El que està passant amb el (ex) diputat d’Unidas-Podemos, Alberto Rodríguez demostra, un cop més, que el Tribunal Suprem es més suprem que Tribunal. Això el porta a mantenir una relació relativament formal amb la llei.

Per sentència de 6 d’octubre passat es condemnava al referit diputat per un delicte d’atemptat a una multa d’un mes i quinze dies amb un una quota diària de 6 €, el que fa una multa de 270 € i a una inhabilitació especial del dret de sufragi passiu —ser elegit— pel mateix temps. No cal entrar en que la condemna, que té dos vots particulars, es basa únicament en el testimoni del policia presumptament agredit, sense cap prova perifèrica que ratifiqués les seves afirmacions davant les negatives de l’acusat. Altres arguments com ser un habitual de les manifestacions, malgrat caure pel seu propi pes, també van ser utilitzats per determinar la seva responsabilitat.

Un cop establert el delicte, toca establir la condemna. Malgrat els esforços que fa el TS en la seva sentència, és una pena que no existeix en el Codi penal. El delicte d’atemptat està castigat amb la pena de presó de sis mesos a tres anys (art. 550. 2 CP). Com es va apreciar, amb l’atenuant de dilacions indegudes —la tardança injustificada en resoldre el plet—, la pena de presó resultant era inferior a tres mesos. En aquest supòsits, l’art. 71.2 CP imposa al tribunal substituir la pena de presó per una pena de multa. Fins aquí tot en ordre.

Els problemes comencen quan el TS vol fer passar un camell per l’ull d’una agulla. La pena d’inhabilitació que en delicte d’atemptat és una pena accessòria; com tal pena accessòria no té, lògicament, vida pròpia. Tanmateix per al TS no és així. Rebaixa la pena d’inhabilitació també i la imposa en l’extensió d’un mes i 15 dies, que és la durada de la pena principal. Argumenta la sentència del TS, que l’esmentat art. 71.2  només parla de penes privatives de llibertat,  no d’altres càstigs.

No cal que en parli. És més: el raonament judicial xoca amb la lletra i la sistemàtica del CP. En efecte, la pena imposada és una pena lleu, doncs no arriba a tres mesos [art. 33. 4 g) CP]. El Codi Penal, que no vol imposar penes privatives de llibertat per sota dels tres mesos per ineficients i contraproduents, ordena la substitució per la de multa, una pena aquí lleu, prevista al catàleg de penes lleus del citat art. 33 CP.

Així les coses, si anem a veure la regulació penal de la pena d’inhabilitació especial, prevista a l’article 40. 1 del Codi penal, resulta que és una pena de tres mesos a vint anys. Si bé es podria pensar que, en ser accessòria ha de tenir la mateixa durada que la pena principal, resulta que la inhabilitació especial inferior a tres mesos no està prevista al catàleg que ja hem vist de l’article 33 de la norma penal. Què fan els tribunals d’ordinari? Deixen sense efecte la pena privativa de drets, doncs la pena que resultaria de la rebaixa, és una pena inexistent en l’ordenament espanyol.

En conseqüència, el TS, fent de Suprem, posa contra reo (perdó per la llatinada) una pena inexistent, a més, no té en compte cap perspectiva dels drets fonamentals, que són el límit al dret punitiu. Aquí el dret fonamental a ser elegit —sufragi passiu— comporta una doble lesió no considerada enlloc: el dret a la participació en els afers públics i els dels ciutadans a participar-hi mitjançant els seus representants i no altres, tal com imposa l’article 23 de la Constitució.

La història continua. El TS comunica d’immediat al Congrés i a la Junta electoral la inhabilitació del diputat Rodríguez. Rebuda la notificació per la presidenta Batet, atès que la pèrdua de la condició de diputat no està prevista en l’article 22 del Reglament del Congrés,  demana un informe als lletrats de la cambra, que, en un estudi impecable d’acord amb el dret vigent, conclouen que no procedeix donar de baixa al diputat en qüestió.

La presidenta Batet s’adreça en aquest sentit al TS i el president de la Sala Segona, Marchena, li respon el 22 passat dient que la sentència és correcta, tot finalitzant amb que la pena resultant és la de presó que comporta la inhabilitació. És més, la pena final de multa ho és únicament a efectes de execució. Insòlita i extravagant argumentació. Es condemna a una pena que no figura en la resolució de la sentència i la que hi figura és als sols efectes de execució d’una pena per la qual el subjecte no resulta condemnat. Inintel·ligible i fora de tota previsió legal.

 

Amb tot això, la inviolabilitat del parlament, com ja va passat amb el cas Atutxa o el procés, salta pels aires. Cal recordar que la inviolabilitat parlamentària, com a doble garantia institucional tant de la llibertat dels parlamentaris com de la separació de poders, no coneix excepcions i és oposable a qualsevol tercer, aquí el TS. Resultaria que, si no fos així, el TS o qualsevol jutge o tribunal seria de fet el president de la cambra, no només un diputat més, com deia ahir en aquest diari, Iu Forn.

Amb una celeritat inusitada no s’ha donat temps —el terme és de 20 dies— a que el diputat Rodríguez presentés un recurs d’empara davant el TC amb la petició de suspensió de la seva pena d’inhabilitació, atès el perjudici irreparable que produiria la seva execució. Ara teòricament és possible, però altament improbable.

I en tot cas, li correspon al Congrés plantejar un conflicte de competències contra el TS davant el TC, doncs ha envaït amb la voluntat efectiva d’execució de la seva sentència la independència organitzativa i representativa de la cambra.

Ho plantejarà? Manaran ja per sempre més els tribunals sobre la voluntat popular? Veurem.