Benvolguda Sra. Simó,

En primer lloc, li volem demanar disculpes perquè anem tard pel que fa al tema del seu comiat com a consellera, ja que els esdeveniments vertiginosos d'aquests darrers dies ens han esverat molt. Per una banda, la setmana passada Les Tietes vam estar molt embolicades amb el tema del retorn del presi de l’exili i les conseqüències que se’n podien derivar. No pensi pas que Les Tietes som juntaires, no, res més lluny de la nostra afiliació, però com que tenim fama d’eixerides i que sempre ens apuntem a un bombardeig, va resultar que a darrera hora vam rebre un missatge clandestí pel Telegram demanant-nos col·laboració com a figurants per a una performance que el Pierce-Brosnan-Putxi volia fer el dia de la investidura, emulant l’escena dels bombins tipus Magritte de la pel·li The Thomas Crown Affair, però amb barrets de palla tipus guiri. Molt més nostrada la cosa, però igual d’enginyosa i surrealista. La qüestió és que la jornada va ser molt intensa i emocionant, perquè Les Tietes, en un tres i no res, abillades amb el nostre capellet, ens vam veure de cop envoltades d’un munt de ciutadans guarnits com nosaltres, d’un munt d’undercover police —com n’hi diuen a les sèries de Netflix— i de mossos de vacances, pobrets, fent de bodyguards del presi 130è. Aleshores, el presi ens va passar per davant, després de pronunciar el seu discurs messiànic de cinc minuts i abans de fer-se fonedís dins d’un sospitós cotxe blanc que hi havia allà aturat. Visto y no visto, consellera. Que si ens punxen, no ens treuen sang.

Amb tanta adrenalina pel mig, com comprendrà, la investidura del Sr. Illa ens va passar, com a molta gent, del tot desapercebuda. Aleshores, el presi 155è (perdó, el 133è, quin embolic de números!) va voler agilitzar en un plis plas això de formar el seu govern sociovergent, i Les Tietes, quan hem volgut reaccionar, ja ens hem trobat a la Tele3 la seva foto amb la Niubó al costat, seriotes les dues, i fent-se el traspàs de carteres. Total, que com li dèiem al principi, aquest cop anem tard.

Té molt de mèrit, consellera Simó, el fet de continuar fent la mateixa política errònia del seu predecessor, però sense histrionisme, sense aixecar polseguera, ni enardir els ànims del personal educatiu

Si ens ha anat llegint, Sra. Simó, ja es pot imaginar que el propòsit d’aquesta carta no serà un altre que el de fer una mica de balanç dels seus escassos 14 mesos al capdavant de la conselleria. Abans de començar, no obstant això, el primer que li hem de dir, exconsellera, és que sentint-ho molt i no s’ho prengui malament, vostè no ha pogut, ni de bon tros, omplir el buit emocional que ens va deixar el seu predecessor, el senyoro del Cambray. Les Tietes hem patit una veritable síndrome d’Estocolm, perquè ell sabia torturar-nos com ningú amb una autèntica muntanya russa d’emprenyades, resultat de les seves declaracions incendiàries i el seu narcisisme crònic. Allò sí que era encendre els ànims! A la Diputació, on les portes giratòries l’han acabat col·locant, deuen estar ara ben distretes! En canvi, amb vostè, les coses han estat una plàcida bassa d’oli: si l’encàrrec que tenia del presi 132è era el de convertir-la en “Simó-la-pacificadora”, hem de reconèixer, mal que ens pesi, que el seu perfil baix, aquest no dir mai una paraula més alta que l’altra, el seu somriure bonhomiós i el seu tarannà “aparentment” dialogant, han aconseguit l’objectiu. Si el que calia era que vostè, dama de ferro i monalisa a la catalana, apagués incendis reivindicatius provocats per la ira i la justa indignació del professorat, encara que ens costi d’admetre, ha triomfat plenament. Perquè vostè ha aconseguit que una meitat del personal estigui desactivat políticament i com de vacances, i l’altra meitat es preocupi només de la seva supervivència en concursos de mèrits, oposicions, places perfilades a dit, adjudicacions d’estiu i futurs concursos de trasllats. Suposem, Sra. Simó, que en això vostè ha seguit fil per randa l’estratègia del seu partit, el qual, tot volent eixamplar la base, ha aconseguit desarticular la virulència independentista, provocant, paradoxalment, que el seu electorat també es desactivi, marxi a la platja i decideixi castigar-los no votant. Té molt de mèrit, consellera, el fet de continuar fent la mateixa política errònia del seu predecessor, però sense histrionisme, sense aixecar polseguera, ni enardir els ànims del personal educatiu. Enhorabona, Sra. Simó, perquè durant 14 mesos, els ha tingut ben adormits.

Imaginem, exconsellera, que vostè també es prendrà uns dies de vacances, com ara nosaltres que estem fent bronzo a la platja mentre fem balanç del seu mandat i de la nostra feina de vehiculadores de les moltes queixes que genera la Conselleria d’Educació. Entre banyet i banyet, ens hem adonat que, amb franquesa, com que educativament parlant no és que hagi fet gaire cosa (sempre deia vostè, tot fent la viu-viu, que necessitava temps per aterrar i, per quan s’ha posat a gestionar, la cosa ja se li ha acabat), la majoria de les queixes que ens han arribat contra la seva gestió han tingut més un caire polític que educatiu. Miri si no és el cas dels consells que, per començar, li adreçava una compi del seu partit sobre com sobreviure en temps de davallada electoral i desfeta política, passant per una consultora d’Unicef que li exigia prendre partit contra el genocidi de Gaza, i continuant amb una venedora de mobles queixosa de l’incompliment de contractes econòmics per part del departament. I així hem arribat al capdavall del carrer, és a dir, a la seva amigui dels comuns que li recomanava fer possibilisme polític avenint-se a formar un tripartit com el que estan ordint. Encara que ben pensat, i com vostè sap molt bé, tot allò polític és educatiu i tot el que té a veure amb l’educació és política, o no?

Com que Les Tietes en el fons sempre acabem agafant carinyo als consellers i conselleres que ens donen tants mals de cap, ara gosarem donar-li un consell respecte al seu futur professional: dediqui's, Simó-la-pacificadora, a temps per al proper congrés de novembre, a apagar els focs interns del seu propi partit i abans no s’acabin combustionant el Junqui, la Marteta i tots els militants al seu darrere. Refaci ponts, exconsellera, per evitar que la suposada esquerra independentista no esdevingui al final una fratricida “esquerda unionista”. Cregui’ns, se li gira feina, Sra. Simó, i de la grossa; però com ja li deia al Cambray, abans de plegar veles, la Gala Gai, la seva dircom dimissionària, “Don’t give up, #you can!”.

Fa molta xafogor i ens volem acomiadar, però aprofitem l’avinentesa per recordar-li que ha deixat una bona pila de temes pendents i candents que ara ens caldrà adreçar a la seva successora, com ara el negoci de la digitalització a les aules, la desatenció de l’alumnat amb necessitats educatives especials, l’obra de govern per revertir la caiguda en picat dels resultats educatius i, el que serà el tema estrella de la consellera Niubó, és a dir, les mesures per redreçar (o no) la quasi extinció del català en el sistema educatiu.

Per tant, com que les conselleres passen, però Les Tietes es queden, volem deixar clar a la Sra. Niubó que Les Tietes “encara som aquí” i no per fer discursos de cinc minuts. Nosaltres no pensem fer-nos fonedisses tot seguit abillades amb barrets de palla, perquè portem la justa desobediència educativa a l’ADN.

Aprofiti per carregar bé les piles, Sra. Niubó. Ens veiem a les cartes d'ElNacional.cat, després de les vacances i amb el retorn a les aules socarrades.

Cordialment,

“Les Tietes à la plage”