Joaquim Molins es va passar el mes de febrer del 1996 prometent i comprometent-se, jurant i perjurant, que sota cap concepte CiU no pactaria mai amb el PP. L’exconseller de Jordi Pujol i home de Miquel Roca era llavors el cap de la candidatura de la coalició nacionalista a les eleccions espanyoles que es van fer el 3 de març i fruit de les quals CiU va acabar pactant precisament amb el PP. El record d’aquell episodi, gairebé trenta anys després, serveix per il·lustrar que quan torni a caldre JxCat, com a bon deixeble de CiU, també pactarà amb el PP. I ho farà malgrat els escarafalls, les invectives, les desqualificacions, els exabruptes i les andanades diverses que els uns i els altres han utilitzat per relacionar-se els darrers temps.

La situació del 1996 no era gaire diferent de l’actual i va tenir un desenllaç marcat per la necessitat de les direc­cions de les dues formacions de convèncer les militàn­cies respectives que es disposaven a fer exac­tament el contrari del que havien promès durant la campanya electoral i abans. El PP venia d’una llarga eta­pa d’assetjament al PSOE, la del “váyase, señor González” de l’èpo­ca dels GAL i les escoltes telefòni­ques del Cesid, en què a CiU, i es­pecialment a Jordi Pujol, els va to­car pagar els plats trencats pel suport que li brindaven i es van convertir en blanc de tota mena d’improperis, que van culminar amb aquell “Pujol, enano, habla castellano” corejat pels afiliats aplegats la nit del 3 de març a Ma­drid davant la seu central del carrer Gèno­va per celebrar la històrica victòria de José María Aznar.

L’ambient que s’havia anat co­ent a foc lent al llarg de molts me­sos feia impensable que el PP po­gués aliar­-se amb qui havia bes­cantat fins a la sacietat i que CiU pogués fer el mateix amb qui li ha­via dit de tot i més mentre no el necessitava. Però la política té aquestes coses, allò dels estranys companys de llit que en diuen. I José María Aznar i Jordi Pujol van fer de la necessitat virtut, van po­sar el pragmatisme davant de qualsevol altra consideració i van aconseguir que les parròquies de cadascun donessin suport a l’ali­ança. A CDC, el soci majoritari de CiU, li va costar més assi­milar-­la i acceptar­-la, però al final els quadres que havien de beneir l’acord i la militància s’ho van acabar empassant tot. El soci més petit, la UDC que comandava Josep Antoni Duran Lleida, no va tenir, en canvi, cap mena de problema intern, perquè des del pri­mer moment havia donat per feta l’entesa.

Quan torni a caldre JxCat, com a bon deixeble de CiU, també pactarà amb el PP. I ho farà malgrat els escarafalls, les invectives, les desqualificacions, els exabruptes i les andanades diverses

Si llavors va ser possible el que no ho semblava, ara, quan toqui, ho tornarà a ser igualment. De fet, l’actual líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, en cap moment no ha tancat la porta a JxCat. Una altra cosa és el discurs pujat de to, fins i tot malaltís, de personatges com Isabel Díaz Ayuso o el mateix José María Aznar —que quan li havia convingut bé que havia proclamat que parlava català en la intimitat— o els estirabots contra Carles Puigdemont, que per a ells és talment el dimoni. Però quan arribi el moment, que ningú no dubti que, si cal, es posaran d’acord. Potser no per plantejar una moció de censura a Pedro Sánchez, però potser sí per arribar a un pacte si després de les pròximes eleccions espanyoles —que, si el líder del PSOE aconsegueix esgotar la legislatura, toquen el 2027— la situació ho permet i els números els surten a tots dos. Tant serà que el PP hagi dit no sé què de JxCat o que JxCat hagi dit no sé què del PP, que si l’aritmètica parlamentària ho fa necessari i possible, tots dos tornaran a encaixar les mans com ho van fer el 1996 amb el famós pacte del Majestic.

De moment, i per si algú encara no se n’ha adonat, els primers assajos ja han començat. O què es pensa la gent, si no, que ha estat l’entesa a què aquest final d’any han arribat PP i JxCat al Congrés, juntament amb el PNB, i amb els vots a favor també de Vox, per derogar l’impost a les energètiques previst en el pla fiscal del govern espanyol per al 2025? A JxCat no li ha importat donar suport a una iniciativa que era del PP ni que, en fer-ho, coincidís en la votació amb Vox, i a partir d’aquí, un cop esvaïts tots els prejudicis i allunyats tots els fantasmes, és possible qualsevol cosa, com ara que Carles Puigdemont investeixi en un futur Alberto Núñez Feijóo com ho va fer amb Pedro Sánchez fa un any. I atenció a un detall no menor: la presència del PNB a l’aliança. Els bascos també es mouen per si de cas. Però és clar que ells ho han fet sempre, ells sempre han mirat per ells —o pel País Basc segons el relat oficial—, i, de la mateixa manera que el 2018 un dia van votar a favor dels pressupostos de Mariano Rajoy i l’endemà a favor de la moció de censura de Pedro Sánchez justament contra el president del PP, quan arribi el moment tornaran a fer el que més els convingui, a ells.

Que no pateixin, en tot cas, al PP, que quan els toqui pactar amb JxCat l’exalcalde de Girona i 130è president de la Generalitat no li demanarà l’aplicació del referèndum del Primer d’Octubre i la proclamació de l’estat català, com tampoc no ho va fer en el seu moment amb el líder del PSOE. Fins i tot els més cavernícoles, que curiosament davant d’aquest assaig de pacte han guardat silenci, poden estar tranquils, encara que sigui a desgrat de la lideressa de Madrid. Només voldrà continuar amb la política de peix al cove, amb una retòrica més grandiloqüent que la de l’època de Jordi Pujol, això sí, però amb uns resultats, si cal fer cas de com està anant la relació amb Pedro Sánchez, més que minsos. Perquè, comptat i debatut, gairebé es podria dir que l’únic que ha tret de l’entesa amb el PSOE és que JxCat hagi pogut tenir grup parlamentari propi al Congrés, que per al partit representa un volum d’ingressos substanciós, però que per a Catalunya és intranscendent.

Si la poca militància que li resta a JxCat —menys en tenen d’altres, cert, com ara ERC, i qui no es conforma és perquè no vol— creia que ja ho havia vist tot, que es posi a punt, que el millor —o segons com es miri el pitjor— encara no ha arribat.