L’estiu d’ara fa onze o dotze anys vam anar a celebrar l’aniversari d’un amic de la colla a la seva piscina. El meu grup d’amics d’avui encara és el mateix que aleshores: són els amics que vaig fer a l’Escola Sant Lluís Gonçaga, a la Garriga, on vaig estudiar catorze anys i de què en guardo un bon record. Entre hormones, riallades i l’esverament típic de qui està fent la transició de la infantesa a l’edat adulta, a les escales d’aquella piscina va començar una conversa que els anys i els esdeveniments han fet important. Un dels amics va comentar que s’havia assabentat que un professor de l’escola —l’home que havia estat el nostre tutor de quart d’ESO i que aleshores era el cap d’estudis— havia enviat fotografies del seu cul a un parell de companys de classe. El professor, a més a més, havia demanat una fotografia del cul dels alumnes —que aquell estiu ja eren exalumnes— a canvi. El record d’aquella piscina és important per moltes coses, però el que més me n’atrapa encara ara és que les noies de la colla, que aleshores devíem tenir quinze o setze anys, de seguida vam advertir unànimement als nostres amics mascles: això que ens estaven explicant era un abús sexual. No era cap joc, ni era cap broma. Era seriós. La clarividència amb què nosaltres ho vam interpretar va ser inversament proporcional a la capacitat per entendre de què els estàvem parlant dels nois que eren en aquella piscina. Resulta que érem nosaltres, les qui no ho enteníem i ho fèiem massa gros: era un codi d’homes, una conya masculina amb què alguns dels nois de la classe tenien el privilegi de poder relacionar-se amb aquell professor.
La fortalesa que anhelen per validar la seva masculinitat, en el fons, té més a veure amb destapar els presumptes abusos i l'assetjament sexual d’un professor que amb encobrir-lo
Fa cosa d’un parell de mesos es va fer públic que el cap d’estudis, el professor, era investigat per delictes sexuals comesos al llarg dels anys en què va ser a l’escola. “Són vuit denunciants, però creuen que hi ha moltes més víctimes”, publicava aquest dijous el diari Ara en una peça llarga. De fet, la majoria dels que encara tenim contacte amb algun dels nostres companys de classe sospitem que hi ha moltes altres víctimes, però que o bé no s’han atrevit a parlar o bé encara no han trobat les eines per entendre que allò que els va passar eren presumptes abusos sexuals. Igual que els amics de la colla, que en aquella piscina defensaven el professor, entenent que l’alternativa era sentir-se víctimes d’alguna cosa, ben segur que el procés judicial que hi ha obert i l’eclosió de denúncies ha fet replantejar-se i revisar la relació que molts nois tenien amb aquell professor.
Un dels problemes de fons que ha destapat aquest cas de presumptes abusos i assetjament sexual és que els nois adolescents que presumptament en van ser víctimes no comptaven amb el discerniment per identificar els abusos com a abusos. Que hi ha una politització feminista que vam viure les noies de la meva generació —i del meu entorn— quan érem adolescents que, com a mínim pel que fa a violències sexuals, ens va donar un marc mental útil per entendre com la nostra condició de dones ens posava en perill. Amb els nois no va ser així. Pel que fa al professor en qüestió, sembla que amb una mica de joc i una mica de proximitat gamberra n’hi va haver prou perquè presumptament comencés l’intercanvi d’imatges sexuals, que algunes de les víctimes han explicat que van culminar en tocaments. Em fa la sensació que, quan això passa, la xarxa de silencis que fa de cuirassa en aquesta mena de casos és més difícil de trencar, perquè en l’assumpció d’un mateix com a presumpta víctima hi va lligat un reconeixement de la vulnerabilitat que topa frontalment amb la mena de masculinitat amb què l’adolescent hegemònic es vol identificar. Fent un càlcul matusser, davant la resta de mascles, ningú vol ser el noi dèbil de qui el professor presumptament s’ha aprofitat. Lligat i ben lligat, amb el silenci còmplice de qui està en uns anys en què l’acceptació del grup és el pilar més sòlid de la seva identitat —com a mínim durant el moment en què es cometien els presumptes abusos—, per a tots els implicats l’opció de no entendre-ho com un abús sempre era la que sortia més a compte. Assumeixo que d’aquest context sobrehormonat de masculinitats acabades d’estrenar també se'n va valdre, presumptament, el professor.
Les coses, però, han canviat. Hi ha vuit denunciants que han trencat el silenci, un silenci que sovint és gruixut i demana esforç i coratge per ser trencat. Com en tants i tants casos de presumptes abusos i assetjament sexual, les acusacions han decebut, però no han sorprès. O, com a mínim, a molts no ens han sorprès. Com en tants i tants casos de presumptes abusos i assetjament sexual, paradoxalment, el silenci està fet de rumors. En aquest cas concret, està fet de rumors dels quals algú —no sabem quanta gent, no sabem exactament qui— va pensar que sortia més a compte no estirar-ne el fil per descobrir quina quantitat de veritat hi havia al seu final. Quan allò que hi ha al final del fil són presumptes abusos i assetjament sexual, però, fer farina blana i fer-se l’orni, l'any 2025, ja no surt a compte. Aquesta és una de les lliçons més valuoses que molts dels qui van decidir mirar cap a una altra banda s’emportaran de tot això: el silenci, a llarg termini, ja no és la millor alternativa. A més a més, com amb tot, sempre té més bon retorn fer les coses bé, perquè acompanya la satisfacció de no haver-se plegat a la por.
Alguns dels nois que acusen el professor s’han atrevit a parlar amb els mitjans. La seva veu és valuosa per a moltes coses, però em sembla que la més important té a veure amb allò que, d’entrada, a alguns no els va permetre parlar: que la fortalesa que anhelen per validar la seva masculinitat, en el fons, té més a veure amb destapar els presumptes abusos i l'assetjament sexual d’un professor que amb encobrir-lo; té més a veure amb assumir els riscos de donar la cara per denunciar una situació que creuen injusta que amb excusar-la; té més a veure amb entrenar la fermesa de conviccions i endurir-se el criteri que amb ser gent tova que mai alça l’espasa per a res; té més a veure amb la generositat de donar la cara per protegir els qui puguin venir al darrere que amb callar en pro de l’acceptació de grup. Tot això s’ha de poder dir, però, respectant que hi ha presumptes víctimes que encara no han pogut parlar, i que hi ha pares que no han sabut com fer-s’ho per preguntar i escatir fins a quin punt els seus fills van ser i són, efectivament, presumptes víctimes. En aquesta mena de casos, si no es redirigeix bé la culpa —que correspon a qui presumptament ha comès el greuge—, pares i fills poden acabar pensant que tenen responsabilitat sobre allò que ha succeït. És una resposta habitual del cos per evitar el conflicte, per això cal ficar-hi la banya i desfer qualsevol teranyina de culpes que exculpi el presumpte perpetrador d’abusos i els seus encobridors, si és que n’ha tingut. Per això, també, he escrit aquesta columna. Tant de bo ajudi els qui encara no han pogut parlar a trobar l’escletxa.
Per a molts dels qui hem estat exalumnes de l’escola i vam tenir l’home acusat de professor, l’últim parell de mesos no ha estat fàcil. Segur que ha estat infinitament més fàcil que l’últim parell de mesos dels nois que l’han denunciat i les seves famílies, però no ha estat fàcil. Hem hagut de veure el pati on vam jugar de petits al telenotícies, ens hem hagut de preguntar entre nosaltres —hem hagut de preguntar als nois que van compartir aula amb nosaltres, sobretot— si algú n’havia sigut víctima, hem hagut de trobar la manera de preservar el romanticisme dels anys que vam passar a l’escola sense que la taca dels presumptes abusos i assetjament l’embruti de dalt a baix. En tot plegat, però, he aconseguit trobar un pensament que em dona confort, i fins i tot hi ha dies que em dona esperança. Després de tot el que ha passat i de tot el que s’ha destapat, si aquest estiu tornéssim a aquella piscina amb els amics de sempre, els de l’Escola Sant Lluís, amb els amics a qui em refereixo quan dic “els meus amics”, i algú ens parlés d’un cas de presumptes abusos i assetjament sexual perpetrat en uns termes semblants al cas de la nostra escola, avui la conversa seria força diferent de com ho va ser ara fa dotze anys. Quan em miro la taca i ho veig tot negre, per aquí és per on entra la llum.