Si de sobte m'agafa per pintar-me de negre, posar-me rastes, un cistell al cap i unes dotzenes de braçalets i xapes penjades a l'abric per defensar la població immigrant subsahariana i posar amb aquesta fila a la portada d'una revista, sota formidables focus i estilistes, potser penseu que m'he excedit en les reivindicacions i ells -els negres- que estic mancada de qualsevol sentit del ridícul, sensibilitat i gràcia. Si em rapo el cap, em deixo pèl a les axil·les i em vesteixo amb roba ampla per defensar les lesbianes, potser elles valorin el meu gest com a insolent, ignorant i una falta absoluta de respecte cap a al col·lectiu. Però si a més, jo m'he dedicat a ridiculitzar els manters i les lesbianes en els meus textos, estirant clixés i prototips que els assenyalen com a pobres els uns i com a homenots les altres, pot ser que aconsegueixi també que s'enfadin.
Doncs aquesta mateixa sensació és la que m'envaeix després de veure la portada protagonitzada per Alejandro Sanz en una coneguda revista femenina disfressat de dona maltractada. Amb motiu del Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, Yo Dona, dedicava un especial a Alejandro Sanz titulat "Alejandro Sanz en la pell d'una dona" acompanyat d'un reportatge fotografiat on Alejandro ens mostrava el seu costat més femení per lluitar contra el masclisme vestit amb un elegant vestit jaqueta, llavis pintats de vermell, stilletos de taló i diverses capes de rímel. Les fotos anaven acompanyades de les declaracions en les quals ell mateix reivindicava la importància de l'acció: "també és una manera d'expressar el desconeixement que existeix per part de l'home del món femení". I donaven per un titular amb olor de paternalisme des de diversos quilòmetres "Qui pega a una dona pega a tota la Humanitat".
El nou afany de protagonisme solidari és el que porta molts artistes a sortir al davant de causes que ni són seves, ni són conformes als valors que defensen a la seva obra, si és que en defensen algun. Això últim està passant amb el feminisme, un moviment que en molt poc temps ha passat de ser minoritari a mainstream per obra i gràcies dels blocs, les xarxes socials i, no oblidem, les dones que, jugant-se moltes vegades la feina o posició social, en reivindiquen la necessitat i lluiten obertament contra els ideals de feminitat imperants i l'amor romanticopatriarcal que Alejandro canta en totes (sense excepció) les seves lletres.
En la major part dels videoclips d'Alejandro Sanz les dones apareixen com a subjectes dependents sense entitat pròpia, peces intercanviables, o escurçons capritxosos
Les feministes assistim estupefactes a aquesta nova moda que ha convertit molts famosos mascles (machotes, masclistes) en marques i icones de la igualtat partint de la seva posició de privilegi, sense importar en absolut la seva aportació al discurs de la desigualtat de gènere. Els èxits de la música pop amb què canten, ballen, i s'enamoren milions de persones estan en mans de cantants com Alejandro Sanz que, amb les lletres i els vídeos, contribueixen a crear el discurs de la masculinitat hegemònica dominant i les relacions tòxiques. En la major part dels videoclips de Sanz les dones apareixen com a subjectes dependents sense entitat pròpia, peces intercanviables, o escurçons capritxosos intentant caçar el mascle alfa. O sigui, ell mateix.
Però no ens quedem a la superfície i vegem, amb deteniment, com Alejandro Sanz lluita contra el masclisme en algunes de les seves més reconegudes cançons.
Camino de Rosas
Alejandro és l'amo, el comandant. Dels seus passos, les seus destins, la seva boca, però ni tan sols se sap el nom de la noia (después de esta cita, me aprendo tu nombre). Encara pitjor que la lletra és el videoclip on una jove guapíssima, indefensa, sense més ofici ni benefici que el de gerro, fa gala de disponibilitat sexual absoluta amb els dos Alejandros, el bo i el dolent, esperant desesperadament que algun d'ells se la folli, abans de continuar sent ignorada.
Deja que te bese
En aquesta ocasió, a més d'utilitzar algunes i bellíssimes mosses que ballen com a gosses en zel al voltant d'Alejandro Sanz i Marc Anthony s'introdueix l'amenaça (si no me das un beso –ara- tu boca se la lleva el viento –passo de tu-) la insistència absoluta per aconseguir-ho (deja que te bese, deja que lo intente) i una dosi de culpa per haver seduït l'home "me has atrapado, no te confíes". No et refiïs dona, no sigui que et violin o pitjor, que no vulguin fer-ho.
I la que més crítiques li ha portat aquests últims mesos per fer apologia directa de la cultura de la violació i exposar, ben clar, el tipus de dones perilloses: aquestes, les que decideixen sobre el seu destí i el seu desig sexual.
"Y no deberías haberme tentado, te gusta jugar/Si no vols flamenquito, no toques las palmas"
Perquè Alejandro Sanz no aporta res nou en aquesta entrevista. En el reportatge, ple de referències a la seva indumentària i a la seva actitud valenta, Alejandro es limita a assenyalar un parell d'obvietats sobre la fractura salarial i els maltractaments, i es refereix als micromasclismes com si s'hagués oblidat d'escoltar les seves cançons. Alejandro fa amb aquest reportatge un "mansplaining" és a dir, ens explica a les dones i als homes el que és ser femenina –ser presumida, utilitzar talons i pintallavis- i el que és ser masculí –defensar les indefenses dones. Això sí, marca subtilment aquesta frontera entre les feministes bones, dones lluitadores que prioritzen els valors de la família (Alejandro diu que la seva mare "sempre deia que era feminista") i les altres, a les quals no esmenta, les radicals i les amargades. De fet Alejandro només sap parlar les seves dones, de les dones en relació amb ell. Parla de la seva mare, de la seva dona i de la seva filla. I quan li pregunten què passarà quan aquesta porti el primer xicot a casa surt el veritable Alejandro a fer el típic acudit masclista "Òbviament, el dia que arribi el primer xicot a casa ho passarà fatal. Em posaré un batí balinès, molt curt i sense res a sota, m'asseuré a la vora del sofà i li diré: oi que no ens farem mal?".
El que a Alejandro se li suposa un enorme gest en favor de la igualtat (disfressar-se de dona) ho fan cada Carnaval un nombrós grup de mossos del meu poble que res no tenen de feministes. En realitat Alejandro, porta un temps intentant fer campanya per rentar la seva imatge després de les crítiques a les seves cançons. A començaments d'aquest any va aturar una pretesa agressió masclista entre el públic mentre feia un concert a Mèxic per deixar anar al maltractador "això no es fa, això no es fa" i de nou va demostrar de quin peu calça en dirigir-se als fans en els següents termes "Disculpeu per allò de fa una estona però no suporto que es maltracti ningú i encara menys una dona, a la dona no se la pega". Lidia Infante i altres persones feministes ja han dit obertament que allò va ser un muntatge.
Muntatge o no, Alejandro ja ha fet de l'"això no es fa" un lema, amb el qual va posar imprès a la seva samarreta per al reportatge fotogràfic de la revista Yo dona. Si de veritat el mouen les bones intencions a Alejandro li demanaria, si us plau, que es preocupi per canviar el contingut de les lletres i dels vídeos i que es posi al darrere, i mai al davant, de les dones que lluiten per la igualtat, abans de fer màrqueting amb els maltractaments. O, com diries tu, estimat Alejandro, t'ho agraeixo, però no.