Benvolguda Sra. Simó,

Agafo el mòbil aquesta estoneta morta abans que el meu segon fill, el Pol, surti de l’entrenament de futbol, per escriure-li una carta sobre les mesures que la seva conselleria ha acabat prenent, després del que sembla haver estat una llarga i costosa deliberació, respecte de l’ús dels mòbils als seus centres d’ensenyament. No voldria pas desanimar-la, consellera, perquè jo li veig a vostè bona voluntat, però temo molt que tot aquest reguitzell de normes no seran més que paper mullat. Com que només tinc cinc minuts aniré per feina, que després, amb el Pol, hem d’anar a recollir al Pau, el petit, que surt de l’extraescolar d’anglès i avui el Pep, el gran, no me’l podia anar a buscar, perquè diu que havia quedat amb els companys per fer un treball de no sé què de l’assignatura “Pau, justícia i corresponsabilitat”. A mi aquest títol em fa gràcia, perquè jo em conformaria que tingués una miqueta més de responsabilitat, així, a seques. Clar que, amb l’exemple del Pere, el pare de les criatures, amb qui no puc comptar mai, potser és demanar-li massa… Per cert, vaig tan atabalada que encara no li he dit el meu nom. Soc la Pilar M., administrativa d’una empresa de logística de contenidors del port de Barcelona, que, li ho ben asseguro, són molt més portables que els homes del meu nucli familiar.

Miri, consellera, jo estic molt amoïnada i em veig a venir la pedregada, perquè ahir mentre intentava que els meus homes es mengessin les cols de Brussel·les al vapor per sopar, vam escoltar el reportatge del Telenotícies que deia que a partir del curs vinent es regularà l’ús dels mòbils a les escoles: que si es prohibiran totalment a primària; que si a l’ESO, depèn, que si hi ha una finalitat pedagògica, sí, i si no, doncs no; i al batxillerat, que si ja són prou grans i, aleshores, sí, però de fet, no. Hauria d’haver vist el fart de riure que es van fer el Pau, el Pol i el Pep i com volaven les cols de Brussel·les per la taula, i son pare, el Pere, emprenyat com una mona perquè li havien empastifat la pantalla del mòbil quan estava xatejant amb no sé qui de la feina. En fi, consellera, un drama. Total que em vaig refugiar a la meva habitació per veure l’últim capítol de l’última temporada de The Crown amb la tauleta perquè el petit m’havia agafat el telèfon ja feia estona. Necessitava una mica d’evasió.

L’ordinador s’està a casa i només el fa servir per encarregar treballs al xat GPT, perquè troba que la intel·ligència artificial pensa millor i més ràpid que ell

Vostè té fills, consellera? Com s’ho manega a casa amb tot això dels mòbils? Jo li explico el meu cas perquè vegi quin pa s’hi dona. El petit, el Pau, fa cinquè de primària i encara no té cap mòbil, és clar, però de fet li és igual perquè es passa el dia pispant els de la família per potinejar totes les aplicacions. No sé pas com s’ho ha fet, però se sap les contrasenyes de tothom i es tanca al lavabo per jugar… Bé, això és el que jo em creia, perquè el mes passat vam tenir un bon sidral a casa. Resulta que obro el meu telèfon i em trobo que l’última consulta era d’una pàgina que es diu OnlyFans on es veu que avui en dia la jovenalla es fa vídeos pujadets de to. Vostè ja m'entén. Sembla que la inspiració li va venir mirant el documental aquell de la TV3 sobre la “Generació Porno” que, amb bona voluntat i per allò de fer pedagogia, havíem vist tots cinc asseguts al sofà del menjador. El Pep i el Pol, rient tota l’estona, el meu home i jo, sense saber quina cara posar, i el Pau, em fa l’efecte que va estar prenent notes per fer pràctiques de mòbil a ritme accelerat.

Però amb els anys no cregui que la cosa millora. Fa dos cursos, quan el Pol, el segon, va començar l’ESO, ens va amenaçar que si no li regalàvem un iphone, suspendria totes les assignatures. Com que no vam cedir a la seva extorsió, ens va fer xantatge emocional advertint-nos que si no li compràvem, es convertiria en el loser de la classe, perquè seria l'únic que no tindria WhatsApp i  l'únic que no podria mirar el TikTok. Es veu que això del mòbil a primer de l’ESO és un autèntic ritual de pas. Total, que aquest curs ja he hagut d’anar dues vegades a l’institut per parlar amb la directora i recollir el mòbil que li havien confiscat, perquè, pel que fa a mi, el nen se’l podrien haver quedat. Al molt “perla” ja l’han enviat tres vegades a la “Comissió de Convivència” perquè amb el maleït iphone, que al final li vam comprar, a les hores de classe es dedica a jugar al Call of Duty, al Zombie Survival i al Flight Simulator perquè, segons ell, vol ser pilot d’avió. La directora n’està fins al capdamunt de cridar-lo a l’ordre i ja m’ha dit que a la propera que el pillin me l’enviarà a casa uns quants dies (horror!!) i que ja no hi haurà cap més indult ni amnistia possibles. Si me l’expulsen, no sé pas com organitzaré la logística, perquè amb el seu pare, el Pere, no crec que hi pugui comptar pas.

I encara em queda el meu gran, el Pep, que fa segon de batxillerat i ja el dono per perdut pel que fa a això dels mòbils. Porta cinc anys d’institut amb el telèfon a la mà non-stop. Miri si n’és de dropo que no vol dur a classe l’ordinador aquell que vostès van donar a cada alumne, perquè diu que pesa massa i que amb el mòbil ja ha pogut fer la feina i anar tirant tots aquests anys. L’ordinador s’està a casa i només el fa servir per encarregar treballs al ChatGPT, ja siguin redaccions d’anglès, crítiques de llibres, disquisicions filosòfiques o treballs de l’assignatura d’Entorn Sostenible, perquè troba que la intel·ligència artificial pensa millor i més ràpid que ell. Jo em poso malalta, no només perquè sigui tan manta, sinó també perquè en horari escolar sempre el veig en línia al WhatsApp. Però quan a casa l’esbronco pel tema, em diu que la culpa no és seva, que amb alguna cosa s’ha de distreure perquè s’ha passat tres hores seguides ratllant-se i sense fer res. Resulta que hi ha moltes profes de baixa —la de català, la de mates i la d’informàtica— i, en aquests moments, com que no es troben substitutes d’aquestes matèries, la de guàrdia de torn fa com qui no veu la cosa i els deixa fer. A mi això de la manca de substitutes i els ulls grossos de la de guàrdia no m’estranya gens, perquè jo amb tres fills, més el Pere, amb qui no hi puc comptar per res, vaig de bòlit tot el dia i estic a punt de perdre els papers.

Miri consellera, com que soc una dona informada, l’altre dia mirant la Betevé, em vaig assabentar que existia un grup de famílies que es diu “Adolescència lliure de mòbils”, i que, segons sembla, tenen els mateixos problemes que jo. I per això s’exclamen que vostè només es dediqui a fer “recomanacions” a tothom en comptes de fer decrets que prohibeixin l’ús total dels mòbils als seus centres educatius. Però em sembla que jo ja vaig tard per apuntar-m’hi, si més no pel que fa al Pep, el meu gran, i amb el “perla” del Pol potser també. Perquè, aviam, vostè com ho porta tot això a casa seva? Com s’ho fa per controlar els mòbils dels seus fills, si és que en té? Que potser també ha hagut de passar la mateixa vergonya que jo quan l’han cridada de l’escola perquè hi vagi a recuperar el telèfon requisat? Amb el seu marit, o el que tingui, ja hi pot comptar? Perquè, com ja li he dit, jo del Pere no me’n puc refiar.

Plego d’escriure, consellera, que el Pol surt de l’entrenament tot suat i amb el mòbil a la mà. Gràcies per llegir la meva carta. No crec que serveixi de res, però com a mínim m’he desfogat aquesta estoneta.

Atentament,

Pilar M.