Benvolgut Sr. Cambray,

Soc la Marta S., auditora de professió, votant del seu partit i mare per vocació de dos fills encantadors en plena adolescència. He estat membre de l’AFA del centre i col·laboro amb l'escola sempre que puc: Halloweens, Nadals, Carnestoltes en pijama, Sant Jordis i festes americanes de graduació... Donat que l’any que ve, vostè, que ens diu que ha vingut per fer feina, impulsa tants canvis educatius, m’he preocupat d’estar ben informada i per això escolto diverses veus: mestres, professores de secundària i batxillerat, psicopedagogues i, fins i tot, llegeixo l’ARA!! Crec que em preocupo per l’educació dels meus fills i últimament començo a no entendre gaire cosa; per tant, he pensat que qui millor que vostè per resoldre els meus dubtes i inquietuds. El més petit, el Nil, l’any vinent farà 1r d'ESO i la gran, la Laia, 1r de batxillerat.

El Nil és un bon noi, força llest i s’ha passat la primària molt feliç fent àlbums de projectes sobre els insectes, el mar, els mamífers i sobretot trencadissos de Gaudí (ves què hi farem!). Però a mi no se m’escapa que té dificultats evidents en llengües (no li he vist mai agafar un llibre ni que el matin!), però a l’escola diuen que “progressa adequadament” i que cada infant té el seu ritme d’aprenentatge que s’ha de respectar (?). És la tercera Jornada de Portes Obertes a què assisteixo i paro l’orella atentament. A totes m’expliquen que a 1r d’ESO es fomentarà especialment el treball col·laboratiu amb eines tecnològiques, l’aprenentatge entre iguals i els projectes, i que 1050 hores del curs (un 20% del total) seran decisió de la junta directiva de cada escola. I em pregunto: què hi faran? Amb quins criteris es decidirà tot això? Qui auditarà la pertinència i la qualitat d’aquests continguts (o com vostès diuen, “competències”) que es treballaran?

He de confessar que jo tenia l’esperança que el canvi a l’institut implicaria apujar una mica el nivell d’exigència, però començo a sospitar que seguirem igual, oi Sr. Cambray? I és que a vegades em poso malalta dels nervis quan veig que la companya espavilada del grup li resol la papereta al Nil quan ell no fa la seva feina. Però resulta que a més a més em diuen a totes les Jornades que la canalla practicarà “l’avaluació entre iguals”, perquè això de què la professora posi les notes sembla que és “castrador” (?). De manera que l’avaluació la faran els mateixos companys amb un artefacte que es diu “rúbrica” i que ningú sap explicar-me amb claredat en què consisteix, però que segons sembla, dona molt bons resultats perquè de “l’assoliment notable” no es baixa mai i això els apuja molt l’autoestima. Per afegir-me més confusió, m’ha semblat entendre que ja no hi haurà notes trimestrals sinó uns “informes anuals” (“qualitatius”?) on l’anotació menys benèvola serà un “en procés d’assoliment”. I li pregunto, Sr. Cambray, què vol dir això? Com sabré si el Nil eixampla les seves competències en llengües i per fi consolida les estructures lingüístiques? Fins quan hauré d’esperar? Com ho volen aconseguir quan també m’han dit que ja no calen especialistes en les matèries perquè aquestes es dilueixen en àmbits que les engloben? No impedirà això que una veritable especialista ajudi el Nil a superar les seves dificultats?

M’imagino, Sr. Cambray, que vostè com a conseller du a terme tots aquests canvis educatius (que a mi em fan ballar tant el cap) a partir d’estudis estadístics seriosos que demostren les seves bondats. Li faria res divulgar-los? Perquè, per pura deformació professional, m’agradaria contrastar els resultats objectius que avalen l’eficàcia dels canvis fets fins ara i dels que sembla que cal implementar amb tanta urgència en el futur. Perdoni que sigui tan primmirada, però la meva feina m’hi ha acostumat.

I ara anem a la Laia, l’esportista de la família, admiradora de l’Alèxia Putellas i com totes les adolescents, addicta al mòbil i a les xarxes socials. Amb ella tenim un drama perquè, després de dos cursos amb pandèmia que han portat a una relaxació dels criteris, encara no veu clar si decantar-se pels cicles formatius o fer un batxillerat. Per ajudar-la, anirem de nou a les Jornades de Portes Obertes dels centres quan es facin. Ara bé, a l’institut ja li han anticipat que s’iniciarà un nou “Batxillerat General” que a la Laia li ha semblat d’allò més atractiu. M’explica la mateixa Laia que podrà dissenyar el seu currículum com si fos un vestit fet a mida, barrejant modalitats i triant optatives. I és feliç (!) perquè això li permet, per exemple, esquivar el llatí, el grec, les literatures, la física, la química o el dibuix tècnic presents a altres modalitats. De veritat, senyor Cambray? També em diu que si no hi ha prou professorat o alumnat al centre perquè s’organitzi una matèria, les podrà acabar fent online a l’IOC amb un tutor virtual que l’atendrà de tant en tant. Jo me l’escolto entre l’angoixa i l’escepticisme. De veritat, Sr. Cambray, que aprendran alguna cosa? Estaran preparats per aprovar una selectivitat? Però la Laia em diu que no m’amoïni tant, que podrà passar de curs amb 3 assignatures suspeses i que quan arribi a la selectivitat ja l’hauran canviada per fer-la més “competencial i facilitadora” (?). 

Perdoni, Sr. Cambray, però em sento una mica estafada. Jo m’estimo molt els meus fills, però no vull que els posin les coses tan fàcils, perquè m’agradaria que aprenguessin a valorar els resultats del seu esforç. He arribat a ser auditora treballant molt, i en el món laboral mai ningú no m’ha regalat res. No sé si una educació tan distesa prepararà el Nil i la Laia per a una realitat tan dura i competitiva. El mercat no perdona als fràgils ni fa feliç a ningú. Ho sap això Sr. Cambray?

Resto a l’espera, expectant, de les seves respostes.

Cordialment,

Marta S.