"Jo crec que hauria de decidir tornar i subjectar-se a la justícia. I després, entre tots, ser capaços de trobar solucions felices, com l’hem trobat amb el tema dels indults als ja condemnats pel TS. Perquè imagini’s: si no, estaríem fent, quan uns han hagut de passar per un camí i altres, no se sap ben bé per què, en troben un altre." El ministre Iceta deia això fa exactament un any en referència al cas de Carles Puigdemont, volent obviar que el president ja s’ha subjectat a la justícia i que, si torna, serà lluny d’aquest tipus de trampes humiliants. Ara que l’aritmètica fa dependre el govern del PSOE del vot afirmatiu del partit del “supremacista”, “divisor”, “pròfug” i “anecdòtic” personatge, suposo que buscaran solucions una mica més imaginatives i generals. Bé, o no, però en tot cas aquest seria el seu problema. Hi ha una cosa que han de tenir clara abans de plantejar-se res: ja no es negociaran “solucions felices”, ni s’articularan taules de diàleg coixes, ni s’esmerçaran esforços en aconseguir insubstancials quotes de català a Netflix o el traspàs del Turó de l’Home. El paradigma ha canviat, i el llenguatge també. Perquè ara han canviat els interlocutors.
Després de les eleccions generals passades, l’interlocutor necessari (si es vol un govern del PSOE a Espanya) és directament Carles Puigdemont. El Vetat.
Aquests possibles nous interlocutors, fins ara, havien estat vetats. Recordem que el diàleg entre Pedro Sánchez i l’independentisme es va inaugurar durant el govern Torra. Palau de la Moncloa, Palau de Pedralbes, ponsèties grogues, ponsèties vermelles. Feia només un any de l’1 d’octubre, encara hi havia presos polítics engabiats i Puigdemont ni tan sols era encara eurodiputat. En va sortir una declaració que reconeixia l’existència d’un conflicte polític i que apostava per una solució d’ampli consens entre la societat catalana que gaudís d’un marc de “seguretat jurídica”. Després, ERC va facilitar la segona investidura de Pedro Sánchez i va inaugurar la famosa “taula de diàleg permanent”, que es va aturar quasi dos anys per la crisi de la covid. Mentrestant, el president Torra va ser eliminat de l’equació a través d’una escandalosa inhabilitació per una pancarta. Un menys. Aragonès és aleshores investit i Junts és exclosa de la taula, perquè de sobte no s’hi admeten persones que no formin part del govern. Fora, també. La història que segueix és coneguda: resolució de l’Assemblea de Representants del Consell d’Europa, amb tot el que s’hi “aconsella” (indults, reformes penals i diàleg amb condicions). El resultat de la gestió republicana d’aquests elements ha estat, per ser generosos, irregular. És el que acostuma a passar quan es permet al PSOE dividir, enfrontar i fins i tot eliminar interlocutors discrecionalment.
Després de les eleccions generals passades, l’interlocutor necessari (si es vol un govern del PSOE a Espanya) és directament Carles Puigdemont. El Vetat. Tothom veu, o intueix, que això canvia el paradigma: Puigdemont no forma part de cap govern, no ha renunciat a cap via unilateral, manté el seu exili a Waterloo (per raons òbvies no anirà a reunir-se a Pedralbes ni a la Moncloa) i forma part del Parlament Europeu, en l’any de la presidència espanyola de la UE. Veurem si vol parlar, i de què. Per a qui vulgui entendre, ens trobem més en la fase de l’última recomanació del Consell d’Europa (diàleg polític) que en les primeres (indults i reformes penals), tot i que queden encara per resoldre defectes de la fase anterior (amnistia o equivalents, i per a tothom). Temps, per tant, per afrontar el gran tema. De saber si passem de l’innocu ibuprofèn d’Iceta (“pacificació”, com si Catalunya fos el carrer Consell de Cent) a la proposta de solucions veritables. Felices o menys felices, això importa ben poc: la felicitat no és un dret, la llibertat sí.
Fins ara només un exministre del PP, el senyor Margallo, ha formulat alguna idea que sembla una mica estudiada: reconeixement nacional, blindatge de competències, etcètera. Segurament ja és massa tard fins i tot per a això, però com a mínim és alguna cosa. Si em pregunten a mi, no s’ha d’acceptar cap proposta d’acord (per atractiva i descentralitzadora que sembli) que no assenyali on és la porta de sortida per a Catalunya. De fet, on s’és vist, una hipotètica “nació reconeguda” que no pot marxar? La meva recomanació als partits independentistes és, per tant, que, a banda de coordinar-se davant d’aquesta eventual negociació, preparin tot l’independentisme per a l’endemà del “no m’interessa”. No és només el PSOE qui ha d’oferir una idea: l’independentisme també n’ha de tenir alguna, i de sòlida, per a quan l’Espanya “amable” li acabi preguntant “i on penses anar, sense mi?”. De fet, no hauria d’entrar en cap negociació sense haver-se respost abans aquesta pregunta. Perquè la llibertat, a banda d’un dret, és un deure.