El dia d'ahir se'ns informava sobre l'actualització de dades relatives als casos registrats de violència de gènere. Unes xifres que se'ns mostren amb la intenció, segons el Ministeri d'Igualtat, de generar consciència, de sensibilitzar i, en definitiva, d'educar la societat. Si mirem les dades, el nombre de dones assassinades dins del que es considera l'àmbit de la violència de gènere, des de començaments de l'any 2003 fins ara, és de 1.253.
Aquesta setmana hem conegut un altre cas més en el qual l'home, ha assassinat, suposadament, els seus propis fills i la seva parella per a després, suïcidar-se. Veient aquestes notícies tan terribles, no he pogut deixar de pensar, constantment, en el fet que en aquest cas de violència considerada vicària, que és la que s'exerceix sobre els fills per augmentar el dolor sobre la parella, també estem parlant dels fills del presumpte assassí. Un element que em sembla fonamental i clau, i del qual no se sol fer menció. S'assenyala el fet que ha matat els fills de la dona, per fer-li un evident i insofrible mal, però del detall que està posant fi a la vida dels seus propis fills, per alguna raó que se m'escapa, no es parla en absolut.
Masclisme, xenofòbia, classisme, són mals endèmics que corroeixen les nostres societats
Fa temps que li dono moltes voltes a l'enfocament que, des de certes postures denominades "feministes" s'està donant a la violència que estem patint. No en poso en dubte el caràcter masclista, aquesta concepció sociocultural que hem d'anar, entre tots, eliminant. Per ser encara rèmora d'una manera d'entendre el món que ens hauria de resultar molt llunyana i que, per desgràcia, jo cada vegada veig més present. Especialment entre els adolescents. Qualsevol mena de discriminació s'hauria d'abordar des de tots els ámbits en els quals té lloc la socialització. Àmbit domèstic, educatiu, i fins i tot cívic. No en tinc cap dubte. És fonamental educar-nos, tots, en un clima de respecte, d'erradicació de les humiliacions, de les consideracions de superioritat, i de la necessitat d'imposar-se sobre algú per la raó que sigui. Masclisme, xenofòbia, classisme, són mals endèmics que corroeixen les nostres societats. Tanmateix, em sembla que darrere de tanta violència, de tant crim i de tanta aberració, hi ha alguna cosa més que masclisme. Dir això no és senzill, perquè ara, només que t'atreveixes a comentar mínimament, a ampliar el focus, cau sobre tu l'enorme "etiqueta" de "negacionista". I para de comptar. Ja no es pot parlar de res, ni es pot aportar una opinió.
Vull dir, en primer lloc, que no nego el masclisme, no nego el seu vessant violent i assassí com a última expressió salvatge. Però em resisteixo a quedar-me només amb això quan contemplo una societat malalta. Una societat absolutament trasbalsada. I estic convençuda que tenim un problema de salut generalitzat. Especialment, de salut mental, i d'això no es parla, segons la meva opinió, com caldria parlar-ne. Una persona que mata els seus fills, la seva parella, i després se suïcida, a més de ser masclista, té un problema seriós. Estarem d'acord que algú que estigui sa no es plantejaria semblant cosa. I cada vegada més, observem l'augment de les xifres de crims realment atroços. Aquesta mateixa setmana, una notícia terrible i tremenda, ens arribava des d'Astúries. No entraré en detalls, però s'informava d'un home de 46 que hauria, suposadament, decapitat el seu pare, i s'hauria passejat seminú amb el cap del progenitor entre les mans, llançant-lo als cotxes que passaven. Són casos realment extrems. No hi ha dubte. Però si mirem les xifres, si sortim a observar com evoluciona la salut mental entre nosaltres, ens adonarem que alguna cosa està passant. Una cosa greu i que requereix una intervenció urgent.
Les mesures preses durant l'anomenada pandèmia, de caràcter absolutament salvatge, han generat infinitat de problemes de salut mental que, en no pocs casos, s'arrossegaran per tota la vida. Han condemnat a la solitud persones que necessitaven companyia, han omplert de pors moltíssims caps, d'odi molts cors, de disbarat a una societat bombardejada per desinformació oficial. S'augmenta la tensió amb els conflictes, amb les guerres, amb el terrorisme que ens sotja constantment, amb el temor d'una nova malaltia, la por de la mort (pròpia i dels nostres), de malalties. De crisi, de falta de recursos, de tancament de negocis. Conec ja massa casos de morts joves sense explicació aparent. Conec ruptures familiars, enfrontaments personals, angoixa, terror, i massa medicació per mirar de pal·liar el que s'hauria de fer amb companyia, amb acompanyament, amb escolta i amb seguiment professional quan fos necessari. El problema que tenim entre mans és d'una magnitud inimaginable. I no s'atén des de la salut pública com s'hauria de fer. Les llistes d'espera, la falta de cura, i els protocols necessaris per abordar la malaltia mental d'un ésser estimat, fan que la situació es deteriori, que els familiars s'ensorrin i que la convivència sigui impossible. Fins que no hi ha una desgràcia, en la majoria dels casos no hi ha res a fer a nivell burocràtic ni d'intervenció. Les famílies de persones amb problemes de salut mental se senten soles, absolutament incompreses, i en molts casos, també enfonsades, la qual cosa les porta a desenvolupar un altre tipus de malalties associades a la depressió, ansietat, angoixa.
La violència és un senyal inequívoc que el sistema està agonitzant
He consultat amb diferents treballadors de diferents serveis d'atenció a la ciutadania (policies, metges, professors), i tots coincideixen que perceben la societat moltíssim més alterada que abans. Agressivitat, falta de connexió i d'empatia, reaccions realment sobrepassades, que abans no es veien amb tanta freqüència. Augmenten els casos de medicació en menors, suposadament deprimits, suposadament ansiosos. Uns quadres que abans es consideraven normals en l'edat, i que amb activitat, amics i afecte, solien transcórrer, en la majoria dels casos, com una part de l'etapa de maduració. Ara ja no. No hi ha amics més enllà dels xats d'una pantalla, no hi ha esport, no hi ha companyia. Hi ha solitud, i molt postureig. I pastilles per calmar aquesta sensació incòmoda.
Més enllà d'analitzar les xifres i l'enorme augment dels casos de violència de gènere, no estaria malament estudiar com ens trobem col·lectivament. Què està passant perquè visquem en un entorn cada vegada més trasbalsat, més egoista, més solitari i més fosc. La violència és un senyal inequívoc que el sistema està agonitzant. I es desenvolupa en diferents àmbits, on l'actuació per frenar-lo està resultant ineficaç. Ens falta educació emocional, ens falta un contingut de qualitat en els mitjans de comunicació, una consciència col·lectiva pel respecte als altres, a la llei natural, a l'essencial de l'ésser humà. Però seguim constantment veient imatges atroces de barbaritats a Gaza, a Ucraïna, o a les pasteres que arriben a les nostres costes. Veiem constantment notícies brutals que se'ns queden gravades a l'ànima. I, fins a cert punt, caldria pensar si en una ment malalta, aquest tipus d'informació constant, no pot suposar una empenta en lloc d'una manera de frenar els seus impulsos.
Està clar que el que s'està fent no funciona. A la vista està. I per a això bé serveixen les dades. Penseu per un moment quantes persones del vostre entorn estan patint problemes de salut mental. Analitzeu el tracte que estan rebent, i pregunteu-vos si realment s'està fent, per part del sistema, tot el que cal fer: amb inversió i compromís, estic segura que entre tots, podríem avançar vers un món sense violència, més sans, més humans. Encara que em sembla que sent així, alguns negocis podrien truncar-se. I és que ens volen malalts, ens volen atemorits, ens volen sotmesos, violents i pagant.