L’expresident del Parlament Joan Rigol et cedia el pas. Era d’aquelles persones d’abans, amant de la formalitat. Un ciutadà que havia tingut entre mans un manual d’urbanitat. Un dia en una conferència a la Fundació Joan Maragall a la qual vaig arribar just en el moment en què començava l’acte, es va aixecar per deixar-me seure. No era necessari, però la seva cadira estava molt millor posicionada que el tamboret on jo havia anat a raure. El recordo així, cedint el pas. Amable, dotat de parsimònia, que contrasta amb el nervi d’altres homes i dones polítics, més tensats.
Els exsacerdots com Rigol, i tanta gent que ha passat pel seminari o la vida monàstica, tenen en la seva formació una vessant política, en el sentit aristotèlic de veure la política com una manera de mantenir la societat ordenada amb normes i reglaments.
Rigol era molt crític amb els “responsables sense escrúpols, immorals i especuladors que han pervertit el sistema de mercat”
Quan el papa Benet XVI va publicar un text sobre economia i política, l’encíclica Caritas in Veritate, Joan Rigol, a Quaderns de Vida Cristiana, va dedicar-li una anàlisi que resumeix bé la seva manera d’entendre la vida: quan l’última paraula de la convivència humana la tenen les lleis econòmiques, aleshores es perd el sentit de progrés integral de la persona i de la humanitat, ja que “només centrant la política en el bé comú és possible una vertebració humana de la vida social”. Rigol era molt crític amb els “responsables sense escrúpols, immorals i especuladors que han pervertit el sistema de mercat”. Com el papa Benet, no estava en contra del mercat com a tal, ja que el veia com una institució econòmica que permetia la trobada entre persones, un contracte basat en intercanvi de béns i serveis per satisfer necessitats i desitjos. Ni Benet XVI era anticapitalista recalcitrant ni molt menys Joan Rigol, però tots dos coincidien que tot i els beneficis dels circuits comercials, el criteri bàsic era que havia d’estar a disposició del bé comú, ja que tota decisió econòmica té conseqüències de caràcter moral. Aquella idea de bé comú compartida és que el bé comú (i això ja ho deia Pau VI) no és només un equilibri d’interessos individuals sinó la integral dels “valors d’una comunitat humana adquirits al llarg de la història, de les lleis filles de la convivència pacífica, dels projectes de futur de la comunitat, dels valors culturals i materials compartits, de les prioritats socials, de les esperances col·lectives, dels símbols i tradicions, de les institucions públiques”. Molts polítics, escrivia Rigol, especialment en campanya electoral, prometen drets i avantatges als seus hipotètics votants: cal tenir “credibilitat moral per presentar-se davant l’electorat amb el coratge de recordar que darrere de cada dret que tenim com a ciutadans hi ha un deure que ens obliga moralment”.
El bé comú, aquell bé al qual avui, en plena ebullició electoral, o absentisme castigador, tothom apel·la.