Qualsevol cosa que digui serà utilitzada en contra seu, perquè a ningú no li interessa que sobrevisqui; a ningú, excepte probablement a Yolanda Díaz, que altrament s'arrisca a veure's arrossegada amb Errejón a la paperera de la història com a just càstig, diran els seus crítics, a la contribució que tots dos van realitzar a la divisió i mort de l'esquerra de l'esquerra... Els que vam advertir en el seu moment que aquests dos personatges veurien com les seves respectives persones entraven al PSOE, mantenim pel que fa a ella aquesta tesi. No podíem conèixer, com sembla que la majoria sí, les aventures d'Errejón al costat fosc, que ara clarament li impediran demanar el carnet socialista. Sigui com sigui, amb la sortida de la inefable parella serà més fàcil que, sempre sota l'ull atent i fagocitant d'Izquierda Unida, podemites i sumants es fusionin per intentar il·lusament recuperar un somni que es va truncar ja des de Pablo Iglesias i les seves contradiccions, ja que eren uns quants els mascles alfa que poblaven aquella Facultat de Polítiques, de les quals el trio calavera va emergir per prometre assaltar el cel. Gairebé res no passa mai per casualitat. De fet, res. I no només allà.

A ningú no li convé que sobrevisqui Errejón i per això s'esbocina la seva carta de comiat titllant-ne l'autor de narcís en grau màxim. I probablement ho sigui, però no més que aquells que des de posicions polítiques homòlogues ho critiquen, ja que no es veu res de dolent en l'altre, si no és perquè d'alguna manera es comparteix. Perquè mentiran si neguen que la política institucional de primera fila genera una enorme toxicitat en les persones, i que si aquestes no estan convenientment preparades des d'un punt de vista moral, és més que probable que caiguin en algun dels pecats capitals: la majoria es tornen ufanosos de tant visitar els restaurants que envolten el Congrés dels Diputats i que no per casualitat s'han instal·lat a la seva rodalia; en d'altres fa forat la mandra, ja que en el fons de la majoria se n'espera l'obediència cega a les directrius del líder màxim que els ha concedit una oportunitat per brillar al sol, i per això dediquen bona part del seu temps a l'abrillantament personal; per comprovar-ho n'hi ha prou apreciant els canvis fulgurant d'aparença que han experimentat ministres com M. Jesús Montero o la mateixa Yolanda Díaz, avui gairebé irreconeixibles respecte del seu passat recent. Per descomptat, la ira s'ha apoderat de la dinàmica parlamentària fins a fer-la irrespirable i gens edificant. I en gran part de qui anomeno "persones afectades per la síndrome de la catifa" es pot activar també o alternativament allò que es coneix com l'eròtica del poder, tan semblant a la que es produeix en els artistes o esportistes de tota mena i que n'ha portat més d'un al banc dels acusats per una mala interpretació dels termes de la transacció sexual adjacent. Comprovi's que de tots aquests pecats, com en el de la luxúria, sol caldre la participació almenys de dos, se n'ha derivat tota una normativa ad hoc, perquè on hi ha dues persones, sempre hi cap la discòrdia.

La política institucional de primera fila genera una enorme toxicitat en les persones

'Jo et crec, germana', era el lema. Un lema potser comprensible, però extremadament perillós, perquè creure que ser dona és sinònim de ser bona no sé si és més una estupidesa o una malícia. Sí, però germana, jo et crec, excepte si n'acuses un dels nostres. La hipocresia no és un pecat capital, però ho hauria de ser. Hipocresia dels que s'arrogaven la defensa més gran del feminisme; hipocresia dels que temen o ja saben que a les seves files hi ha uns quants Errejón més; hipocresia disfressada amb el vestit del covard (era de l'emperador al conte) que s'ha produït en quants mitjans de comunicació, i els seus periodistes ara diuen que ho sabien tot des d'abans i que mai no van dir res, no fos cas que arrisquessin la subvenció; hipocresia de la que diu que ella només proporcionava testimonis, quan un testimoni no contrastat és el més semblant a un delicte; hipocresia dels que creuen que això és un cas de masclisme, quan el que hi ha és una cosa molt pitjor.

Perquè el pecat més tremend és la supèrbia, que no es comet contra la humanitat, sinó contra Déu. La supèrbia que transforma i envileix els que no són capaços d'entendre que el poder no és un privilegi, sinó una responsabilitat; que els talents ens venen donats i és deure nostre fer-los èticament grans. La carta d'Errejón pot resultar inacceptable, perquè ell ja és arbre caigut i sobre ell caurà tota la ira dels que s'alleugen de no ser a la seva pell, com la pleballa feia amb les picotes medievals i modernes. Però el que s'hi diu és veritat: la política genera una dissociació mortal entre el que vols ser i les teves debilitats; i el context, com diu l'esquerra en la qual Errejón situava el seu personatge, sempre ha dit que els delinqüents són responsabilitat de tot el sistema per no donar-los les oportunitats per sortir del forat. Per què no s'aplica aquest conte a l'indecent xicot de cara simpàtica i bondadosa i ànima recargolada? Potser això és el que ell creia que passaria en escriure-la. Però no ha estat així. En comptes d'anar-hi a l'essència, al missatge de la carta, els crítics han anat a degollament contra el seu autor, oblidant que Rousseau ens va deixar el seu contracte social juntament amb una pila de fills abandonats a les borderies.

Qui ha transitat davant d'un focus que es fixava en la seva persona sap que tot això que dic és cert, encara que es negui a acceptar-ho. I en tot cas, jo ho sé.