Benvolguda, Sra. Niubó,

Em presentaré. Em dic Lluna Guillamet Estruga i li escric fent-me ressò de la notícia que vaig llegir a mitjan gener a El Periódico a propòsit de l’avaluació emocional que el Departament d’Educació vol fer al seu professorat, que pateix d’una mala salut psicològica esfereïdora. Tinc entès que aquesta serà la mesura estrella del seu pla de xoc per aconseguir remuntar el nivell de satisfacció del col·lectiu docent català, ja que, segons estudis promoguts pel sindicat USTEC, el 45% d’ensenyants denuncia que no pot amb la càrrega mental que ha de suportar; el 25% alerten de greus conflictes amb les persones, siguin l’alumnat o les direccions, i fins a un 36% estarien disposats a abandonar ja la professió. Pobrets meus, dono fe que les estadístiques es queden curtes!

L’escola ha de ser un refugi, un espai idíl·lic de felicitat que protegeixi els infants del món hostil que els envolta

Davant d’aquest panorama tan desolador, i com que tinc una extensa experiència com a coach en emocions a la deriva, m’he animat a oferir-li un curs de formació per als docents, pobrets, que els aniria com l’anell al dit i que porta per títol “La saviesa que amaguen les meves torbacions”. Sàpiga que soc biòloga, formada en psicologia de la Gestalt, en l’eneagrama del Claudio Naranjo i que sota la tutela de la reconeguda filòsofa londinenca, Tiffany Watt Smith, vaig cursar un màster al reputat Centre for the History of Emotions que dirigeix. I sàpiga també que el curs que li ofereixo ha estat ja àmpliament testat en diversos tallers i seminaris adreçats a AFAS i famílies en general, sempre tan necessitades d’enriquir els seus coneixements sobre com fer fluir a casa les emocions dels seus fills i filles de totes les edats; així com ha estat abastament contrastat en cursos pilot destinats a claustres pioners i engrescats per direccions capdavanteres i experimentals.

Perquè pugui valorar la pertinença de l’acompanyament formatiu que li ofereixo, li’n faig un breu esbós dels eixos principals (no la vull atabalar amb els detalls!). Comencem sempre amb un warming up per escalfar motors, amb el benentès que el gruix del professorat, pobret, està a les beceroles del tema de les passions humanes perquè tots han rebut només una formació acadèmica més atenta al cap que no al cor. Conseqüentment, els proposo començar per visionar i analitzar a fons les icòniques pel·lícules Inside Out 1 (per al professorat d’infantil i primària) i Inside Out 2 (per al professorat de secundària i batxillerat). Quan es detecta que hi ha deficiències greus, com que jo també sé tractar la diversitat a l’aula, els recomano la lectura atenta del best-seller El monstre de colors, un conte amb el qual sabran ubicar cadascuna de les emocions en el potet corresponent: l’alegria al groc, la calma al verd, la por al negre, la tristesa al blau i la ràbia al vermell. No sap vostè, consellera, la falta que els fa, com els ajuda i els agrada que fem servir cartolines retallades en forma de gomets per posar les emocions dins dels potets, pobrets. Però quan es detecta que algun docent (cosa rara) presenta altes capacitats emocionals, immediatament els dono bibliografia molt més complexa, com ara els best-sellers Recupera la teva ment, reconquesta la teva vida, o bé Lo bueno de tener un mal día: cómo cuidar de nuestras emociones para estar mejor, que incomprensiblement no està traduït al català malgrat que tingui una vàlua fora de dubtes.

Superada aquesta fase inicial, immediatament passem a l’abordatge de casos pràctics. Sense més preàmbuls, els faig escriure en post-its vermells aquelles situacions de l’aula que els treuen de polleguera amb l’objectiu d’analitzar-les sota una nova llum i dotar-los de les eines i recursos necessaris per començar a harmonitzar les emocions pròpies amb les de l’alumnat. Tot perquè flueixi l’energia, vessin les passions i brolli el benestar a l’aula!

Per exemple, quan el professorat s’exclama que sempre són els mateixos alumnes qui de forma reiterada arriben tard a primera hora del matí, i ho consideren una manca de respecte, jo els faig veure que ni de bon tros s’ho han de prendre així, perquè, de fet, estan davant d’un cas clínic de homefulness, en què l’estudiant està tan ple de l’emoció del benestar casolà que no se sent capaç d’abandonar la tebior dels llençols. O bé, potser pateix de matutolypea, que no és res més que una forma de dolor matiner i del mal humor consegüent, instigats pel so estrident del despertador i que poden provocar que l’infant no arribi fins després de l’hora del pati dia sí dia també. No costa tant d’entendre i de pair tot això, oi, consellera? De fet, aquests casos són només una petita mostra del fenomen tan generalitzat a les aules del kaukokaipuu, nom finès amb què es coneix la irrefrenable necessitat que tots els alumnes tenen d’estar a qualsevol altre lloc menys a classe. Ben lògic, d'altra banda.

Precisament, perquè la imaginació i la capacitat d’abstreure's de la realitat quotidiana de criatures i adolescents és tan poderosa com un cavall desbocat, els docents, pobrets, no haurien de perdre la calma quan, a mitja explicació de l’apartat tercer del Discurs del Mètode cartesià o del principi d’Arquimedes, vegin que la mà dreta del noi, noia o noiï de la primera fila llisca dolçament cap a l'espatlla del company, companya o companyi, i d'allà cap a l'origen dels cabells, la columna vertebral i la cintura, per acabar perdent-se secretament a l’entrecuix sota la taula. Quanta passió empàtica! L’última cosa que ha de fer un ensenyant, pobret, és gosar sentir-se incòmode i jutjar que el comportament és més propi d’una nit de discoteca que d’un matí d’aula. Ans al contrari, el que ha passat és que l’adolescent no ha pogut evitar ser víctima d’amae, aquella passió incontenible, no necessàriament eròtica, que li traspua per tots els porus del seu ésser innocent i jovenívol. Encara més, el més normal és que l’episodi acabi amb un atac incontenible de basorèxia, que no és altra cosa que la urgència immediata de petonejar-se. I digui’m, consellera, a qui no li agraden els petonets? Per què a l’escola els hem de censurar i reprimir, doncs? Encara més, què li semblaria si, de la mateixa manera que tenim la mitja hora setmanal de lectura, tinguéssim també la mitja horeta dels petons, cada dia, només d’arribar, fixada a l’horari? Jo crec que tots hi sortiríem guanyant en harmonia passional.

Canviant de tema, i per enfilar un dels greuges recurrents entre el professorat quan a un alumne li tornen l’examen, curull a més no poder de correccions de color vermell cridaner (molt desaconsellable perquè tots sabem que simbolitza la ràbia) i amb un minso 0,5 o un pietós no assoliment, el professorat hauria d’entendre que l’alumne entri en l’estat de xoc caracteritzat pel mutisme i l’entumiment immediats, mentre al rostre li apareixen la incredulitat i la incomprensió creixents. I tot perquè el docent no ha fet bé la seva feina correctora i s’ha deixat endur per una xacra pròpia de la professió, l’anomenada ambigufòbia, és a dir, la rígida incapacitat per interpretar la pàgina en blanc i la total absència de mots com la voluntat expressa i intel·ligent de l’alumne per deixar-la oberta a múltiples interpretacions. És per això que no cal estranyar-se quan l’educand tingui un atac de song (sí, amb g final, ho ha llegit bé consellera, car és així com es designa l’emoció entre els Ifaluk, els habitants d’un atol de la Micronèsia), que dona origen a furiosos ressentiments, perquè el seu cor sentirà que amb la nota ha estat víctima d’una injustícia flagrant.

Arribats a aquest extrem, el de l’atac de despit per l’orgull ferit de l’educand, l’última cosa que hauria de fer el professorat, pobret, és encaparrar-se a fer prevaldre el seu criteri acadèmic o, pitjor encara, merament disciplinari (un mot que arrossega connotacions autoritàries i que s’hauria de desterrar absolutament del nostre sistema educatiu). Cal que l’ensenyant, pobret, canviï el bolígraf vermell pel de color verd, i els principis d’autoritat per somriures amb promeses amables d’assoliments excel·lents, perquè, si no, patirà les conseqüències de la seva turpitud. Molt bé podria ser que l'alumne iniciés una discussió enverinada amb el propòsit velat de portar el seu professor al límit de l’infart i així, mogut per l’emoció que els txecs anomenen litost i els alemanys, schadenfreude, aconsegueixi que el docent, pobret, finalment exploti i tregui foc pels queixals. Serà aleshores quan l’alumne, en legítima defensa i prèvia denúncia de la situació, podrà rabejar-se en la misèria del seu corrector “abusador”, que immediatament serà amonestat pel director o directora de torn, que no dubtarà a donar-li la raó. Riurà bé qui riurà darrer. També cal donar eines al docent, pobret, per a quan tot fent exhibició d’una malaptesa emocional extrema i obstinat a mantenir el seu parer pedagògic, ha instigat en l’alumnat l’emoció de la ilinx, origen d’un estat d’excitació destructiu estrany, d’un pànic voluptuós que el porta a tirar els apunts, els bolígrafs, la motxilla o fins i tot la taula per la finestra, fet de conseqüències imprevisibles i luctuoses si l’aula dona al carrer i hi passen vianants, o si dona al pati just a l’hora en què els més petits fan educació física.  

Per anar tancant ja aquest cos central del curs dedicat als casos pràctics, no puc deixar de referir-me a la perplexitat i a la matusseria amb què el col·lectiu docent, pobret, s’encara amb l’emoció més comuna i més encomanadissa del nostre segle XXI i que s’engloba dins del que Freud va qualificar d'Angstneurose, és a dir, les expressions diverses d’ansietat que estan fent proliferar modalitats variades de sales de relaxació i de mindfulness en els centres educatius. Potser, un cop fet el meu curs, el professorat copsarà com n’és de contraproduent, per estressant, l'ús de qualsevol mecanisme (verbal o tecnològic) que funcioni com a recordatori de la data de lliurament d’un treball, d’una redacció, d’una tasca i, molt especialment, l’evocació de l'existència de dates d'exàmens. De manera gairebé immediata, l’ús de l’esmentat recurs pot desencadenar una reacció d’angoixa coneguda com a collywobbles, i que és just el contrari de les conegudes i plaents papallones a l'estómac, és a dir, quelcom semblant a tenir-hi un niu d’escorpins enfurismats, barrejats amb escurçons i vídues negres. Ja fora hora que els professionals de l’educació mostressin més empatia amb els seus estudiants en això, com també més comprensió quan els enxampen mirant el mòbil contínuament durant la classe. Aquest és un gest que no poden ni de bon tros evitar, ja que pensen, moguts per la ringsietat, que els acaba d’arribar un missatge de veu, un whatsapp, una notificació del Tinder, del Grinder o d’Amazon; que l’aparell tot just ha vibrat perquè hi ha una nova publicació d’una amiga a TikTok o a Instagram, o que s’estan perdent una conversa increïble per videoconferència. Cal que entenguin d’una vegada que se senten víctimes del FOMO (Fear of Missing Out). Vostè s’imagina viure tot el dia amb aquesta angoixa, consellera? Ja va sent hora que ens posem a la pell dels alumnes i ens n’apiadem, no creu?

En conclusió, Sra. Niubó, convindrà amb mi que un bon coneixement de la geografia de les emocions per gestionar-les harmònicament a l’aula no pot portar altra cosa que beneficis als nostres infants i adolescents, així com al personal docent, pobret. Per a mi, l’escola ha de ser un refugi, un espai idíl·lic de felicitat que protegeixi els infants del món hostil que els envolta. Només així es pot aprendre. Perquè a l’escola s’hi va, abans que res, a ser feliç. L’altre dia, no obstant això, en una xerrada a una AFA, una mare d’aquestes feministes, eixutes i una mica aixafaguitarres, em va fer arribar comentaris crítics respecte del meu enfocament. Segons ella —que de fet deia citar a una tal Sarah Ahmed, també britànica, però a qui jo no coneixia de res—, amb la meva voluntat d’apaivagar el neguit davant la frustració de l’alumnat o de legitimar la seva angoixa —que ella va qualificar ni més ni menys que de narcisista—, no faig altra cosa que erosionar el potencial polític que conté el malestar de qualsevol individu. Segons la seva opinió, la incomoditat que experimenten les persones a qui es nega el benestar no només personal, sinó social, és l’origen de tota revolució, és a dir, de tota voluntat de transformar el món en un lloc més habitable. Com poden ser feliços —clamava aquesta mare revoltada— els immigrants menystinguts, les dones maltractades, els llogaters desnonats, les kellys explotades o els treballadors substituïts per la intel·ligència artificial? Per un moment, la que vaig entrar en estat de xoc vaig ser jo i no sé si vaig entendre gaire bé la cosa, consellera. M’estava dient que la meva educació en la saviesa infinita de les passions contribueix a crear éssers conformistes que només es miren el melic? Miri que no ho entenc! Que potser no som tots tan feliços gestionant les nostres emocions?

En qualsevol cas, deixem-nos estar d’idees polítiques massa complexes i un xic eixelebrades. Ocupem-nos del que ens importa: la salut emocional dels infants, les infantes i el personal docent, pobret. Espero haver-la convençut de les innegables virtuts de la formació que puc oferir-li perquè es converteixi en l’eina més fructífera i transformadora del nostre sistema educatiu. Si necessita qualsevol mena d’aclariment, no dubti a contactar amb mi. I, si vol, li puc oferir a preu reduït una sessió de prova amb vostè sola; estic convençuda que en tastarà els efectes immediatament.

Atentament,

Lluna Guillamet Estruga