Públicament i privada, a ERC hi volen ganivets. La crisi oberta és un escenari llaminer per als qui pretenen encasquetar-los la llufa de totes les renúncies fetes durant el procés. Els convergents hi suquen pa perquè entenen que els republicans els poden servir de boc expiatori. És un escenari suculent: en un moment de desafecció política i desconfiança ciutadana, el més fàcil és excusar-te a través de la porqueria de l’altre. Que el malestar del país, que la crisi nacional —amb totes les crisis que la fan—, sembli un artefacte ideat per Oriol Junqueras. Que l’abstenció sigui tota culpa de Sergi Sabrià. Que la descatalanització sigui culpa de Gabriel Rufián. Que la fiscalització política que un gruix prou important de ciutadans demana depengui de la vehemència amb què ens mirem per sobre l’espatlla aquests enzes d’ERC, que han estat tan maldestres que no han sabut fer el joc brut des de la discreció que la baixesa moral demana.

 Als convergents, l’esfondrament jeràrquic dels republicans els va com un guant per treure’s les puces de sobre. Són dos pardals d’una sola pedra. És una nova oportunitat per replegar-se i exhibir solidesa, i que el president Pujol i el president Mas hagin escollit el moment actual per fer-se militants de Junts no fa més que confirmar-ho. L’escenari és ideal perquè la set de poder dels republicans, havent fet el que han fet, sembli antinatural. Els convergents, en canvi, sempre han sabut revestir prou dissimuladament aquesta mateixa ànsia d’un sentit de pertinença a les institucions, d’una grandiloqüència que els justifiqués gairebé des de l’espiritualitat l’afany de governar els catalans. Però la crisi nacional que el país enfronta no s’acaba ni canviant la cúpula republicana, ni enviant cap a casa els artífexs d’uns cartells, d’uns grafitis i d’un enviament de mariachis. 

Junts aprofita el context de la investidura per seguir fent crides buides a la unitat independentista, que no són més que crides als republicans perquè se sotmetin de nou a la seva autoritat

El que està passant a ERC és simptomàtic: la confrontació per repartir-se les escorrialles de l’autonomia erosiona la cultura democràtica del país —i dels seus partits— perquè normalitza com mai la mentida, rebaixa el nivell del debat públic i redueix la política a parcel·les de conversa eixorques. La reculada va dur tot això, i mentre que a Junts van posar totes les forces a emmascarar-ho, a ERC van córrer a aprofitar-se’n. Van ser els primers a fer recular la retòrica perquè volien ampliar les possibilitats de ser el partit hegemònic de l’autonomisme i, des de llavors, els convergents s’han encarregat de fer-los semblar els desertors. Fa set anys que a Junts fan servir les renúncies dels republicans per excusar les seves, perquè sembli que no som independents a causa de la seva incompetència: no saben negociar, no saben governar i, per tant, no mereixen res més que adaptar-se al seu paper històric de crossa. 

L’arma convergent per guanyar la batalla de les sobralles és la culpabilització. En realitat, però, l’única incompetència republicana —quan van recular, quan van pactar amb els socialistes o quan van forçar un govern en solitari des de la megalomania— és la de no haver sabut dissimular millor. Això és, no haver sabut dissimular amb la sornegueria d’un convergent. Ara, Junts aprofita el context de la investidura per seguir fent crides buides a la unitat independentista, que no són més que crides als republicans perquè se sotmetin de nou a la seva autoritat. Les condemnes al “joc brut” republicà són l’eina moral per cisellar-ne la servitud perduda, com si Sergi Sabrià hagués estat gaire diferent de Francesc de Dalmases o Albert Batet. En el fons, per als convergents, sucar-hi pa és una manera més de dissimular.