El desconcert que plana sobre la política catalana em fa pensar molt en la situació de transició en la qual es trobava el país en els darrers decennis del segle XIX. Ara veiem el catalanisme com un ordre quasi permanent, fruit de la Renaixença i de la revolució industrial. Però abans de la seva eclosió el país va passar 30 anys de purgatori, similars al franquisme, que es van emportar moltes coses per davant. El mateix Prat de la Riba va morir per una malaltia contreta a la presó. Escriptors com Emili Vilanova o Àngel Guimerà van veure violentades les seves aspiracions, i com sempre el català en va patir les conseqüències. Ni tan sols un geni com Gaudí va sortir sencer de la Restauració.

El catalanisme que tan sovint idealitzem va ser l’alternativa que el país va trobar al fracàs de l’anomenat Sexenni Democràtic. Posem-nos en la pell dels catalans que van viure la revolució del general Prim i la Primera República. També devien passar molts anys desorientats. Catalunya havia intentat resoldre el seu problema dins dels esquemes dels antics imperis europeus, amb la força que li donaven la Renaixença i la revolució industrial, i havia fracassat dues vegades. Primer es va trobar amb l’assassinat de Prim i l’expulsió de la casa reial que havia portat d’Itàlia, i després amb la caiguda de la Primera República, liquidada pel cop d'estat que va permetre als Borbons tornar de l’exili. 

El catalanisme va funcionar perquè va saber trobar una alternativa localista, basada en la història i els problemes del país, en un entorn geopolític cada cop més polaritzat per les grans ideologies mundials. Prat de la Riba, igual que va fer Gaudí, va saber posar la tradició al servei de la modernitat, i avançar-se al seu temps lligant el camp i la ciutat en un projecte interclassista. Quan Bill Clinton va dir, un segle més tard, que el futur seria català o talibà, estava reconeixent la capacitat de síntesi que el país havia tingut lluitant per sobreviure després de l’enfonsada del Sexenni Democràtic. El catalanisme llavors ja estava mort, com es veu ara clarament, però també estava morta l’Amèrica demòcrata de Clinton.

El catalanisme va néixer de la constatació que no tenia cap sentit intentar dominar l'Estat des del centre, mentre que el procés va sorgir de la constatació que tampoc tenia cap sentit intentar pactar-hi des de la perifèria

Vull dir, amb tot això, que les solucions als grans problemes difícilment es troben a la primera, i no solen ser estables ni molt menys perfectes. El país va necessitar més de 30 anys per refer-se políticament del fracàs de la Primera República i, tot així, el catalanisme tampoc no va ser capaç d’evitar una guerra civil i dues dictadures. L’independentisme va superar el catalanisme amb la força que l’estabilitat democràtica i l’educació universitària van donar a les classes mitjanes del país. Però si els catalans de la Renaixença i de la revolució industrial van haver d’admetre que havien fet tard per capgirar la derrota de 1714, els catalans del procés haurem d’acceptar que hem fet tard per construir el país de la caseta i l’hortet de Macià.  

La Catalunya que ara veiem extingir-se és la Catalunya que va néixer amb els Jocs Florals i la màquina de vapor, és a dir, el país que va donar el catalanisme, i que ja estava molt debilitat quan Franco va morir al llit. El procés va ser un intent de donar una continuïtat no traumàtica a l’esgotament d’aquesta història, però ara haurem de fer-ho tot de nou, en el pla polític. El catalanisme va néixer de la constatació que no tenia cap sentit intentar dominar l'Estat des del centre, mentre que el procés va sorgir de la constatació que tampoc tenia cap sentit intentar pactar-hi des de la perifèria. El record del seu fracàs que marcarà el futur, a més, és que la democràcia no és suficient per a la supervivència d'un país. Tot això pot semblar abstracte, però és imprescindible per no perdre el temps amb autoenganys i entendre algunes coses molt concretes. 

Les forces polítiques que van aplicar el 155 intenten aturar el temps amb escenificacions de cartó pedra, igual que l’Espanya de la Restauració. Però el temps sempre va endavant, i ni tan sols l’oblit permet desaprendre les lliçons que l’ànima ja ha après. Així com la Catalunya que va emergir de la Renaixença i de la revolució industrial no es va aturar amb el Sexenni Democràtic, tampoc no crec que la Catalunya del procés es pugui tornar a encabir dins del règim del 78. El gen convergent no ressuscitarà, per més articles que s’escriguin per mirar de convèncer Puigdemont que pacti amb el PP. I tampoc ja no es podrà recuperar el valor simbòlic de les sigles d’ERC, per més que els seus dirigents esmolin la retòrica republicana. 

Si Puigdemont i Junqueras han tingut més força que els seus partits és precisament perquè el país s’està desfent de les velles estructures, a pesar dels intents de l’Estat espanyol de mantenir-les. Amb la desfeta del procés, i la transició ordenada que intentava fer, ha quedat tot barrejat, i de vegades encara costa distingir les coses que estan mortes de les coses que estan vives; costa tant, que algunes parts vives del país moriran en el trànsit d’una època a l’altra. De moment, el millor que podem fer és resistir les irritacions gratuïtes que provoca el buit, i evitar les idees de bomber. Som més forts fins i tot del que voldríem i, mentre el temps va posant el món i Espanya al seu lloc, la lluita per la supervivència ens ajudarà a veure els valors polítics que necessitem i que ens funcionen.