No arriba a ser com Leire Pajín o Ana Mato, però li falta poc. No la salva el fet de ser metge de professió, perquè una carrera no és profilaxi segura contra l'estultícia, la desmemòria o la frivolitat. En aquest cas, això últim i un cert grau d'infantilisme que comparteix amb la cap de files, la inefable Yolanda Díaz, es poden atribuir a la ministra de Sanitat, Mónica García, la del "sort a la vida".
L'expressió és la seva resposta a la pregunta dels periodistes sobre l'eventual negativa de la Comunitat de Madrid a fer obligatòria la mascareta en els centres de salut segons l'ordre del ministeri. I de l'expressió es dedueix la falta d'autoritat de qui ostenta el comandament, que sembla no tenir capacitat comminatòria, o que expressa amb aquesta picabaralla la persistent lluita simbòlica entre el PP i el govern espanyol que el primer titlla d'il·legítim, o potser encara més, la que continuen lliurant la presidenta Ayuso i qui va ser durant anys significada oposició a l'Assemblea de Madrid.
Als qui ens han de desitjar "sort a la vida" és als que patim sovint la falta de sentit polític profund dels protagonistes de l'acció política
Que en temps de virus, espais tancats pel fred i baixada generalitzada de defenses és millor portar la mascareta en ambients on la salut es pugui veure més o menys compromesa és una obvietat. Que la mesura hauria de ser presa a cada comunitat autònoma tenint en compte les seves circumstàncies concretes, crec que també. Que, en tot cas, el diàleg i l'acord sobre què sigui millor per al benestar de la gent hauria d'estar per sobre de les picabaralles polítiques de partit, sembla tan desitjable com impossible.
Una cosa semblant està passant amb l'escàndol propiciat per la reclamació de Junts al govern espanyol que obligui les empreses que van marxar de Catalunya durant els dies regirats del 2017 a complir la llei de societats, que exigeix a les que tinguin l'activitat majoritària a Espanya en una determinada ciutat a tenir-hi el seu domicili fiscal. Té gràcia que sigui Junts qui reclami el compliment de la llei, quan en aquells dies de manera tan explícita la considerava una cosa que podia saltar-se a discreció. Però també resulta patètica l'actitud de tots els partits d'obediència estatal, que en aquest cas no han posat el crit al cel per una irregularitat tan flagrant.
Al PSOE la venda de principis per un grapat de vots no ha pogut tenir ja més comentaris, però de colofó tenim aquests dies el PP demanant de dissoldre partits en els quals hi hagi hagut sentències condemnatòries per corrupció quan aquest és fins ara l'únic partit en el qual aquest tipus de condemna s'ha produït.
Per tot això i per tantes altres ocasions en què sospitem que ens prenen per ximples, o encara pitjor, que els ximples són ells, als qui ens han de desitjar "sort a la vida" és als que patim sovint la falta de sentit polític profund dels protagonistes de l'acció política.