Quan veus la nova pel·lícula d’Almodóvar, comproves com és de bonica la tardor cromàticament! (Aquest article està escrit abans la desgràcia de DANA). La habitación de al lado ens parla de morir com hem viscut, amb referències a Woolf, Joyce i Dubliness. Com un còctel que no necessàriament ha de tenir sentit ni maridatge. La foscor que tant celebrem a Castaween són aquests dies tan curts que finalitzen amb el solstici d’hivern. A totes les religions, no només a la cristiana amb els Nadals, representen el triomf de la llum sobre la foscor. Els dolços en general i les begudes dolces en particular ajuden a buscar l’equilibri a la tristor. Moscatells, Pedro Ximénez i garnatxes sobremadurades. I no oblidem els deliciosos tes amb espècies i la xocolata desfeta i calenta. Encara queda molt perquè ens habituem al canvi d’hora, al fred, als colors caobes i a envellir. Malgrat que l’alternativa és molt pitjor i no només parlo de la mort, ja que com a La Muerte os sienta tan bien, és encara més horrorós viure sense canvi, sense que et caiguin les fulles.

Adonar-te que estàs pràcticament al penúltim mes d’aquest 2024 et porta a les imatges d’un 2024 vellet que espera un 2025 nounat, amb la pell plena de col·lagen i amb tot per estrenar. I ja sabem que quan canviem d’any som automàticament un any més grans. I això vol dir que tenim un any menys de vida. “No deixem de moure’ns perquè envellim, envellim perquè ens deixem de moure” diu George Bernard Shaw. Per escriure aquest article he volgut veure també La sustancia. Tampoc recomano veure-la (perquè no és agradable de mirar), però sí que m’ha interessat molt la mirada que té la pel·lícula sobre el fet que envellir pot ser una pel·li de terror quan et compares amb el teu jo més jove. Ens passa també a la resta dels mortals cada vegada que Facebook ens recorda què fèiem fa cinc anys o quan algú ens envia una foto de grup de fa vint. El pitjor és que no sabíem que érem tan prims ni tan bonics. I suposo (i espero), que d’aquí a deu anys pensaré el mateix: que em quedi com estic. Quan veus algú com la protagonista, i que malgrat que segueix al peu de la lletra tots els tractaments i cedeix a la pressió estètica, la vellesa sempre guanya. I el pitjor són els complexos que ens creem nosaltres mateixos i el fet que ho acabem fent molt pitjor del que realment és. No tots som Demi Moore i a mesura que passen els anys t’acabes assemblant més a la teva tieta (siguis home o dona). No és la primera vegada que veig la pel·lícula Benjamin Button (ara està a Netflix), però cada vegada que la veig en un estadi vital diferent em fascinen coses diferents per tots els matisos que van apareixent entre la joventut i el fer-se vell, i perquè hi ha un moment breu en el temps on ho podries tenir quasi tot però passes de llarg. 

La vellesa sempre guanya. I el pitjor són els complexos que ens creem nosaltres mateixos i el fet que ho acabem fent molt pitjor del que realment és

Tinc ganes d’enumerar tots aquells tips que reflecteixen que t’estàs fent gran. Que no és per força sinònim de madurar. L’afinament d’un vi consisteix que els tanins fan un pacte amb l’acidesa i la intensitat de les aromes primàries es fa més complexa abraçant les secundàries i les terciàries. Com quan un bon amant deixa tanta potència i es basa més en la saviesa de la intuïció i en el plaer d’altri. D’aquesta manera, com un vi blanc amb criança que sap envellir i com que no som estrelles de Hollywood, fer-se gran significa:

Tenir una bufeta hiperactiva, que significa, per força, incontinència.
Envellir vol dir entendre els acudits de l’Eugenio.
Portar-te una jaqueteta per l’avió (i mitjons per a quan vas en tren).
Aprendre a desinflamar-se en tots els sentits.
Que si algú no està a la teva altura, ja no et pots ajupir (en cap dels sentits).
Que si alguna cosa no t’agrada, l’únic que pots fer és treure-li l’únic poder que té: la teva atenció.
Estar cansat de la sobrecàrrega mental i que l’única manera de desconnectar sigui dormint.
Madurar vol dir invertir més en les teves relacions personals.
Vol dir entendre que hi ha dies de llavis vermells perquè no et mirin les ulleres i les bosses dels ulls que et fan semblar un panda.
Envellir també vol dir anar a funerals de gent que ni coneixes per l’amor dels que es queden i que en alguna ocasió et tocarà llegir perquè et toca de prop i perquè ja ets capaç d’assumir aquesta pena. Doncs has après a posar veu a la tristesa per digerir-la millor.
Fer-se gran vol dir que hi ha relacions que s’acaben, però els i les que venen després de tu et fan més bona per simple comparació.
Que a vegades la justícia poètica te l’has d’acabar inventant.
Que viure és cancerigen en general.
Que quan et vas alliberant, pots volar.
Que, amb molt temps, les ferides es tornen un coneixement molt valuós.
Que les expressions facials són fruit d’aquell part, del divorci, d’aquell disgust.
Que et surten canes també en el pèl púbic, i per això te’l rapes.
Que ningú es coneix millor que un mateix@.
Que per assaborir l’èxit has de parar de justificar.
Que la felicitat no és l’absència de problemes sinó de la manera com te’ls mires.
Que fa res, aquell estiu van ser les teves primeres vacances i potser aquest seran les últimes.
Envellir vol dir que els joves no entenguin les teves decisions perquè no en coneixen les conseqüències.

I com diu H.C. Dowland, “alguns éssers humans se suavitzen amb l’edat, com el vi, però altres s’agrien, com el vinagre. El fet d'anar-te amargant i tornar-te més solitari és el que, juntament amb el benestar físic, em preocupa. Si als vint podíem dormir al sofà dels nostres amics, als 40 necessites més intimitat. I cada vegada més et vas isolant com els animals que, quan es fan vells, s’allunyen de la tribu, i les manies van fent que perdis aquella dolçor i ingenuïtat de les criatures que érem i que, darrere de moltes capes, potser tornarem a ser. Perquè al final de l’etern retorn nietzscheà, els contraris es toquen. Sempre és molt més interessant el que passa per dins que el que es veu des de fora.