Si aquesta carta fos un exercici literari de ficció, cosa que, malauradament no és, jo seria un personatge secundari d’una d’anterior que la meva esposa, la Nora Said-Cohen, delegada d’Unicef a Catalunya i reputada consultora-comissionada en processos d’avaluació de qualitat democràtica per les Nacions Unides, va adreçar a la consellera Simó, per advertir-la ja del perill que suposa la caiguda en picat de la democràcia en els centres educatius catalans.

Ja li vaig dir jo a la Nora que no perdés el temps, que la seva conselleria era especialista a buscar-se assessors dubtosos, generalment vinculats a fundacions i empreses privades, i a menysprear les opinions assenyades. És vostè lectora habitual de la secció d'ElNacional.cat anomenada Les Tietes? Si no és així, l’hi recomano, perquè soc del parer que ara que tot just s’estrena en el càrrec —i encara li hem de donar un cert marge de confiança—, l'hauria de buscar en els annals d’aquest digital i llegir-la amb calma per fer-se una bona composició de lloc del deplorable panorama educatiu que vostè s’ha compromès a redreçar. Més articles vehiculant les cartes de dones entenimentades, queixoses amb el desastre acadèmic i pedagògic del nostre país ens haurien de fer arribar Les Tietes aquestes!! Però imagino que les pobres —que no sé qui són, perquè han de restar a l’anonimat per temes de seguretat— no deuen donar l'abast i sospito que aquesta feina tan necessària no la deuen ni cobrar, que així és com funcionen les coses en aquesta nostra pàtria de suposada exemplaritat democràtica i rigor professional.

Recomanacions a part, deixi’m que m’acabi de presentar. Em dic Laura Bortoluzzi Giró, de mare catalana i pare italobrasiler, afincada a Barcelona des de fa 19 anys i, com ja li vam explicar a l’anterior consellera, professora de filosofia d'un institut de Sant Gervasi. Prèviament, li he comentat que soc la dona de la Nora Said-Cohen, i se’m deu haver encomanat el seu sentit de la perseverança i la seva tossuderia, perquè jo, ara que fa quasi un any de l’atac de Hamàs del 7 d'octubre, 11 mesos de la carta de la Nora a la seva conselleria, més de 40.000 morts a Gaza (que es coneguin, perquè en deuen ser molts més) i una molt perillosa escalada del conflicte a la zona amb la invasió israeliana del Líban i els atacs al Iemen, ja no sé què més ha de passar perquè, com a comunitat educativa, ens arremanguem una mica i ens proposem donar eines per fomentar l’esperit crític entre els nostres educands. Ans al contrari, continuem com li deia la Nora “despolititzats” i “anestesiats” i mirant cap a una altra banda, a excepció d’unes poques i molt lloables iniciatives dutes a terme per una minoria del professorat. 

No em digui, consellera, que no li preocupa el tema, perquè vostè que és llicenciada en Ciències Polítiques i Màster en Relacions Internacionals, hauria de tenir una mica de sensibilitat al respecte. D’acord que no ha trepitjat mai una aula, malgrat ser consellera d’educació, però sí que, com a bona especialista en temes polítics, l’hauria d’inquietar el fet que el nostre sistema educatiu cada cop forma menys l’alumnat per exercir una ciutadania crítica i responsable que paradoxalment les nostres lleis educatives sí que prediquen.

Sense anar més lluny i per posar-li un exemple molt obvi, li voldria parlar de la tria del contingut de les PAU en la matèria de filosofia, de la qual en soc bona coneixedora.  Fa anys i panys que anem reclamant, exigint, que una filòsofa s’inclogui, ja i per fi, en el temari de les proves de selectivitat. ¿On s’és vist que ens omplim la boca del valor de la coeducació, l’escola inclusiva i més mandangues políticament correctes i, en canvi, els responsables de la selectivitat hagin estat incapaços de “trobar” una pensadora que estigui a l'altura intel·lectual dels eterns i canònics Plató, Descartes, Locke, Kant, Nietzsche i tots els inamovibles senyoros que formen l’immutable temple de la filosofia occidental?

Perdoni les meves maneres grolleres, però és que estic molt emprenyada, perquè després d’esperar tants anys ara resulta que m’apareixen amb la proposta descafeïnada de treballar a l’aula l’estatunidenca Martha Nussbaum! Aviam, vostè no és del gremi i, per tant, ja suposo que no té cap criteri, però per nosaltres, filòsofes en actiu en un món convuls i militants del feminisme, la tria no passa de ser una trista ocurrència. De debò que no hi havia cap altra filòsofa més representativa i potent que la Nussbaum? Oi que vostè ni la coneixia? Sospito que la seva elecció ha respost al criteri de “donar molletes als peixets” perquè callem, és clar.

I m’hi jugo un pèsol que l’han triada perquè lògicament és dona (i així ja les tenim contentes!) i és una mena de figura de consens que no molesta, perquè com a bona pensadora de l’òrbita anglosaxona defensa la democràcia liberal i no és gens, però gens, “radical” en el sentit que donem a la paraula “radical” els que som del gremi de la filosofia, és a dir, el d’anar a les arrels mateixes dels problemes que conformen la realitat, la que ens ha tocat viure en l’avui immediat.

Insistir en l’anàlisi de les capabilities i introduir les emocions en l’educació com fa la Nussbaum aquesta em recorda massa això de l’ensenyament per competències, a l'assumpció que els nois i les noies van a l’escola per ser feliços i tots aquells mantres psicopedagògics que justament estan enfonsant les escoles del nostre país. O no és això, precisament, el que estem veient que cal canviar? Miri consellera que no entenc res de res: el que critiquem per una banda ho reintroduïm per l’altra, és això?

Ja no sé què més ha de passar perquè, com a comunitat educativa, ens arremanguem una mica i ens proposem donar eines per fomentar l’esperit crític entre els nostres educands. Ans al contrari, continuem “despolititzats” i “anestesiats” i mirant cap a una altra banda, a excepció d’unes poques i molt lloables iniciatives dutes a terme per una minoria del professorat

Jo li proposo que intervingui aquí també i que posi una mica d’ordre, que no li tremoli el pols i sigui també radical com la filosofia mateixa. I si és veritat que aquesta disciplina ha de formar realment ciutadans reflexius, crítics i responsables, deixem-nos de propostes light i poc testades pel temps —que posa tot i tothom al seu lloc— com ho és la Nussbaum i recuperem el fantasma i l’esperit de la Hannah Arendt. No se m’acut cap pensadora que ens doni més eines per comprendre l’actualitat, perquè les seves reflexions arrelen en i sorgeixen dels conflictes socials mateixos i, per tant, van a les arrels del real.

Vostè sap tant com jo que entendre el món i fer-se’n un parer crític i orientat és avui en dia la feina ingent i urgent que la filosofia té encomanada a les escoles. En un món on l’amenaça de l’extrema dreta i el feixisme reneixen a tot arreu, llegir l’Arendt dels Orígens del totalitarisme sí que ens pot ajudar a entendre com es gesten, precisament enmig de democràcies autoritàries i corruptes, aquests moviments devastadors per a la llibertat humana. En un món on les guerres es comencen a percebre com a inevitables, fins i tot al cor d’Europa, i on l’ombra del genocidi s’abat sobre el poble de Palestina, llegir l’Arendt, que testimonia el judici d’Eichmann a Jerusalem, sí que ens permet identificar correctament el crim que, precisament ara el sionisme extrem, està perpetrant com a botxí.

Ironies de la història que la pensadora jueva ens pugui ajudar a entendre què està passant a Israel i a molts altres llocs del món molt millor que la Nussbaum, no creu vostè? Ningú com ella ens explica com la propaganda (avui a través de les massives xarxes socials) inocula la llavor de la intolerància i el racisme a la població, com s’hi promou la indiferència política davant de la corrupció, la injustícia i l’ús de la violència. Llegir els textos de la filòsofa a l’escola sí que ens permetria ser “competencials” perquè podríem connectar el pensament radical i profund amb la història i l’actualitat, el present amb el passat, per fer que sigui veritat allò de què un fet tan ignominiós i monstruós “mai més no ha de tornar a passar”.

En fi, Sra. Niubó, imagino que, amb una mica de sort, a aquesta carta potser li dedicarà tres minuts d’una lectura en diagonal, perquè sé que l’agenda l’apreta i fa dies que l’esperen els “homes de negre” de l’OCDE per signar no sé quin acord futur per transformar l’FP. Posem-nos a tremolar! Però miri, a mi tant me fa, tant el professorat de filosofia com jo seguirem l’exemple de la Nora, de la Hannah Arendt i de la Francesca Albanese, relatora de l’ONU als territoris ocupats de Palestina, a qui ja no li queden més informes per redactar que demostrin el genocidi i a qui, pobreta, ja hem vist massa vegades plorar d’impotència i de ràbia davant de les càmeres.

La qüestió és que tant el professorat de filosofia com jo ens neguem al fet que el nostre alumnat continuï “despolititzat” i “anestesiat” davant la realitat i, per evitar-ho, ja li anticipo que servidora practicarà la dissidència. A tots aquells alumnes que tingui sota la meva responsabilitat, els ensinistraré a respondre enginyosament preguntes de les PAU sobre textos de la Nussbaum (això quan en tinguem una traducció al català!), i la resta de les meves hores lectives les empraré a ser realment “competencial” parlant-los de l’Arendt i de l’amenaça de la banalitat del mal. Perquè jo sí que vull contribuir a convertir-los en ciutadans crítics, responsables i amarats d’esperit democràtic i no pas espectadors passius o, fins i tot còmplices del que “mai més no hauria de tornar a passar”.

Res més, Sra. Niubó. M’assec tot esperant la seva resposta, que m’imagino que mai no m’arribarà…

Laura Bortoluzzi Giró