El 2022 van néixer a Catalunya 56.344 nadons. Quasi els mateixos que el 1948, quan a Catalunya érem mal comptats 3 milions d’habitants i ara en som ja 8. Podria seguir amb una infinitat d’estadístiques que demostren que no estem tenint fills. Concretament, els occidentals de pares de cultura cristiana, no estem procreant. El problema no el té la cultura cristiana, que està creixent a tot arreu menys a Occident. El problema el té Occident. Dic problema per a Occident en el sentit demogràfic i cultural al fet d'obtenir descendència. En cap cas és un problema de la humanitat universal, perquè per sort per a l’espècie humana, la taxa de creixement demogràfica no perilla, i no perillarà almenys durant el pròxim segle.

Si voleu podem fer l’esforç de buscar algunes causes de l’aturada demogràfica a Occident, sense cap altra pretensió que la d’ajudar a posar-nos en context de cara al futur immediat en les nostres vides particulars. Perquè és cert que ens preocupa el desglaç dels pols i ens volen convèncer de deixar de posar benzina, segurament amb bones raons mal explicades, o amb males raons ben explicades. També ens preocupa que PISA posi en evidència el sistema educatiu progressista que deixa que els nens aprenguin experimentant i experimentin aprenent, sense estar segurs de si amb això els eduquem o els consentim. Podem canviar el planeta i l’educació, però, per a qui si a Occident no tenim fills?

Analitzem-ho. La primera causa que fa que els joves d’Occident els costi trobar el bon moment per tenir fills és econòmica. Salaris baixos sense cap esperança de millora per a la gran majoria i poca estabilitat en els llocs de feina. La segona causa és també econòmica, ja que la despesa de tenir un sol fill per a uns salaris baixos és quasi inassolible sense l’ajuda de les famílies. Aquí ningú voldrà portar-me la contraria. La tercera causa, més discutible, és la manca de cultura del sacrifici. L’experiència de ser pare ja no és viscuda com una etapa més de la vida a la qual la supervivència de l’espècie i la crida de la naturalesa et portava de manera quasi automàtica, sinó com un projecte més al qual podem optar de manera conjunta o no. Criar fills és una opció més entre totes les opcions que poden triar els joves occidentals, convençuts que aquesta experiència ha de formar part d’una manera de viure escollida i decidida unilateralment. Això sí, després, quan tenen fills, són tan bons pares i mares com els de totes les generacions anteriors.

Occident ha triat moltes maneres per explicar el món que està liderant des de la revolució industrial. Però encara no s’ha atrevit a atacar el problema de la caiguda de la natalitat. I ho trobo a faltar

Perquè ser pare i mare és la manera de viure menys escollida i més imposada a la qual ens podem enfrontar. Ho és tot. Això fa de mal explicar. I tampoc canviarà res que ho intenti, perquè per sort, per cadascú ser pare i mare és una cosa diferent. El que segur convindreu amb mi és que és una cosa única, amorosament inexplicable, racionalment indescriptible.

Occident ha triat moltes maneres per explicar el món que està liderant, agradi o no, des de la revolució industrial. Però encara no s’ha atrevit a atacar el problema de la caiguda de la natalitat. I ho trobo a faltar. Ningú diria que tenim un comissari europeu per a la “demografia i la democràcia”, i un altre comissari europeu per a la “promoció de la nostra manera de viure europea”. Això vol dir potser que a Brussel·les són conscients del problema, però no li donem cap prioritat. Potser un dia començarem a viure campanyes publicitàries que ens expliquin que és més important tenir fills que plantar arbres. O almenys que les dues coses són igual d’importants. I en conseqüència, atacarem el problema de la natalitat, ja no allargant els permisos de natalitat que acaben pagant injustament les empreses, sinó ajudant fiscalment els pares i les mares, i donant subvencions per als fills sense cap mania. Comencem per solucionar les barreres econòmiques i després ja atacarem les culturals.

Per últim, recordem el necessari paper dels avis en tot aquest contuberni. Us en puc dir molt poca cosa perquè tot just m’acabo d’estrenar. I no hi ha res més poc destre que un avi primerenc. Les àvies, com les mares, tenen els reflexos adequats de manera innata. Això és un instint, mal que ho vulguem reinterpretar. Els avis, com els pares, ens sorprenem de tan babaus que arribem a ser, això és un fet. I com sempre esperem ordres. Això sí, del naixement del primer net recordo la mateixa sensació difosa i irracional que quan va néixer el primer fill. Per un net, també donaries la vida.