És propi d’una societat immadura, d’una societat que no ha format històricament ciutadans lliures i responsables, que aflorin comportaments una mica puerils que dificulten la construcció de societats sanes i responsables. Massa sovint contemplem com es volen defugir, i de fet es defugen, les responsabilitats individuals, i això és especialment alarmant en el cas del civisme, o potser n’hauríem de dir en l’absència de civisme, i en l’aparició de casos creixents d’incivisme, que dificulten enormement la idea de viure junts.

Segur que els lectors es deuen haver trobat amb respostes desconsiderades, i fins i tot agressives, quan es fa el més mínim advertiment sobre el comportament d’algú, sigui pel grau de sobreprotecció dels infants per part de molts progenitors que fa que els seus fills no siguin mai responsables de res, sigui perquè no s’assumeix cap responsabilitat sobre el fet d’embrutar l’espai públic, sigui perquè es fa exhibició pública sobre l’incompliment de les ordenances sobre un munt d’aspectes que regulen la vida quotidiana com els sorolls, la recollida d’escombraries, l’ús de vehicles a les voreres, l’aparcament en llocs destinats als vianants, etc.

És paradoxal veure com els qui evoquen constantment, i en qualsevol circumstància, els seus drets, sembla com si no tinguessin deures. Aquest desequilibri en l’exercici de drets i deures és el símptoma més clar d’una societat on sembla que només hi ha clients o usuaris dels serveis públics, però no ciutadans conscients. Conscients certament dels seus drets, però també de les seves responsabilitats.

Aquest desequilibri en l’exercici de drets i deures és el símptoma més clar d’una societat on sembla que només hi ha clients o usuaris dels serveis públics, però no ciutadans conscients

Hem passat, en molt poc temps, històricament i sociològicament parlant, de la condició de súbdit a la condició d’usuaris o de clients. Un súbdit només té deures, però cap o pocs drets. En sentit invers, un usuari o un client d’un servei públic o d’un bé col·lectiu és aquell que considera que té tots els drets, però cap o pràcticament cap deure. Per contra, i aquesta és la posició d’equilibri, un ciutadà sap que té drets i deures, i que s’han de respectar i complir tant els uns com els altres. Només des de l’assumpció conscient i responsable de la ciutadania es pot avançar una societat constituïda i construïda per individus lliures. Però això vol temps i pedagogia, i, malauradament, no sembla ser la divisa del moment.

Tot aquest desgavell, dels que es consideren només usuaris o clients perquè així els hi han fet creure, és conseqüència d’un llarg procés en què des dels servidors públics, amb els dirigents polítics al capdavant, només s’ha explicat als ciutadans allò que volen escoltar, defugint fer la pedagogia que cal per tal de bastir societats robustes, solidàries, crítiques i participatives.

Malauradament, i ben al contrari, s’ha anat bastint els darrers temps tot un arsenal jurídic, i intel·lectual, que prefereix adreçar-se a societats conformades per ciutadans adormits, acrítics, individualistes, poc organitzats i tancats a casa, si pot ser.

Ens cal tornar, com en tantes altres formes de vida, a l’equilibri. Em sembla que és més interessant i formatiu formar part de societats que avancen, sense gaires a prioris contra els canvis i el pensament de les persones, per la via de l’intercanvi creatiu i respectuós d’idees, en una societat de persones lliures, formades, capaces de generar el seu propi criteri, i amb voluntat de raonar, d’enraonar i d’organitzar-se a la recerca d’aquell valor superior que és el bé comú.

El bé comú és un concepte, potser en desús, però que representa allò que tots hauríem de cercar. Un comú denominador, no mínim, que assegura la possibilitat de viure junts. Una recerca permanent d’allò que pot ser bo per a tots, o si més no per a la majoria, des de l’exercici dels drets i l’assumpció de les responsabilitats.

Els catalans, en conjunt, ¿assumim les nostres responsabilitats, o tenim tendència a defugir-les?, ¿som una societat madura i avançada o ens refugiem en l’infantilisme desculpabilitzador? I, ¿quines repercussions té això de cara a la recerca del bé comú? De les respostes a aquestes qüestions dependrà que siguem una societat o un ramat.