Benvolgut Sr. Cambray,

Plego. Quan acabi d’escriure aquest e-mail presentant-li la meva dimissió, el programaré perquè el rebi a dia 11 d’abril, tot just quan obri l’ordinador del seu despatx de Via Augusta després d’haver jugat el seu habitual partidet de tenis dels dimarts. Espero que l’esport, els ous de Pasqua i les vacances, li hagin servit per descansar de la tournée de vedette amb plomes que s’ha marcat aquest mes de març. No sé vostè, però jo estic burned out i més avergonyida que el Clinton obligat a dimitir per l’affaire Lewinsky.

Em sap greu reconèixer que els meus serveis com a dircom —directora de comunicació que a les sèries anomenen spin doctor— li han durat ben poc. Vostè recorda per què em va contractar? Aviat farà un any, el seu Departament va engegar una campanya publicitària sobre el retorn dels infants a les aules al setembre que intentava ser seriosa però tothom la va confondre amb una paròdia. Era tan ridícula la imatge d’aquells adolescents retrobant-se després de l’estiu i tirant-se la canya, que li van ploure milions d’escarnis dels sindicats, professorat i, fins i tot, del Polònia. Desesperat, després d’acomiadar els seus spin doctors jovenets, autors de la campanya, va decidir contractar-me a mi in extremis amb el ferm propòsit de, per una banda, reflotar la seva malmesa imatge a les xarxes com a conseller més cremat que una falla valenciana i, per l’altra, redreçar el seu pobre, mecànic i poc convincent discurs polític. Quan va veure el meu currículum, va voler llogar-me a mi, Gala Gai, que soc la millor, no doubt.

Ja mentre cursava Ciències polítiques a la UAB, m'emmirallava en els personatges de Kasper Juul de la sèrie Borgen i amb l’Eli Gold de The Good Wife. Jo volia ser tan astuta i persuasiva com ells, però en versió femenina. Per això vaig marxar als USA a cursar el Master in Media & Strategic Communication a la George Washington University de Columbia. Allà vaig aprendre com ser una moderna “maquiavel”, és a dir, una spin doctor de polítics ambiciosos com vostè. Vaig instruir-me en l’art de ser assessora de campanya, estratega de xarxes socials, secretària de premsa i elaboradora de missatges per vendre la imatge dels candidats. Vaig assabentar-me també de les tècniques necessàries per controlar els mitjans, com ara, les filtracions estratègiques (leaks); la congelació dels media no afins (freeze); el degoteig de notícies als mitjans comprats (drips); la repetició del mateix missatge polític (vomiting); l’elusió dels temes compromesos (pivoting); l’explicació de la veritat, però no tota la veritat, només una miqueta de la veritat que ens convé; o la sobradament coneguda per vostè, l'estratègia del kite-flying que nosaltres anomenem deixar anar globus sonda i després ja veurem…

Aviat farà un any, el seu Departament va engegar una campanya publicitària sobre el retorn dels infants a les aules al setembre que intentava ser seriosa però tothom la va confondre amb una paròdia

Però vostè no només necessitava ajut en termes d’imatge, sinó també en la difícil qüestió del contingut del seu discurs polític, àmpliament criticat no només pels seus rivals sinó també des de dins del seu propi partit. Qui millor que jo que havia fet el meu treball de final de màster a Columbia analitzant l’eloqüència dels speeches dels grans polítics de la història: Roosevelt, Churchill, Gandhi, Martin Luther King, els Kennedy, Angela Davis, Obama…!! Vostè va proveir-se dels meus serveis amb el desig explícit que l’ajudés a assemblar-se a aquests moderns cicerons i l’acompanyés en la producció de discursos d’impacte. Pobra de mi!

Pel que fa als discursos res a fer. Per molt que m’he esforçat a ensenyar-li les tècniques de la retòrica, explicant-li com funcionen les anàfores, les metàfores, les interrogacions retòriques, les antítesis, les hipèrboles, les paradoxes i la ironia, no me n’he sortit i em dono per vençuda!! Continua vostè amb els seus mantres que no convencen ningú: “és bo per a l’alumnat”, “anem als fets”, “ens ho hem de dir”, “hem de fer que les coses passin”, “hem de fer acompanyament”, “hem fet el que ens vam comprometre a fer”, “ho hem de fer sí o sí” i “ho hem de fer tot alhora”... Miri, ni el mateix Macron s’atreviria a enfrontar-se amb els “armilles grogues” amb tanta imposició i tan poca persuasió.

Pel que fa a la imatge pública, res a fer tampoc, perquè només em demana que saturi constantment els media amb la sobreexposició de la seva trajada figura, a l’estil Harvey Specter a Suits. Per posar-li un exemple, en els 24 dies laborables d’aquest mes de març, he hagut de córrer darrere seu en una veritable cursa a l’estil ironman que només s’explica si vostè és hiperactiu o bé està en perpètua campanya electoral. Treballar, el que és estrictament treballar en educació, vostè no és que ho practiqui gaire, però a l’hora de passejar la seva estampa, fent anuncis i mítings de campanya als municipis, institucions o al mateix Parlament, és vostè el rei del mambo. He vist, per exemple, que li agrada més posar la primera pedra als instituts que al Jordi Pujol inaugurar pavellons i teatres en els anys del “peix al cove” convergents. I si no hi ha pedra, doncs també!, com en el cas de la presentació del nou Institut de tècniques audiovisuals i de l'espectacle de BCN. És feliç amb les promocions de les campanyes impulsades a dojo pel seu Departament: l’Impuls Digital a l’Educació; la USAV (Unitat de Suport d'Atenció a les violències, telèfon: 900923098); el programa Faig per abordar reptes climàtics, energètics o de gènere; l’Institut de Tecnologia de la informació i la comunicació; el Pla de Recerca Educativa, de parella amb els seu inseparable Quim Nadal; el Pla de xoc contra l’abandonament escolar prematur; l’acord històric de país entre Govern, patronals i sindicats per a la planificació de la Formació Professional; el pla Activem-nos pel català; el programa de residència inicial docent Sensei i un llarg etc. Les compareixences al Parlament d’aquest mes de març l’han fet salivar de valent, ja sigui en forma d’interpel·lació sobre l’assetjament, fet sobre el qual només postula la necessitat d’un “canvi de mirada” (ecs), o aquella ocurrència de promoure l’alfabetització artística i el benestar emocional a través de l’art. Mentrestant, li ha quedat temps per moure’s pel territori i remenar la cua acompanyat d’infants, professorat i autoritats (a Vic, Montcada i Reixac, Caldes de Montbui, l’Ametlla del Vallès..); i per inaugurar jornades com la del @MschoolsMWC, el Saló de l’Ensenyament o la 4a edició del “24 hores, 24h reptes i 24 empreses”, sense oblidar-se de fer-se cool selfies a la mani feminista del 8M.

Treballar, el que és estrictament treballar en educació, vostè no és que ho practiqui gaire, però a l’hora de passejar la seva estampa, fent anuncis i mítings de campanya als municipis, institucions o al mateix Parlament, és vostè el rei del mambo

Miri, conseller, jo sé perfectament que la feina d’una dircom és vendre fum i fer veure que qui més es mou és qui més treballa, que qui més presència té a les xarxes i més hi parla és qui més incidència té, però cal fer-ho amb tanta frivolitat?! Aquest darrer mes de març vostè m’ha donat massa feina absurda, no només a l’hora d’acompanyar-lo i organitzar-li els seus public events, sinó també a l'hora de dotar de contingut els seus vacus discursos i d'inventar-me slogans per seduir l’audiència: “Sembrem la llavor del futur”; “Suma’t a l’educació que suma”; “Fem que les coses passin”; "Activem-nos pel català"... Per no parlar dels hashtags generats sobre la marxa: #NextGeneration; #SempreEndavant; #EtsFeminista (però potser no ho sabies); #8M; #24hinnovaciobcn; #PlaRecercaEducativa; #Mestresdelcatalà, i per colmo el #Sensei aquest, que tothom em pregunta que si és japo o què coi és. Entengui’m Sr. Cambray, la que s’ha quedat sense(i) esma és una servidora, perquè és molt difícil crear permanentment tota aquesta cortina de fum per amagar la realitat d’un sistema educatiu que naufraga més que el Titanic i d’un Departament que navega sense rumb i que no té voluntat real d’invertir diners a resoldre els veritables problemes que té. 

Com si això no fos una feina ingent, també m’he d’encarregar de gestionar-li les xarxes i soc la que em menjo l’animadversió que desperta la seva figura al món virtual educatiu. Cada cop que publico un nou tuit, que vostè ni es mira, em plouen a mi un allau de crítiques contundents, paròdies ferotges i insults demanant el seu cessament immediat. Fins i tot, té un doble a la xarxa, un tal @realcambray, que per cert és més ocurrent que vostè; i hi ha també unes que li adrecen cartes demolidores que signen com “Les Tietes”, encara que a mi em fa la sensació que són un influent lobby de pressió molt ben informat perquè sempre li endevinen tots els seus punts febles.

En conclusió, donada la seva absoluta mancança de competències com a bon polític, li reitero que jo plego, perquè ni el Kasper Juul ni l’Eli Gold s'haurien vist en cor de redreçar tanta mediocritat i tanta vacuïtat. I com que el panorama polític català no sembla encaminat a millorar, ni amb l’ajuda de reputades assessores like me, jo, com a bona spin doctor que no es casa amb ningú, he decidit picar més alt i deixar-me contractar per qui talla el bacallà. A Madrid, on es roda el House of cards de debò, hi ha un partit que diuen que sí que suma amb el seu “Sumar” i que potser aviat manarà amb glamour d’"esquerra caviar”. Vostè sap, conseller, que polítics i directors de campanya sempre hem treballat per diners, però com que li tinc un cert carinyo, prometo anar-lo seguint a l’Instagram i el Twitter per veure si la seva futura dircom se’n surt millor que jo. Don’t give up, conseller, #you can!

Best wishes,

Gala Gai.