Benvolguda Sra. Simó,

Soc Vanessa Palet, CEO de l’àrea de mobiliari de l’empresa FFS (Furnishing for Future Schooling) i cap d’equip dels arquitectes, arquitectes tècnics, enginyers i dissenyadors que treballen a les nostres instal·lacions amb seu a la Garriga. Perdoni que la molesti, però els meus neguits respecte a les relacions comercials que hem establert amb el Consorci d'Educació de Barcelona ciutat i amb el seu departament, comencen a ser alarmants. Hem detectat un important alentiment de les comandes a les darreres setmanes. Si a això hi afegim el fet de l’imminent canvi de govern, amb el consegüent relleu de carteres, entendrà que la situació ens anguniegi perquè considerem que pot fer perillar la viabilitat del projecte i posar en risc el compliment dels compromisos econòmics adquirits per la seva conselleria.

Els nostres contactes van començar farà aproximadament uns divuit mesos, perquè l’empresa que lidero és especialista en disseny d’interiors educatius i d’equipaments adaptats als nous processos d’aprenentatge. En les converses mantingudes, el consorci ens va fer sentir motor d’una revolució pedagògica enormement engrescadora. Recordi que, després de moltes negociacions, vàrem acordar que des del seu departament s’impulsaria una transformació del paradigma educatiu basat en un model innovador, facilitador, creatiu, actiu i experiencial, estimulat precisament a través d’un canvi de mobiliari que feia possible que l’aprenentatge florís a cada racó. Segons vostè, per promoure la nova cultura relacional als centres educatius, on el professorat passava a ser coach i l’alumnat a ser agent autònom d’aprenentatge, calia una nova estratègia en el disseny d’espais a imitació dels coworking o de les noves oficines user friendly de La Caixa, més obertes, versàtils i transparents. Aquesta filosofia empresarial havia d’ajudar a remodelar les diferents àrees de l’escola, convertint-les en espais d’aprenentatge, en lloc d’aules; espais de relació i joc, en lloc de patis; laboratoris d’idees, en lloc de tallers, i comfort zones, en comptes d'aules de castigats.

Donats els vincles establerts i fent cas a les demandes del consorci, comptem en aquests moments amb un excedent considerable d’estocs a l’espera de la seva compra definitiva i posterior enviament als centres docents. Per ser més precisa, ara mateix ja tenim al magatzem a la seva disposició un total de 24.300 cadires de colors, model Västerås; 12.150 taules múltiples i nòmades, model Björk; 700 prestatgeries multifuncionals per a llibres, llapis o plantes, model Inge, amb els seus corresponents calaixets de colors combinables, model Näs; 835 bancs de palets decapats sostenibles, model Fjärd, a més a més de 835 sofàs modulars de diferents tonalitats, adaptables a les necessitats de l’entorn, model Tromsø. Tal com ens van sol·licitar des del Consorci, el subministrament es complementa amb 151 catifes toves, model Matta, 179 coixins de terra de 50x50, model  Østfold, amb els seus corresponents pufs de boletes, model Puffen. A més de les nostres plantes decoratives artificials, model Växt, o naturals, model Natural Växt. Quedava pendent la tria dels seus 600 vinils amb missatges de pensament positiu d’entre els 1.645 que ofereix el nostre catàleg, com per exemple: “Ho vull fer, ho puc fer”, “Avui és un dia perfecte per ser feliç”, “Never stop dreaming”, “Insistir, persistir, resistir i mai desistir”, a més dels que tenim en liquidació al 50% del preu habitual, com són “IMPOSSIBLE”, “Think outside the box” o “Thinking room” per substituir l’antic racó de pensar dels centres tradicionals. Té vostè presents tots aquests detalls tècnics i el cost econòmic de l'encàrrec, Sra. Simó?

Amb la carta que li adreço, li volia fer arribar les nostres inquietuds, a més de preguntar pels motius d’aquest alentiment en les comandes, que ens està generant una acumulació d’existències tan perillosa. Sospitem, tot i que no ho sabem del cert, que la seva conselleria està cedint a les pressions d’un grup, cada cop més nombrós de professorat i famílies, que estan fent circular un manifest en contra del canvi imposat de mobiliari i per al qual demanen adhesions a través d’un formulari. Vostè té constància del fet, consellera? Són certes les nostres sospites?

Advertida pels meus market analysts d’aquesta iniciativa, com a CEO de l’empresa he fet un curós estudi dels greuges que aquest col·lectiu planteja i he arribat  a la senzilla conclusió que el professorat i les famílies, o bé  viuen al segle passat, o bé no entenen res de res pel que fa a la metamorfosi educativa que planifiquem dur a terme. Ja fan vostès prou formacions en noves pedagogies per ensinistrar al seu professorat? Han explicat a les famílies els estímuls cognitius i el benestar emocional que generen els nostres amables entorns?

No em digui, consellera, que encara es fan classes magistrals?!

Fixi’s vostè, consellera, que els impulsors de la mesura argumenten que no els calia cap canvi d’equipaments, ja que les antigues taules individuals eren molt pràctiques i robustes, més que la llei aquesta d’amnistia! Dono fe del tema, perquè les que estem retirant ja eren autèntiques antigalles. Al·leguen els artífexs del document que les esmentades taules disposaven de calaixos per guardar els llibres de text o les llibretes, com si avui en dia encara es fessin servir! Esgrimeixen que els pupitres de tota la vida permetien diverses distribucions de l’alumnat, ja fos individual, en parelles, trios o grups, mentre que les nostres taules múltiples i nòmades, model Björk, accepten només el treball grupal i impedeixen les proves avaluatives individuals. Però que encara no s’han assabentat de la necessitat d’extingir els exàmens, castradora pràctica pròpia de l’escola del passat?!

Per altra banda, els signataris del manifest consideren que la distribució de les Björk dins l’aula provoca que una part dels estudiants no pugui veure la pissarra o la pantalla de projecció i doni l’esquena al professorat. A mi, això d’haver de veure la mestra m’ha semblat digne d’una escola franquista! No em digui, consellera, que encara es fan classes magistrals?! Addueixen també que els ensenyants, menystenint la seva  funció de coach, se senten ofesos amb el nou moblatge, ja que es veuen condemnats a anar fent voltes com baldufes per la classe, donat  que en els actuals espais d’aprenentatge se’ls ha privat fins i tot d’una taula i cadira pròpies. Critiquen el fet que no només no disposen de llibres de text ni poden fer d’ensenyants convencionals, sinó que tampoc no tenen ordinadors, perquè molts alumnes encara no han rebut —i des dels temps de la pandèmia— la tan promesa dotació de dispositius electrònics que havien d’arribar amb l’ajut europeu dels fons Next Generation. En això, Sra. Simó, potser tenen una mica de raó: no pot haver-hi transformació sense digitalització. I jo em pregunto: on han anat a parar aquests diners, consellera? Als nostres mobles segur que no, ja que vostès ara com ara ens deuen un bon grapat de factures.

Per acabar de reblar el clau, aquest grup de famílies i professorat, resistents als canvis, fonamenten la seva crítica en l’existència de necessitats molt més urgents en el nostre sistema educatiu. Argüeixen que no els fan falta noves taules ni cadires, prestatgeries, coixins o sofàs. Diuen que els calen mans: més mestres, més professores, més vetlladores, més psicopedagogues, més coordinadores, més tutores, més  psicòlogues, més orientadores, més personal no docent i fins i tot infermeres, perquè la canalla ha sortit molt tocada de la pandèmia! Recorden que les ràtios són molt elevades i que l’alumnat més vulnerable es troba molt desatès, perquè el tractament de les necessitats educatives especials sense els recursos humans indispensables fa que siguin els grans abandonats del sistema, condemnats, paradoxalment —segons argumenten— a l’exclusió per una fictícia política d’inclusió.

Consellera, aquest cúmul de despropòsits i subterfugis amaguen molta mala fe, ja sigui conscient, són “professaures” i no volen renunciar als seus privilegis, o inconscient, són ignorants i no coneixen o no volen conèixer els beneficis de la innovació educativa. Per tant,  jo li aconsello que pel bé de tots, i molt especialment pel bé de l’empresa que lidero, vostè doni un cop de puny a  taula (si és robusta) i digui que ja n’hi ha prou de ximpleries i gemecs, que el mobiliari es canvia peti qui peti, no només perquè els pot caure a vostès una querella per incompliment de contracte, sinó perquè no hi ha aprenentatge que floreixi sense els nostres productes: les Västerås, Björks, lnges, els Näs, Fjärds o Tromsøs han arribat per quedar-se i expandir-se, acompanyats de les Mattas, els  Østfolds i els Puffens, amb Växts o sense o Natural Växts. Permeti’m que li recordi, consellera, que segons els acords signats, ens trobem només a la fase 0 (Barcelona ciutat) de la nostra estratègia pedagògica, i que a la fase 3 que vàrem planificar, el canvi d’equipaments abastava tot Catalunya i, fins i tot, la Catalunya Nord, les Illes i el País Valencià. Que ja sabem, Sra. Simó, que amb el català no s’hi veuen en cor, però amb el moblatge l’èxit estava assegurat.

Per tot això, quedo a l’espera de les seves explicacions, que desitjo que siguin convincents, i també de les noves comandes. Conjuntament amb aquesta carta certificada, li arribarà de regal per al seu despatx un dels nostres vinils amb el lema: “Insistir, persistir, resistir i mai desistir”. Consideri’l, de moment, una mostra de la nostra bona voluntat  amb l’ànim d’encoratjar-la a resistir, i sobretot a ignorar totalment els arguments d’un grup de professorat i famílies inadaptats als nous temps i que no en saben ni un borrall de fer fluir l'aprenentatge. Persisteixi i continuï deixant en mans dels nostres arquitectes, arquitectes tècnics, enginyers i dissenyadors la  innovació pedagògica que el país requereix. Ells són els veritables experts.

Salutacions cordials,

Vanessa Palet