Cada any per aquestes dates, quan arriben els primers freds, estimo posar-me per primer cop el batí d'anar per casa, defensar el canvi horari que tant disgusta als salafistes de l'estiu i, sobretot, rellegir algun matí de diumenge per enèsima vegada Les hores, de Josep Pla. Només els capítols que parlen de la boira, els darrers grills o el temps dels panellets, però. És un llibre que tinc a la vora durant tot l'any, igual com tenia la meva àvia el llistín telefònic al calaix de la tauleta de nit, però que només fullejo els dies previs a Tots Sants. Rellegir les seves pàgines forma part d'una mena de ritual personal de tardor, ja que per això existeixen les estacions, suposo: per recordar-nos que, a la vida, tot és tan cíclic com les dues rodes d'una bicicleta avançant entre vinyes a finals d'octubre.

Justament la meva, una BH de carretera que em vaig comprar de segona mà aquest estiu a Wallapop, va deixar-me tirat fa poc a la carretera BV-2126. L'he fet servir durant tres mesos, però ja feia temps que li costava canviar de plat i fa una setmana, a prop de Santa Fe del Penedès, la transmissió finalment va dir prou. Si la bici em va costar quatre duros, de fet, és perquè ja me la van vendre amb la cadena més gastada que un vers de Maria Mercè Marçal el 8 de març. Per això, quan la vaig dur a arreglar, el mecànic em va preguntar com carai podia haver fet tantes sortides amb aquell trasto atrotinat. Es devia pensar que soc el típic ciclista aficionat que para a esmorzar en un bar de pet i rot, però li vaig confessar que el meu referent a la carretera no és precisament Tadej Pogačar, sinó que més aviat em prenc el ciclisme a la manera de Perejaume.

Rodo per les carreteres secundàries del Penedès per connectar amb el paisatge, li vaig dir, ja que més que un exercici físic, pedalar entre vinyes em sembla un acte poètic comparable a emocionar-se amb l'ària d'una òpera cantada en una llengua que no entens. Amb cotxe o moto el paisatge hi és igual, com fins i tot hi és el vent a la cara, però no és la força de les teves cames qui et permet avançar dintre seu, rodejar-lo i serpentejar-lo lliurement. En definitiva, integrar-se en ell: ser part del paisatge. Fondre's amb aquells ceps que fa dos mesos eren verds i frondosos, vestits de raïm, i veure que ara ja han mutat en un esquelet que sembla vestir-se només amb parracs ocres, com les fulles "foses en el color de castanya que tot ho envaeix" de les quals parla Pla.

Ser paisatge per no observar una metamorfosi, sinó per experimentar que per néixer, com clamava Maragall, primer cal morir. Potser per això, inconscientment, també jo cada octubre faig periòdicament el mateix, per bé que aquest any he inclòs en el meu rigorós ritual tardoral una cosa nova com és enyorar anar amb bicicleta des de fa dies. Per sort, però, això no ha impedit que escrigui el mateix article de cada any, igual i a la vegada diferent que el de l’any anterior. Perquè amb bicicleta o sense ella, la vida, com si moríssim i nasquéssim de nou mil vegades, té el poder de meravellar-nos cíclicament amb l'eficàcia d'un mag, potser perquè un capvespre de color pell de préssec sobre unes vinyes a punt de morir és tan fascinant com veure sortir un conill de dins un barret de copa. Per això la tardor no és una estació, sinó més aviat un gran truc.