No hi havia a València dos amants com nosaltres. No hi havia a València un clam com lo nostre. Caminant sense dir res. Un pas rere l'altre, amb lo nus de la gola desfent-se només a estones per a aixecar al cel un crit desgarrador o per a empassar una llàgrima rebel. La gent callada, en silenci. Pels morts. Pels que encara no hem trobat. Pel dol. Lo silenci dels que ja no hi són. Lo silenci dels qui encara estan al poder impunement muts. Graneres i pales contra miserables i lladres. No dixarem que tinguésseu pau. Som los del fang.
Lo fang que encara colga carrers, cases i persones i que voluntaris i afectats lleven amb ungles i dents, mossegant i esgarrapant cada racó amb un tel d'esperança. I quan l'actualitat s'impose —que ja vol començar a fer-ho— i vulga difuminar a poc a poc lo record de tanta tragèdia per la novetat d'altres notícies, aleshores los damnificats continuaran necessitant-mos. I quan la suposada normalitat inicie el retorn —que ja comença a passar— aquells no dimitits, ni cessats voldran fer com si res. I no, lo temps ni ho cura tot, ni pot esborrar-ho. No n'hi haurà prou amb no oblidar: los hem de fer fora. Han de marxar.
Han netejat abans les enganxines de la manifestació de València contra Mazón que la brutícia dels carrers encara sepultats
Perquè sí, això va de política, aquella que si no fem natros serà feta contra natros. I sí, això també va de partits, perquè venim d'un silenci antic i molt llarg. Perquè ha quedat meridianament demostrat que les decisions preses per l'infame Partit Popular afecten l'estat del benestar, lo dels ciutadans, és clar, no pas lo dels seus mandataris, que van buidant les arques públiques amb insostenibles obres faraòniques, que van enriquint-se a les costelles dels treballadors. Que van assassinant a base de desídia, a força d'abandonament de funcions. Però només quan los hi convé, que contra els manifestants van carregar més ràpid que contra els neonazis de Paiporta durant la visita reial. Que han netejat abans les enganxines de València contra Mazón que la brutícia dels carrers encara sepultats.
La manifestació de dissabte a València és històrica, un adjectiu que últimament de tant usar-lo corre el risc de ser menystingut però que en este cas hauríem de valorar en la seua justa mesura. Desenes de milers de persones demanant la dimissió del president de la Generalitat, que s'amaga darrere unes sigles tacades de sang. Ja fa massa temps. Un formiguer de dignitat implorant veritat i justícia, malgrat que ja mos van dir que la primera no sempre coincidix amb la segona. La revolta imparable plora de ràbia i exigix acabar amb tanta indecència.
De la Primavera Valenciana a la València Indignada. Dos lemes, dos hashtags. Dels estudiants de l'Institut Lluís Vives contra les retallades d'ensenyament, a tot un poble en marxa contra la gestió de la DANA. Del 2012 al 2024. I podríem anar més enrere, a Zaplana i companyia, però tant de bo no haguéssem d'anar gaire més endavant. Tant de bo esta tragèdia evitable siga la caiguda del cavall definitiva que esta estimada terra necessita. Un alçament popular per a marcar al mapa de la història un dia i un lloc: allà on renaix de les cendres lo nostre País Valencià.