A l'antiga Grècia es parlava del "mal de Hubris", que era aquell que patia l'"heroi" que assolia la glòria i, enlluernat pel seu èxit, començava a comportar-se com un "déu", sent capaç d'arribar a traspassar el que abans haurien estat els seus propis límits. Suposa un ego desmesurat, sensació fins i tot de ser un "superheroi", molt per sobre del "comú dels mortals".

Un expert en neurologia, Davi Owen, elaborà un estudi sobre els trets que poden identificar-se en líders polítics, i perfils amb poder, arribant a la conclusió que "el poder intoxica tant que acaba afectant el seny dels dirigents". El psiquiatre Manuel Franco explica que quan "una persona més o menys normal es posa a política, i de sobte assoleix el poder o un càrrec important" pot patir canvis dràstics.

Swanson, Professor de Psiquiatria de la Universitat Loyola de Maywood, a Illinois, va dir: "De moment, no existeix cap camí pràctic, fins i tot en una democràcia, per determinar si les personalitats polítiques rellevants presenten alteracions psicològiques. Fins i tot en el supòsit que fossin requerides per la llei a sotmetre's a una valoració psiquiàtrica, això podria reportar greus conseqüències; els membres de la comissió examinadora adquiririen la capacitat potencial per desenvolupar, fins a cert punt, un poder polític amenaçador, i podrien veure's influïts per les seves pròpies deduccions".

Són molts els factors que influeixen en aquest canvi de personalitat i comportament. Evidentment, hi influeix la mateixa persona, la seva educació, els seus complexos, les seves debilitats i fortaleses. Però també, i sobretot, hi influeix el context: tenir un seguici d’aduladors, que són incapaços de plantejar una crítica necessària, i prefereixen afalagar per mantenir-se "sans i estalvis", pot suposar l'empenta determinant per a un "poderós". El cercle d’aduladors dependrà del "poder" de l'esmentat subjecte. I moltes vegades és el mateix sistema institucional, el protocol, el que acompanya l'enaltiment de persones incapaces de mantenir-se "centrades".

És un cercle viciós en el qual una veu interna alimenta la por, la desconfiança, i les veus externes apaivaguen l'ansietat i suposen un bàlsam

El principal error en el qual solen caure aquests "déus" és convèncer-se a si mateixos que són allà "perquè ells ho valen". Els afalacs, els aplaudiments, els regals i contínues floretes els desconnecten d'una realitat més humil, més plana i on hi ha grisos. Habitar i transitar aquest camí, on, a més, van sentint que ja no poden confiar realment en ningú, els genera un pensament constant en paral·lel: la desconfiança contínua, els fantasmes que surten a qualsevol ombra, instal·len un sentiment constant de paranoia.

Així comença un cercle viciós en el qual una veu interna alimenta la por, la desconfiança, i les veus externes apaivaguen l'ansietat i suposen un bàlsam. Recepta màgica perquè es perdi l'empatia, i passin a obsessionar-se per la seva pròpia existència, per la seva figura, "la persona" queda ja difuminada i el "personatge" es fa amb el comandament. Reforçar molt l'amor propi sol comportar l'anul·lació de la capacitat per a l'empatia i, també, el convenciment que "ningú no ho farà millor que jo", per la qual cosa s'inicia una mirada de llarg recorregut. O més aviat, de "mantenir-me aquí tant sí com no".

No cal dir que a més dels afalacs i els aplaudiments (que de vegades són suficients perquè serveixin de detonador a un paisà que passa a formar part d'una llista electoral d'un recòndit poble) no són l'únic ingredient perquè aquests "déus" s'aferrin al seu "poder" com a paparres. Evidentment, els seus elevats beneficis econòmics o en espècie, engreixen la maquinària per no voler-ne baixar. És quan es desenvolupen les conductes paranoiques. I apareixen les "coses estranyes". No voler creuar-se amb ningú, menjar d'una manera determinada —per por que algú pugui alterar el menjar—, evitar relacions personals, i eliminar qualsevol mena de relació personal merament amistosa, entre d'altres moltes d'altres. Aïllament, i desconfiança davant del comú dels mortals. També, per descomptat, cap al "superior", que és de qui es depèn dins de les estructures jeràrquiques.

Passa així a generar-se un engranatge de "paranoics déus" que es retroalimenten entre ells. I que se sostenen els uns als altres al poder que els sembla una "recompensa" per la seva "vàlua". Fins al dia en què s'estampen. Bé perquè no escolten ningú i s'equivoquen; bé perquè cauen amb tot l'equip. El fet és perdre poder, i trobar-se davant d'una realitat absolutament disruptiva. On ja no hi ha aplaudiments, ni protocols, ni regals o lloances. Una bufetada per a algú que s'ha oblidat del que significa la humilitat, la humanitat, i la realitat, en definitiva. Apareix així una depressió, que són incapaços de reconèixer i gestionaran abocant el seu odi, la seva ira i frustració contra "el contrari", que passarà a tenir tota la culpa, de tot.

Es genera un engranatge de "paranoics déus" que es retroalimenten entre ells. I que se sostenen els uns als altres al poder que els sembla una "recompensa" per la seva "vàlua"

Assenyala el catedràtic i psiquiatre Francisco Alonso Fernández: "quants polítics, portats per factors personals, han comès errors en les seves gestions?". I afegeix que, "quan un polític no gaudeix d'un estat de salut mental prou idoni, la seva conducta traspua perillositat" i recorda que "en algunes reunions "cimera" de finals de la Segona Guerra Mundial, abundaven més els malalts mentals que els sans".

Diuen els experts que entre els trets ja assenyalats, sol passar també que en la seva vida personal es doten de luxes i excentricitats, considerant-se impunes. Desenvolupen també una desmesurada preocupació per la seva imatge. És freqüent observar un àmbit familiar desestructurat, que de vegades pot ser també l'origen per buscar un protagonisme que a casa seva senten no tenir. Però, sobretot, sol ser la conseqüència de l'absolut descontrol sota el mal de Hubris.

Assenyala un estudi que analitza els perfils polítics i la salut mental que el pitjor caràcter que pot tenir un polític és el d'una "anomia moral o psicopatia". Són els polítics, explica l'estudi, amb trastorn de personalitat o psicopàtics: individus amb greus problemes i irregularitats en la seva vida personal i moral, on la transgressió és la norma. Actualment, es denomina com a "trastorn antisocial de la personalitat". Dins de la descripció es fa referència a la seva fredor i cinisme, arrogància i encant superficial, de verb fàcil i convincents. Destaca la seva gran facilitat, diu l'estudi, per formar grups amb altres psicòpates, on "el líder és el més psicòpata de tots". Es descriu com van forjant-se les seves lleialtats i fent caure els "enemics" utilitzant qualsevol mena d'estratagema, legal o il·legal, per aconseguir-ho. I ens adverteixen que, des de fora, és molt difícil detectar-los. La seva indiferència afectiva cap als altres és la norma en el seu comportament quotidià.

Hi ha molts tipus de patologies que poden desenvolupar-se en els àmbits de poder. Aquí m'he referit a la psicopatia, però s'han analitzat casos com els "polítics hipomaníacs", els "bipolars", "els estressats", amb trastorn d'ansietat, histèrics, fòbics, obsessius, paranoics, narcisistes... I, òbviament, no a tots els polítics els passa. Però sí que podem trobar trets molt interessants en bona part d'ells. Hom podria preguntar-se si va al poder algú amb una certa predisposició, o si és el poder el que els converteix. Lord Acton assenyalava que "tot poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament". Va anar més enllà i va assegurar que "el poder et fa més psicòpata" i que "tots podem mostrar trets psicopàtics si ens donen el bastó de comandament". És important ser conscients que en tots nosaltres hi ha algun tret de psicopatia, atenció. Que és molt fàcil tirar la pedra contra els altres i no analitzar-se a un mateix per veure des d'on estem exigint.

De tant representar-nos, s'han oblidat que existim. Només des d'una ment malalta pot comprendre's el que han fet i el que continuen fent

He conegut en la meva vida unes quantes persones amb poder. I en alguns dels casos, he pogut veure clarament com "els ha picat la bestiola", com li dic jo. Un comportament absolutament fora de l'"humà", de l'essencial. Una falta evident d'empatia, una presa de decisions absolutament descartada i una incapacitat supina per escoltar ni tan sols la més mínima crítica.

Estem observant últimament alguns comportaments que no caben als nostres caps. Declaracions públiques sense gens ni mica de sentiment, malgrat estar adreçant-se a persones que ho han perdut tot, que han perdut familiars, que han salvat per poc les seves vides en situacions terrorífiques. M'estic referint a les declaracions perquè és indiscutible el que hem vist d'algunes i alguns sortint per la seva boca. El to de veu, l'agressivitat han estat innegables, com per exemple en les paraules de Margarita Robles a Paiporta, parlant als veïns des de dins d'un garatge. O dies enrere, una dirigent del Govern de València que va haver de disculpar-se per la manera en què es va adreçar als familiars dels morts en un missatge públic. Això, òbviament, salta a la vista. I no admetran del tot el que han fet, com hem vist en el vídeo de les disculpes de la responsable valenciana, que encara pretenia continuar justificant-se.

Tampoc no veurem un reconeixement per part de Robles del que ha fet, perquè és senzillament improbable que sigui conscient del que ha projectat amb la seva manera de parlar. De la mateixa manera que no s'adonen de res d'això, semblen no adonar-se del que ha passat a València. L'abandonament, la falta de "sang a les venes", ha destapat tots els responsables i dirigents polítics, de tots els colors i de totes les administracions. No han estat capaços de reaccionar des de la humanitat. Cap ni un. I atrapats a les seves teranyines, de competències, normes i papers, s'han ofegat en la seva absoluta falta de moral i ètica.

No són capaços d'entendre que els mirem des d'un pla ja molt llunyà. Per a mi, sens dubte, han passat a un nivell de manera automàtica, perquè no han estat capaços d'actuar abans, ni durant, ni després. No crec que hagi estat per maldat. Però sí que estic segura que de tant representar-nos, s'han oblidat que existim. I només des d'una ment malalta pot comprendre's el que han fet i el que continuen fent