Pel principi de subsidiarietat, en la seva definició més àmplia, es disposa que un assumpte ha de ser resolt per l'autoritat (judicial, política, cultural, patrimonial o econòmica) més propera a l'objecte de la qüestió. Sobre aquest principi de subsidiarietat se sustenta la Unió Europea, segons va quedar establert al Tractat de Maastricht (1992). La seva formulació va quedar plasmada a l'Article 5, modificada pel Tractat de Lisboa del 1r de desembre de 2009. Una anàlisi descriptiva d'aquest principi pot trobar-se en el Protocol 30 sobre l'aplicació dels principis de subsidiarietat i proporcionalitat, annex al Tractat.

Sigui com sigui, el principi de subsidiarietat no es refereix només al repartiment de competències entre els diferents nivells jeràrquics i/o funcionals d'una estructura social, sinó que constitueix l'expressió d'un determinat concepte participatiu de tots els grups que interactuen en l'esmentada estructura. Aquest principi, de necessària aplicació en la política social i cultural, té com a objecte el repartiment i la limitació de les competències per a l'ordenació dels grups socials i culturals. A més, també té com a finalitat ordenar les relacions de les societats intermèdies.

La subsidiarietat suposa reconeixement de l'autonomia de cada col·lectiu de l'estructura cultural per establir els seus objectius i decidir els processos amb què intenta assolir-los, però també implica diàleg i participació de tots els membres (individuals i col·lectius) de l’entorn cultural, en la definició dels objectius globals, en el disseny de les estratègies per aconseguir-los, en la seva execució i en la seva avaluació, així com el respecte dels instruments d'autoregulació i co-reglamentació.

Unes administracions públiques acostumades al dirigisme fan que les entitats culturals independents quedin relegades a l’ostracisme per part d’uns poders públics que volen lluir presència i direcció

Doncs bé, tinc la certesa que aquest principi de subsidiarietat no es respecta en l’espai cultural de casa nostra. Unes administracions públiques acostumades al dirigisme, fan que, massa sovint, les entitats culturals independents (fundacions, ateneus, associacions, etc.) quedin relegades a l’ostracisme per part d’uns poders públics que volen lluir presència i direcció. I que volen que es noti!

¿És respectar les entitats que volen dinamitzar els àmbits culturals a casa nostra, quan una administració, sense encomanar-se a ningú i a vegades volgudament, fa coincidir activitats del mateix tipus amb les prèviament programades per una entitat privada? ¿S’assegura la lliure competència quan una entitat pública no cobra per assistir a un espectacle musical, que si l’organitzés una entitat privada hauria de cobrar per poder ajustar pressupostos? ¿Es vol assegurar l’accés a la cultura o el lluïment de la institució?

¿És coherent que l’enorme despesa directa de les administracions públiques en activitats culturals repercuteixi en la migradesa de recursos econòmics per a sostenir activitats de les entitats culturals privades, que malden per sobreviure? ¿És moral la ingent quantitat de burocràcia que han de suportar les entitats privades per a poder obtenir una minsa subvenció d’una entitat pública? ¿Han confós les administracions públiques la transparència amb la burocràcia i el control? ¿És raonable que les entitats privades rebin els diners acordats per a una subvenció després d’haver realitzat l’activitat o quan ja no hi ha temps per a poder gastar-la de forma coherent? ¿Podríem seure els diferents agents implicats per a parlar del tema?

¿Es pot definir com a política cultural, amb visió equitativa i de futur, un reg gota a gota per a satisfer una mica a tothom sense ajudar realment a ningú? Com ja passa a l’administració tributària, ¿els gestors culturals públics han de tractar les entitats privades des del principi de desconfiança i com a presumptes sospitosos?

¿No seria més democràtic i millor que les administracions s’encarreguessin de la construcció i manteniment dels equipaments culturals, i que fessin confiança als ciutadans, via les entitats, per a la seva programació i gestió? És clar que el problema és que es gasten una gran part dels pressupostos culturals en el seu manteniment, i pagat això ja quasi no en queda per a res més. De tota manera, ¿el sector cultural privat ha de suportar les incompatibilitats, rivalitats i manca de coordinació de les diferents administracions, que conformen un milfulles indigerible? ¿S’ha quantificat quantes entitats culturals privades han hagut de cessar la seva activitat per deficiències de les administracions públiques?

La cultura va molt bé per als discursos, però el problema és que a la pràctica la nostra classe política, en general, ni en sap ni l’interessa el tema, i així anem. Una societat amb una bona base cultural és més crítica, coneix millor allò que vol i és més difícil d’ensarronar. Potser per això els pressupostos culturals han estat històricament, i continuen sent, baixos i els costa molt d’augmentar. Els discursos són de franc.