Hi ha sushis d’una qualitat suprema i n’hi ha que empren unes carns d’un peix que sembla haver estat pescat al llac artificial del parc de la Ciutadella. No és nou. Hi va haver un temps en què desapareixien les carpes de l’Estanque Grande de El Retiro i la llegenda urbana deia que els peixos acabaven als plats d’alguns restaurants de Madrid. Qui sap si vaig menjar-me'n una.

El sushi ha entrat a formar part de la història del Barça després que el president Laporta decidís la continuïtat de Xavi en un sopar en què la resolució va tenir l’amorós ritu d’esfullar la margarida. L’estimo, no l’estimo, l’estimo, no l’estimo i, al final, l’estima es va escenificar en una roda de premsa en la qual es varen declarar amor etern i la confiança mútua per a una nova temporada. Eternitat és una paraula que significa espai de temps sense fi, i si hi ha un sentiment mutable és l’amor, com ha quedat demostrat tres setmanes després del sopar del sushi, tan cèlebre ja com la històrica trobada de Núñez i Cruyff al voltant d’una taula plena de sangus. Núñez dixit.    

Tot el que succeeix a Can Barça ja no espanta ningú. El meu fill gran, culer irredempt des de l’època de Guardiola com a entrenador, estava acostumat a la bona vida futbolística i, com a membre d’una generació Z de barcelonistes, va viure el Barça amb els ulls i el cor d’un nou-ric acostumat a col·leccionar trofeus. I mira que jo l’avisava que vindrien temps d’escassetat i de gana esportiva, i li explicava la idiosincràsia autodestructiva del club, i ell em mirava com es mira a la gent gran que explica històries de la puta mili. No em va creure i així està ara, desconcertat i cabrejat, mentre jo vago amb la fe del barcelonista que ha picat molta pedra abans de l’arribada de Messi, Déu nostre Senyor.

En el que sí que soc un neòfit és en la situació econòmica del club. El Barça està sense un euro i la solució no sembla que tingui un final feliç, o, almenys, com els més ortodoxos de la fe barcelonista voldrien. L’herència de Bartomeu ha sigut demolidora, però les decisions posteriors preses per Laporta i la seva directiva pareixen determinades des de la improvisació constant, i el Barça sembla condemnat a acabar convertit, malauradament, en una S.A.E. per poder competir amb els grans d’Europa. Si ha de perdre els seus orígens identitaris, jo preferiria que fos com a societat mixta, amb el Bayern de Múnic com a referent.

Si l’única solució del club està en la seva conversió en una S.A.E., s’hauria de començar a dir

Jo soc laportista, però com que no reconec del tot aquest Laporta, em declaro grouxomarxista. En el sentit que “aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc d’altres”. I malgrat caminar per aquest passeig entre el tot i el res, em declaro laportista encara que no entengui certes opacitats per part d’una directiva que té com a oracle Alejandro Echevarría, un home a qui cap soci no va convidar a la festa quan es varen celebrar les eleccions que van derrotar Víctor Font. Hi ha tantes coses a esclarir, que molts culers no sabem si és bo posar-nos la bena abans de la ferida per manca d’informació. Una de les grans preguntes és amb qui estem en deute per culpa dels avals i de les gestions que ens han permès tapar els forats econòmics. Seria bo saber-ho per tenir una mort digna i una millor resurrecció. 

Això que el Barça sigui dels socis és una veritat a mitges. No és un club tan presidencialista com el Real Madrid, un altre club aparentment dels socis, però les assemblees de compromissaris del Barça —tres, quatre o cinc-cents socis extrets de la màquina del temps— no semblen prou representatives per prendre decisions fonamentals per a l’esdevenir del club. Algunes intervencions dels compromissaris són un espectacle vergonyós i la del president de torn, d’un paternalisme heliocèntric propi d’un governant d’una república bananera. No és només una qualitat del F.C. Barcelona, tot sigui dit.

Tant si continua Xavi com si no, tot continuarà igual i el Camp Nou en obres és altament representatiu de la situació. A mi, Xavi em sembla més una pizza congelada encara per enfornar que no pas un bon sushi, però Xavi és més la víctima de la situació general del club que el culpable. Miquel Martí i Pol, un dels poetes més admirats per Pep Guardiola, va escriure aquell famós vers de "Tot està per fer, tot és possible". Un vers efectiu, encara que sobrevalorat i que, traslladat a l’actual situació del Barça, podria tenir una versió del tipus: "Tot està desfet, res no és possible". Aquesta visió catastrofista d’un culer com jo, dels d’antes, es contradiu amb una institució que té la capacitat animal de supervivència de Barcelona, la ciutat, com deia Núñez, “que porta el nom del nostre club”. El Barça i Barcelona són ciclotímics.

Si l’única solució del club està en la seva conversió en una S.A.E., s’hauria de començar a dir. Al soci —una altra dita de Núñez— “no se’l pot enganyar”, almenys ara, tant com sembla que ens prenen el pèl. Convençut com estic que la situació dels clubs que tenen els socis com a propietaris és un conte on el llop es menja finalment la Caputxeta, crec que la millor solució seria el model mixt que ha convertit el Bayern de Múnic en el que és: 75% del club propietat dels socis, 25% de la Triple A (Allianz, Adidas i Audi). No tinc clar si els socis voldrien perdre poder i quines empreses inversores jugarien el paper de la Triple A, però abans de ser l'últim a tocar el violí a la coberta del Titanic i que Laporta sigui el capità Smith, no estaria malament posar-se la bena abans de la ferida i trobar una sortida digna. Pura supervivència. Com una pizza congelada.