Aquesta setmana he estat treballant a Alemanya fent conferències sobre la literatura hispanoamericana i el vi a l’Institut Cervantes d’Hamburg i de Bremen. Comprovo que tant el mercat alemany com l’anglès són dels que trien el vi per la columna de la dreta: per ells, el que més importa d’un vi és el preu. No és estrany, doncs, que hi hagi aquests cotxassos per Sankt Pauli! Grosso modo, el winelover suís o austríac es fixa, principalment, en la qualitat i l’originalitat. Com a assessora d’hotels de luxe a Marbella i Eivissa, et puc assegurar que, pels vins que demanen, es nota de quina nacionalitat són les onades de turisme. Hi ha mesos de chardonnay (americà), altres de verdejo (nacional) i altres de sauvignon blanc (holandès), per posar tres exemples. I per això aquestes varietats han d’estar tant sí com no representades per copes, malgrat que moltes no siguin de km 0. Encara em fan mal les orelles quan algú parla de les varietats foranes com a varietats millorants. I és que fa uns anys es creia que amb el merlot i el cabernet sauvignon es millorava la garnatxa i la carinyena. Per sort, s’ha apostat pels raïms autòctons, encara que per mi no són de fora les varietats estrangeres que fa tants anys que estan arrelades a la terra… Però aquest ja és un discurs més polític que enològic.

El dia del vi novell per mi sempre era un dels dies d'estar a Catalunya, per la famosa dita: “Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi”

Se’m fa estrany ser fora de casa un 11 de novembre. El dia del vi novell per mi sempre era un dels dies d'estar a Catalunya, per la famosa dita: “Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi”. Precisament, al Celler de Gelida posarem la branca de pi al carrer Vallespir amb el castell dels Borinots de Sants aquest vespre per demostrar, com feien les antigues masies, que el vi novell ja ha arribat. “Si hi ha ram, hi ha mam, i si és de pi, és de bon vi”.

Són vins nerviosos que encara tenen el record de la fermentació que acaben de patir fa, més o menys, un mes. Joves però sobradament preparats, com deia aquell anunci. Un vi que no és per guardar, sinó per consumir de seguida i gaudir dels seus trets merament afruitats i varietals. El verb que has d’utilitzar és espinjolar, que és l’acció d’aixetonar les botes per tastar el vi de la verema de l’estiu. Hi ha iniciatives com la del Celler Masroig, que també continuen sent fidels a la tradició i fan de l’arribada del nou vi una festa. El Beaujolais nouveau ja no ens passa la mà per la cara el tercer dijous del mes de novembre, perquè cada vegada més gent reconeix que la picardia i l’olor de “Palote” de maduixa no és monopoli dels francesos. Precisament, la varietat gamay que regna al sud de la Borgonya és bastant insulsa, però amb la maceració carbònica se li dona aquesta nota explosiva de llaminadura perquè es pugui prendre fresquet.

I parlant de la temperatura del vi, al centre d’Europa hi continua posant l’aroma d’advent el tradicional vi calent. Es coneix com a glühwein, o mulled wine, i triomfa a Polònia, Escandinàvia, Alemanya, Noruega, Dinamarca i el Regne Unit. Cal dir, però, que ja s’utilitzava com a remei contra la grip, amb mel i llimona, i com a cura dels refredats durant l’Imperi romà. Un consell per si el voleu fer a casa: el vi és millor que sigui jove, és a dir, sense criança. Adoro que estigui macerat amb cardamom, nou moscada, taronja, pell de llimona i canyella, i que es maceri un cop escalfat durant una mitja hora. Després es filtra i s’hi afegeix sucre. Aquest és el secret que m’han explicat a les primeres parades dels mercats de Nadal de l’Alemanya del nord. I que el seu riesling té més bon gust amb la música de Brahms i Mahler és una pràctica que descobreixes encara que sigui amb un maridatge amb el currywurst com a company de viatge.