En una setmana hem sentit de dos corrents importants del país el mateix concepte: nou cicle. D'alguns barcelonistes, després de la final de la Supercopa d’Espanya, i d'alguns independentistes, arran de la protesta contra la cimera hispanofrancesa. Ambdós han volgut subratllar el com. Ja que la idea d’aquesta columna no és parlar de futbol, em centraré en el que deien els independentistes: més gent de la prevista, personal més jove de l’habitual, menys freaks i pocs insults a ERC. La pregunta dels independentistes és la mateixa que es feia la culerada l’endemà: com mantenir-ho? Unitat, reorganització, reforçament. Pot semblar la recepta de l’èxit, tot i que a una part, com al Barça, només li importa el què i no el com. On sí que no hi ha semblança en aquesta comparació és entre l’actiu i el reactiu. Mentre que al Barça li ha funcionat voler tenir la possessió de la pilota, el moviment independentista s’ha agradat essent reactiu. Això és bo per a l’activisme, però arriscat per a la política, per a Junts.

Arran d’aquesta cimera, Esquerra Republicana ha demostrat, una vegada més, que ha estudiat el pujolisme. I ha demostrat, també una vegada més, que per aplicar bé el pujolisme és necessari ser Jordi Pujol. Hi ha un tema vital més enllà de les capacitats que cadascú pugui tenir —que, sigui dit de passada, per mi, el president Aragonès en té més que de les que se li concedeixen— i és que està mirant d’aguantar la institució amb 41 anys. I hi ha un tema de talent. Durant la retransmissió de la cimera, alguns periodistes van citar el terme “la plana major d’ERC” i, què vols que et digui… Amb alguns hi tinc relació, però a vegades l'estima s’ha de demostrar fent notar certes coses. I sobretot hi ha un tema d’ordre. Si Pujol anava a una cimera, el seu partit no anava a protestar a la porta. Manifestar-se a la porta d’on el teu president ha anat a fer no sé sap ben bé què debilita al partit i debilita el president.

Res d’aquest 19 de gener passarà a la història, ni la cimera ni la protesta; però més d’un haurà quedat amb la cella amunt

Mentrestant, Espanya, el partit socialista, prepotent, ha comès un d’aquells errors de passada de frenada que fa quan es creu jove, guapo i ric. Han actuat com aquells tios que venen a casa sense que els convidis i posen els peus a sobre la taula. Van escollir Barcelona perquè han decidit que el procés s’ha acabat. Han vingut exprimint el protocol fins al límit de la humiliació institucional, lingüística i de la voluntat majoritària dels que hi viuen i han marxat sense parlar amb ningú. Abans, això sí, han fet una foto amb Salvador Illa interpretant el paper de majordom. Mai sabrem si el PSC creu que amb aquesta foto demostren que no són uns manats o, tot el contrari, que es volen assegurar que no en quedi cap dubte. I cap a Madrid. Sense parlar amb ningú. Sense entendre res. Sense, ni tan sols, preguntar-se per què un dia laborable, de la setmana més freda en mesos, a les 9 del matí hi havia una protesta important que acabava de superar les expectatives

A Catalunya el to es manté baix. Ningú s’esperava tanta gent. Molts dels que no hi van anar es van alegrar de l’èxit de la convocatòria i, fins i tot, es van preguntar si realment no hi haurien pogut anar com feien uns anys enrere. Perquè només hi ha una cosa pitjor per als catalans que una humiliació d’Espanya, i és una humiliació d’Espanya i França al mateix temps. Més de quatre segles no s’obliden fàcilment, diguin el que diguin de Madrid. Res d’aquest 19 de gener passarà a la història, ni la cimera ni la protesta. Però més d’un haurà quedat amb la cella amunt, perquè una cosa és una cimera, però l’altra és començar a remoure les euroordres contra l’exili arran de la controvertida reforma del Codi Penal.