Sembla mentida que cap polític del país no insisteixi que la llengua catalana no es pot permetre el luxe de quedar al marge del rearmament del continent. Tampoc estic gaire segur que Europa, o fins i tot Espanya, s'ho puguin permetre. La Unió Europea té un problema de seguretat a la seva zona sud que s’anirà fent cada cop més gros, en bona part perquè els catalans encara viuen des del punt de vista existencial amb el ganivet lligat a la taula com després de 1714.

Mentre el Marroc modernitza el seu exèrcit, i esmola el seu nacionalisme, Espanya s’ha anat desarmant des del punt de vista demogràfic i espiritual, per dissimular que els catalans són ciutadans de segona divisió. Fa 80 anys, un castellà estava més a prop d’un marroquí que d’un català, des del punt de vista cultural i econòmic. Ara els castellans i els catalans estan més a prop que mai. Però Espanya ha quedat perillosament exposada a la puixança del nord d’Àfrica.

Igual que li ha passat a França, Espanya ha anat estovant els valors que l’havien fet inexpugnable per no haver de gestionar la seva plurinacionalitat. Europa ha canviat el cristianisme per la democràcia, però al sud del continent els anomenats valors democràtics han servit més per saquejar el pes de la història i de la tradició que no pas per reforçar-lo. Totes les febleses que posen en perill Europa, tenen el seu abisme al sud del continent.

Algèria i el Marroc estan baralladíssims, embrancats en una cursa armamentística alimentada per Rússia i pels Estats Units. Però la guerra freda ha anat quedant enrere i Washington i Moscou cada vegada aniran més de bracet per contenir la Xina. Igual que França i Anglaterra es van aliar contra Alemanya en dues guerres, després d'odiar-se i de matar-se entre elles, és possible que els russos i els americans s’acabin entenent a l’hora de frenar els xinesos.

Els polonesos, que en temps de Hitler eren comparats amb els catalans, tenen por de ser venuts pel món germànic i per això han forjat l’exèrcit més potent del continent. Però Espanya no és Polònia. Ha afeblit la seva base cristiana i mai no ha tingut una unitat lingüística, a pesar de les polítiques de Franco i dels militars del segle XIX. A més, la frontera civilitzatòria important de la Unió Europa no es troba al nord, sinó al sud, encara que els traumes del segle passat, i la propaganda que hi va associada, ho emmascarin.

Espanya hauria d’acceptar la seva diversitat interna i reforçar-la. Castella no podrà frenar tota sola la pressió del nord d’Àfrica, perquè s’ha anat buidant per engreixar Madrid i per intentar dissoldre els Països Catalans amb la seva pròpia població, n’hi ha prou de consultar les taules demogràfiques de la Viquipèdia. Espanya s’hauria de concebre com una unitat geopolítica —o fins i tot com el motlle de la futura Unió Europea– i entendre que el procés havia de servir per fer aquest pas, més enllà del folklorisme i les mentides dels polítics.

Sense una frontera forta amb el món musulmà, Europa acabarà venuda i trossejada pels russos i els americans

Empobrir Catalunya, amb tot el que la seva història representa, impedirà que Espanya pugui esdevenir una potència mitjana amb capacitat de defensar-se i de protegir el flanc mediterrani de la Unió Europea. Això d’entrada pot fer gràcia al nord del continent, que sempre ha menyspreat els països catòlics, però a la llarga la unitat europea no s’ho podrà permetre. Sense una frontera forta amb el món musulmà, Europa acabarà venuda i trossejada pels russos i els americans, que prou feina tenen amb la Xina.

En comptes d’insultar Trump, els diaris espanyols haurien d’entendre que Aznar és com Bush o com Obama, que el seu projecte madrileny forma part del món d’ahir, igual que Zapatero, que és un lobbista de la Xina. Pel que fa a Catalunya, el president Illa s’hauria de preocupar més dels avions que compra el Marroc que no pas dels discursos de Sílvia Orriols. L’exili de Puigdemont enganya perquè s’ha convertit en un circ patètic en el qual tothom hi suca, fins i tot Brussel·les. Però hauria de cridar l’atenció que el discurs d’Aliança Catalana hagi sortit de Ripoll i no pas de Covadonga.

Catalunya ha estat el taló d'Aquil·les de l’Estat espanyol i ho serà també d’Europa, si s’intenta rearmar passant per sobre els catalans. La llengua separa els homes de les bèsties, i per això és un ressort insubstituïble per a qualsevol exèrcit que pretengui defensar un territori. Si la llengua catalana no participa d’alguna manera en la defensa europea, s’anirà esllanguint sense remei. Però el buit que deixarà no serà només folklòric: esdevindrà una amenaça estratègica per tot el continent. Fins i tot els francesos ho haurien de veure.