La sopa d’all

Si alguna cosa il·lustra el nou llibre de David Madí, Merèixer la victòria, és que això del procés va canviar la mentalitat del país de dalt a baix i que és impossible tornar enrere sense perdre bous i esquelles. Es pot estar més o menys d’acord amb les tesis de l’ex-mà dreta d’Artur Mas —sempre polèmic i controvertit—, però el llibre serveix per visualitzar com ni la cosa va ser sempre feta “des de baix” ni Convergència es va “transformar” en un partit independentista: feia anys que la majoria dels seus militants ja ho eren. Simplement, en el moment adequat (per convicció, però també, evidentment, per interès, i sobretot gràcies a un inevitable —però meticulós— relleu generacional) l’etapa posttripartit es va enfocar a canalitzar la indignació general per la sentència de l’Estatut i derivar-la cap a un procés gradual de desconnexió d’Espanya. No cal estar d’acord amb Madí, evidentment: però llegeixes el llibre i t’adones del molt enrere que hem anat, per culpes alienes i pròpies, i, per tant, els bous i esquelles que hem perdut.

No descobreixo la sopa d’all, dient això. Absolutament tots els líders independentistes que es presentaven en aquestes eleccions europees són conscients que sense un retorn a aquella música, a aquella activació general, els graus de participació electoral en aquest moviment es mantindran a la baixa o, com a màxim, s’estabilitzaran en un terra poc galdós. Ho saben tots, del primer a l’últim. Per tant, és d’un patètic infantilisme provar d’atorgar-se la veu de l’actual abstencionisme: quan has viscut el que vam viure el 2017, res que no s’hi assembli molt no podrà arribar a acostar-se a aquells índexs. Però és que l’evidència la tenim amb el que ja succeïa abans del 2017: recordo que els anys anteriors ja era difícil per al nacionalisme, el sobiranisme, fins i tot per a ERC, imposar cap relat o reclutar nous militants, atès que en aquell moment tothom que volia participar en política es feia d’Òmnium o de l’ANC. No ha d’estranyar ningú el que succeeix avui, i fins i tot els índexs de participació en aquestes eleccions són semblants als de l’època preprocés. Simplement, sense aquella sensació d’anar-hi i de posar-hi la directa, la desmotivació és més gran i tornem una mica allà on érem. Una altra cosa és que sigui injust, o poc intel·ligent, perquè no hi ha cap dubte que en el vot hi ha l’existència, i que com menys representació tens, menys existeixes: sí, també com a país. O com a conflicte, en plena taula de negociació a Suïssa. Però bé, tothom ha de mirar les seves culpes pròpies. Deixant de banda, és clar, els que pretenen aprofitar aquesta circumstància per a erigir-se en una mena de clarividents de l'onada. Encara creuen que s’ha posat a ploure perquè ells han fet més pregàries que ningú, o perquè són més llestos que ningú. El més recomanable, creguin-me, és deixar que s’ho continuïn creient.

Que la gent voti menys quan el procés de ruptura es deté, em sembla la cosa més normal del món. El que ja no és tan normal, ni tan desitjable, és que ens n’alegrem

L’única cosa que importa ara és saber com canviar aquesta deriva. Torno a insistir que aquesta mena de ressaques també van costar molt al Quebec o a Escòcia, però la diferència de Catalunya amb aquests dos altres processos és que Catalunya no ha perdut mai cap referèndum. Per tant, no sé si estic d’acord amb el “fer-ho diferent” de Madí; és a dir, sí que crec que l’estratègia independentista catalana s’ha d’actualitzar, però no tinc tan clar que un eventual cavall de Troia amb els bascos a Madrid necessiti guardar en cap vitrina el que es va conquerir el 2017. Penso que la declaració d’independència és tan vigent com ho va ser la de Xile anys abans de la seva independència, bàsicament perquè no pertany a cap partit sinó a tots nosaltres, i perquè va ser un èxit. Malbaratat, però un èxit. El que estem vivint aquests anys és una guerra de posicions (judicial,  jurídica, i per tant menys èpica o menys popular) en la qual ambdós bàndols intenten sortir amb avantatge de cara a l’esperable següent onada. Recordo perfectament haver-ho aventurat el 2017: l’última carta que li quedava a Espanya no era la de la repressió, aquesta era la penúltima; l’última de debò era el PSOE i les seves ofertes pacificadores o reformistes, difícils de rebutjar per part d’un poble que sempre hem dit que som gent pacífica i que no ens agrada cridar. L’únic avantatge és que som davant d’una aproximació al final d’aquesta comèdia, en un nou repartiment de cartes postelectoral, on veurem si Espanya realment pretenia reformar-se (veurem què passa amb la llei d’amnistia) i si l’independentisme, per la seva banda, també se sap reformar i reforçar. Que la gent voti menys quan el procés de ruptura es deté, em sembla la cosa més normal del món. El que ja no és tan normal, ni tan desitjable, és que ens n’alegrem. L’única lliçó a obtenir-ne és la de fer menys cas dels catastrofistes i posar-se de nou a treballar.