Estem enganxats al mòbil. No, no ho neguis, tu també n’estàs. I ja cal que ho solucionis. No anem pas bé per aquest camí. Els que tenim més de quaranta anys sabem què era viure sense aquest aparell diabòlic a les mans. Sabem que era possible viure sense estar mirant cada cinc minuts què fa la gent a Instagram, què diu la gent a Twitter (X), quins vídeos de gats han pujat a TikTok o qui t’escriu per WhatsApp. Recordeu quan a les dotze de la nit s’acabava la programació de la televisió (alguna televisió privada fins més tard) i sortia la carta d’ajust? Què fèiem llavors? Un adolescent d’ara es tornaria boig si li sortís la carta d’ajust al mòbil a les dotze de la nit. Ens podíem passar hores davant de la llar de foc mirant com el foc es movia sinuosament (els que teníem la sort de tenir-ne), xerrant, llegint llibres, escoltant la ràdio, escrivint el nostre diari personal, fent mots encreuats, jugant a cartes, cantant, ballant… Ja n’arribàvem a tenir, d’imaginació, per no avorrir-nos. I, si ens avorríem, tampoc passava res. No teníem cap necessitat de fer saber a tothom tot el que fèiem durant el dia. De fotos, ens en fèiem molt de tant en tant. I tardaves molt a tenir-les revelades.
Què desitges quan ho tens tot a l’abast d’un clic?
Res era immediat i tot era un somni. Recordo que tot ens feia il·lusió perquè res era fàcil d’aconseguir. No era pas com ara, que amb només un clic tens tot el que vols a casa en menys de cinc minuts. Abans, viatjar era un somni, que a poca gent se li feia realitat. Valia molts calés agafar un avió. Només les famílies benestants podien anar de vacances a l’altra punta de món. La resta de mortals —si teníem la sort de viure-hi a prop— ens n’anàvem amb el nostre SEAT Panda a passar el diumenge a la platja, empastifats de crema i amb unes quantes carmanyoles per no haver de pagar cap restaurant. I sense aire condicionat ni direcció assistida. Que bonic era somiar, oi? Sempre teníem alguna il·lusió. Ara els joves estan tristos, apagats i ansiosos perquè ho tenen tot. Viatgen per tot el món, es compren la roba que volen, ens fan saber tot el que fan durant el dia, mengen aliments de totes les nacionalitats, han provat totes les postures sexuals possibles, han tingut relacions poliamoroses amb gent de tot el planeta, han fet trios, quartets i orgies abans dels vint anys… Què desitges quan ho tens tot a l’abast d’un clic? De fet, hi ha una cosa que no tenen: tranquil·litat. I això és el que crec que els aniria bé. Parar el cap i avorrir-se com una ostra.
No hem de donar explicacions del que fem o deixem de fer a ningú, a part de nosaltres. No passa res per no haver-ho provat tot. Val més fer una cosa ben feta, amb calma i gaudir-la que fer-ne tres mil de pressa i corrents. Ara resulta que per entretenir els joves no s’hi val fer un vídeo en què simplement parli una persona, necessiten més estímuls: la persona que parla ha d’estar fent alguna altra cosa, perquè, si no, s’avorreixen i deixen de mirar el vídeo. Per això hi ha tants nois o noies que, mentre parlen, es maquillen, es desmaquillen, es vesteixen o es desvesteixen (get ready o get unready) o mengen a prop d’un micro per provocar diversos estímuls visuals i auditius (ASMR [resposta sensorial meridiana autònoma]). A la televisió han preferit o bé inserir anuncis de tres hores cada cinc minuts (arriba un moment que ja no recordes ni què miraves), o bé inserir anuncis a sobre de la pel·lícula que mires (arribes a tal punt d’esquizofrènia visual que ja ets incapaç de seguir la pel·lícula). És esgotador tot plegat.
Estem enganxats al mòbil, però sobretot a la sobreestimulació. Necessitem parar, dir prou i avorrir-nos. Sortim a passejar, fem-la petar, llegim un llibre, gaudim de la nostra família, badem. I deixem de fer saber a tothom tot el que fem durant el dia. Quedem-nos amb la part bona de la hiperconnectivitat: podem aprendre moltes més coses perquè tenim la major part de la informació al nostre abast. I, si esteu hiperconnectats perquè teniu por d’estar sols i pensar, heu de saber que de sols n’esteu amb hiperconnectivitat o sense, i, tard o d’hora ho haureu d’afrontar. Fer més coses no vol dir ser més feliç. Ser feliç és gaudir del que fas, sigui el que sigui. Així doncs, què, apaguem el mòbil uns dies?