La subhasta de Collboni

Tot estava dat i beneït des del principi. Qui no se n’havia adonat —o no se’n volia adonar, col·lapsat encara pel seu “que us bombin”— era Xavier Trias. El PSC és avui un partit en poder de gent molt deshonesta. Els represaliats de l’1-O ho han viscut en carn pròpia. És de domini públic que Salvador Illa es va negar a visitar els presos de l’1-O, en concret Quim Forn, amb l’excusa que eren delinqüents, que és el mateix argument que fan servir, encara ara, el PP i Vox per referir-se al món de Junts. En cercles de la Moncloa es va recomanar a Pedro Sánchez deixar governar Trias perquè els analistes “monclovites” ja preveien la situació actual, en què Junts seria el grup de torracollons del PSOE a les Corts espanyoles. Però Collboni volia ser alcalde al preu que fos i Illa va donar-li suport.

Així és com Collboni no va tenir cap escrúpol d’aprofitar els vots del PP per esdevenir l’alcalde amb menys suport de tots els que ha tingut Barcelona. Al capdavall, el PSOE i el PSC, que és tant com dir el mateix, i el PP es donen suport sempre que l’independentisme els destrossa els plans. El PSOE i el PSC van votar conjuntament amb el PP (menys Montilla, que va tenir una mica de dignitat presidencial) l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per intervenir l’autonomia catalana governada per la majoria independentista. L’unionisme és un bloc quan a Espanya l’estat se sent en perill. No ens faci por dir-ho clarament: de la mateixa manera que hi va haver franquistes catalans, i que no foren pocs, també hi ha un unionisme català antidemòcrata si del que es tracta és de frenar l’independentisme. La veritat, com està destapant l’Operació Catalunya, és un article de contraban.   

Collboni és l’alcalde legítim de la capital catalana, això cal no posar-ho en dubte, i menys quan els apòstols del pensament il·liberal rebreguen la democràcia a cor què vols en parlar de la il·legitimitat del govern de Pedro Sánchez. Collboni és l’alcalde legítim de l’unionisme que no s’aliarà mai amb un partit independentista. Per molt que Xavier Trias renegués de l’independentisme durant la campanya electoral, cosa que va fer-li perdre l’alcaldia, perquè va allunyar el votant independentista amb la vana esperança que “els moderats”, els mateixos que havien fet alcaldessa Colau via Manuel Valls, es llançarien als seus braços per donar-li la majoria.

L’upper Diagonal vota socialista si es tracta de defensar Espanya en unes eleccions locals o catalanes. En una ciutat com Barcelona, escorada ideològicament cap al centreesquerra o més enllà, els col·laboradors de Trias no van saber copsar que la batalla no era simplement ideològica, sinó també nacional. Si bé l’independentisme a la capital catalana no és especialment majoritari, està clar que qui el foragita, qui insisteix a estigmatitzar-lo, perd suports. L’anàlisi de Trias és, a més, repetitiu, perquè repeteix ara el que ja va afirmar el 2015, que va dir que havia perdut per culpa del procés, i va tornar-ho a repetir el 2019 per justificar els mals resultats de la candidatura formada pel binomi Quim Forn-Elsa Artadi, identificada per tothom amb Puigdemont. Tot és més complex.

El PSC és avui un partit en poder de gent molt deshonesta

La prova és Esquerra, que és un partit que ensopega amb la cua de palla que li penja d'ençà que, de tant ampliar la base amb federalistes provinents del PSC i d’Iniciativa, ha anat perdent la identitat de partit independentista. Ara és una còpia, que ni ells mateixos saben que ho són, de l’esquerra radical-socialista francesa, que va irrompre en la política gal·la per tal d’afegir-se a la candidatura de François Mitterrand per a les eleccions presidencials de 1974. Després va desaparèixer atrapat en la teranyina del PSF. El 2019, ERC va ser la llista més votada a Barcelona, molt per damunt del PSC, amb un plantejament independentista de centreesquerra, però l’esquerra espanyolista, amb els comuns al capdavant, va pispar-li l’alcaldia amb els vots de l’espanyolisme de dreta, malgrat l’adhesió acrítica dels republicans al sanchisme. El 2023, l’independentisme ja no era el centre del discurs d’ERC, i per això l’acord entre Maragall i Trias va ser tan ràpid com sorprenent. Entre tots dos mataven el procés. Per alguns votants, Valls no era el PP, i per això no es van escandalitzar tant quan el candidat del Círculo Ecuestre va impedir l’accés a l’alcaldia d’Ernest Maragall. L’operació Collboni va seguir el mateix esquema, si bé amb menys glamur, perquè el conservador Daniel Sirera no té l’aire pompós del candidat francès Manuel Valls. Tanmateix, l’escena va ser molt casposa.

Collboni s’ha deixat estimar per Xavier Trias, a qui li ha daurat la píndola hores i hores per acontentar l’establishment de la capital, que recela d’un tripartit que compti amb Colau. Però no hi ha més cera que la que crema. El PSC no ha tingut mai la voluntat de pactar amb Trias, perquè, si hagués estat així, ho hauria pogut fer el primer dia. Insisteixo: Collboni volia ser alcalde tant sí com no, i per això no va pactar amb Xavier Trias, que llavors els hauria obert els braços amb el mateix entusiasme que ara ha demostrat per acariciar pactar-hi sense reclamar compartir l’alcaldia, que és el que toca quan ets el grup majoritari i volen pactar amb tu. Com ja he dit, no sé si és que Trias està desubicat políticament o bé és que alguns dels seus regidors no saben fer política des de l’oposició i el pressionen per pactar, però s’ha deixat entabanar de nou per Collboni. Junts no ha estat mai la primera opció de pacte per al PSC.

No n’hi ha prou a proclamar que tens el millor grup municipal, farcit d’exconsellers. A l’oposició cal saber furgar en les contradiccions d’un govern municipal que és hereu de l’anterior, perquè, per començar, els socialistes van ser durant anys els còmplices necessaris de les nefastes polítiques de Colau, fins que Collboni va saltar del vaixell teatralment. La deslleialtat de Collboni amb els seus antics aliats no va ser premiada amb la victòria a les eleccions, per bé que després tots dos partits pactessin per aturar Trias. Ada Colau acabarà sent l’alcaldessa de nit? O ho serà Elisenda Alamany, una reconeguda federalista dins d’Esquerra? Aquest càrrec tan estrafolari que s’ha tret de la màniga Collboni, tot sigui dit entre parèntesis, no té sentit. És com recuperar la figura del “sereno”, un vigilant municipal que rondava de nit amb les claus de tots els portals i que per Nadal passava a buscar les estrenes pis per pis de la zona que tenia assignada. Només deuen recordar aquesta figura els boomers i tots deuen riure davant l’ocurrència del senyor alcalde.

Trias s’ha deixat entabanar de nou per Collboni. Junts no ha estat mai la primera opció de pacte per al PSC

Collboni s’ha aprofitat de Trias i aquest bon home proclama a tort i a dret que ell se n’anirà quan el pacte estigui lligat, comprometent el futur dels que es queden i del partit que va donar-li suport, malgrat que almenys la meitat de la militància està en contra de pactar amb els socialistes. El lideratge és una cosa molt diferent del cabdillisme, que n’és la versió autoritària, per altra banda, molt arrelada en la història espanyola. Collboni no tenia cap intenció d’arribar a un acord amb Junts. Com assenyalava Ramon Suñé en la crònica per a La Vanguardia de divendres passat els socialistes prefereixen evitar un acord de govern amb Junts, que els garantiria la majoria absoluta amb 21 dels 41 regidors de l’Ajuntament, i es decanten pel tripartit. Una opció que, un cop dimitit Maragall, que per a sorpresa dels seus es va entendre de seguida amb Trias, també anhelen els comuns i Esquerra.

La resposta, tal com apuntava el cronista del diari dels Godó, cal buscar-la molt lluny de Barcelona, concretament a Waterloo. L’alcalde socialista —escriu— “no es fia de cap manera del sector més radical de Junts, que té com a referent l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont”. Com a excusa seria bona si cap dels regidors de TriasxBCN pertanyés al sector pretesament radical de Junts. El problema no és el radicalisme dels regidors juntaires, sinó la fidelitat a un projecte polític, perquè els extremistes de veritat, si és que calgués plantejar-ho així, són els comuns, que essent una minoria com ha estat a l’Ajuntament han estat a punt de destrossar Barcelona sense cercar mai el consens. La manca de confiança dels socialistes amb Junts no és ideològica, sinó estratègica, perquè saben que mentre el partit de Puigdemont sigui el que és avui, un partit nacional i independentista, no afluixarà en les reivindicacions que més incomoden. El PSC és ara com ara a Catalunya el partit Alfa de l’espanyolisme i li resulta més fàcil buscar el suport de qui ha ajornat l’independentisme sine die.

El PSOE pacta amb Junts al Congrés perquè no té més remei si vol governar. La voluntat d’engany és permanent. A més, sempre que els independentistes de Míriam Nogueras arrenquen un queixal al PSOE, l’endemà Félix Bolaños o la nova vicepresidenta, la Montero socialista, surten a aigualir l’acord. Hi ha qui li ho compra a Barcelona, fins i tot entre la nova dreta independentista que s’està configurant en l’anomenat quart espai, perquè l’home de Waterloo és un gra al cul de tothom, encara que ell massa vegades deixi fer, com ha passat amb Trias. Els que el coneixen saben que Puigdemont no era gens partidari de pactar amb Collboni. El preu a pagar hauria estat massa alt, més encara quan no està gens garantit que els socialistes deixin enrere les bestieses que ells mateixos van aprovar mentre governaven amb Colau i que retornin a la senda del catalanisme.