Benvolguda Sra. Simó,
He dubtat molt de dedicar el meu temps a escriure-li aquesta carta perquè, des que dimecres passat el M.H. president Aragonès va anunciar la convocatòria d’eleccions al país, potser a vostè, que ja només és consellera en funcions, li deu importar molt poc el que li vull explicar sobre les jornades de portes obertes que he viscut aquest any a l’ESO. No me’n sé avenir, Sra. Simó. No paro de rebre correus de famílies que em diuen buscar un model de centre per als seus fills i filles amb més rigor acadèmic i diferent del que nosaltres oferim. Ara sí que no entenc res de res, consellera!
Permeti’m que em presenti: soc la Xènia Murillo, directora d’un institut públic de Santa Coloma des de fa 12 anys, per tant, molt avesada a les tasques que requereix el lideratge educatiu. Quan vaig començar, això de les jornades de portes obertes, em feia una miqueta de respecte, però amb els anys, ja li havia pres totalment la mida a la cosa de vendre’s, perquè (que quedi entre nosaltres) la cosa va d’això, oi?, d’entabanar les famílies i que et comprin el projecte d’escola com qui compra unes vacances amb pulsereta-tot inclòs a un resort de Punta Cana. He de confessar-li que els primers anys, fins i tot tenia els meus escrúpols al respecte, perquè, ben pensat, el fet que un servei públic hagi d’explicar sopars de duro sobre els seus projectes i virtuts per captar parròquia, sembla un greu despropòsit que no pot portar res de bo. ¿S’imagina, consellera, que vostè i jo i tota la població de Santa Coloma en ple pogués triar el CAP que l’ha d’assistir en cas de malaltia, després d’haver fet una ronda pels consultoris i infermeries, examinat els aparells de radiologia i broncoscòpia, consultat el grau de proclivitat a fer receptes a demanda del pacient i, per acabar, d’haver escoltat els discursets de la directora del centre, escortada per metges i metgesses somrients, amb bates impecables i fonendos nous de trinca? Quin seria el criteri determinant: el color acollidor de les parets? La comoditat dels seients de les sales d’espera? El fil musical que fa ambient? El somriure de l’administrativa que et rep? O potser les dots de seducció de l’infermer o infermera o infermeri, que ja sabem que tot va a gust del consumidor?
Fins ara, i un cop aparcats els miraments, la cosa sempre havia anat com una seda. No és per penjar-me medalles, però alhora de vendre el meu institut com un centre públic de primera categoria (i no pas com els de màxima complexitat) jo era una autèntica crac. Miri si era així, que, fins i tot, els directors de la concertada de la ciutat em temien! I sé que corria pel barri que m’havien donat el sobrenom de “Xènia, l’encisadora de famílies”. No hi havia curs que no haguéssim de rebutjar desenes de sol·licituds de preinscripció de la canalla.
Quan a la sala d’actes agafava el micròfon i veia les mirades expectants de pares i mares, jo em creixia i iniciava el meu speech brillant amb entonació, pauses i brometes estudiades. Com qui dona garsa per perdiu, jo els explicava les virtuts de les nombroses hores de treball globalitzat per projectes, la inutilitat dels llibres de text tradicionals i la necessitat de l’ús de recursos digitals per crear ciutadans competents i adaptats als nous temps. Com qui els daura la píndola, jo els cantava els avantatges de les nostres aules renovades amb taules de cinc alumnes per afavorir l’avaluació formativa grupal; els sofàs, pufs i coixins acollidors, així com les plantes naturals que acabàvem de reposar expressament per la jornada (sempre he sospitat que alguns alumnes se les menjaven com la cabra aquella de l’oscaritzada Poor Things). Parèntesi cinematogràfic apart i tornant al contingut del discurs, jo emfatitzava que per a nosaltres la recerca de la felicitat era un dels nostres pilars fonamentals. I per això, el que de veritat embetumava les famílies any rere any era el nostre projecte “Relaxa’t” d’educació emocional. Amb profusió de detalls els fèiem saber el desenvolupament del nostre programa que contemplava aspectes relatius a l’autoconeixement, com les unitats didàctiques “Qui soc jo?”, “Com gestionar els meus atacs d’ansietat?” o “Què fer quan em sento frustrat?”. El moment culminant del meu discurs, que feia que els futurs clients em beguessin a galet, era l’enumeració de sortides educatives com ara treasure hunts, colònies i viatges de fi de curs, sense descuidar la llista d’activitats extraescolars engrescadores com per exemple els tallers de rap, hip-hop, mindfulness o jiu jitsu que jo havia pactat a preus assequibles amb una fundació privada.
Tot aquest discurs tan ben travat i que m’ha resultat durant tants anys, m’ensumo que aquest curs no em funcionarà. No paro de rebre mails de famílies agraint-me l’speech, però descartant el meu centre
Tot aquest discurs tan ben travat i que m’ha resultat durant tants anys, m’ensumo que aquest curs no em funcionarà. Estic perplexa i esbalaïda, perquè pocs dies abans que s’acabi el termini de preinscripció ens estem menjant els mocs i jo no paro de rebre mails de famílies agraint-me l’speech, però descartant el meu centre amb arguments com aquests: que si prefereixen els llibres de text i les assignatures convencionals; que si nosaltres no manem prou deures i no fem exàmens; que si pensem prohibir mòbils i limitar l’exposició a pantalles digitals o no; que què passa amb la disciplina; que si on és la biblioteca del centre i cada quant en renovem el fons (eh?); que no els vaig ensenyar els laboratoris i tallers de tecnologia; que si volen una aula d’experimentació matemàtica; que per què no fem escacs a l’hora del pati, i un llarg etc. Tanmateix, el súmmum del meu esbalaïment ha estat motivat per la mena d’extraescolars que em demanen. Resulta que ara volen que els seu fills i filles facin més idiomes, música, cant coral i sobretot teatre per exercitar la memòria! Per no parlar dels més radicals, aquella mena de pares i mares tan hippies, que proposen clubs de lectura, o de debat filosòfic setmanal!! Entén què està passant? Què ens hem perdut, Sra. Simó?
Miri, sort que ens queda poc, consellera. A vostè perquè se li acaba el mandat abans d’hora i a mi perquè després de tants anys de donar figues per llanternes, he aconseguit consolidar el meu complement econòmic de direcció de per vida, he fet números i ja em surt a compte jubilar-me. Ara bé, si vostè vol fer un últim acte de servei a la comunitat educativa, si us plau, faci veure als alts càrrecs del seu Departament i a les fundacions privades amb qui treballen que la moto dels projectes i la felicitat s’ha acabat. El canvi de paradigma pedagògic que fins ara vostès i jo hem predicat ha fet fallida, s’ha esfondrat com el Titanic i no ens n’havíem ni adonat. Sembla que, d’ara en endavant, el que s’imposa és la tornada a l’esforç, el coneixement i el sentit comú i, per posar-hi aquesta mica de seny, no calia pagar tantes comissions d’experts. Fins i tot les famílies, que durant anys han comprat sopars de duro innocentment, han obert els ulls i, després dels resultats de les darreres proves PISA, ja no es deixen aixecar més la camisa.
Acabo aquesta carta amb els meus millors desitjos de directora en vies de jubilació per a una consellera en vies de recol·locació.
Atentament,
Xènia Murillo