Aquest és el títol (traducció una mica desafortunada de Jaws o "mandíbules", en anglès) d’una de les pel·lícules que més por han fet a les sales de cinema, dirigida per Steven Spielberg i amb una banda sonora magistral de John Williams. Intenteu escoltar encara que només siguin les primeres notes d’aquest enregistrament, i us sentireu transportats a l’estiu del 1975, quan es va estrenar i un pànic ancestral va recórrer les sales de cinema i ens va fer agafar por de banyar-nos al mar en zona oberta. Un sentiment de respecte que a l’estiu, quan molts ens banyem al mar, pot inquietar-nos de nou. De fet, n'acabo de fer la prova i el meu gos fa uns minuts que borda al no-res, sense saber massa bé quina és l’amenaça, des que ha sentit aquesta música ambiental inquietant, plena de sons greus —audibles per a nosaltres— i infrasons —sons massa greus perquè que la nostra orella els capti, però que poden ser audibles per altres animals, i que són ones vibratòries que impacten també sobre el nostre sistema nerviós i ens inquieten—.
Considerem els taurons com els animals vius depredadors perfectes dels mars: la seva mandíbula farcida d’ullals, la seva extremada capacitat sensorial per a detectar l’olor de la sang i fer diana en les seves preses, els seus moviments ràpids i eficients, i la seva aleta dorsal sobresortint de l’aigua, ens esglaien. Tanmateix, hem de dir que no són els predadors superiors al mar (ho són les orques i, per sobre de tots, els humans) i molt menys les espècies de taurons s’assemblen a aquesta imatge terrorífica idealitzada. Actualment, al món hi ha al voltant de 530 espècies diferents de taurons, i les seves mides poden variar des dels 20 cm fins als 12 metres, però els taurons més llargs i grans no són carnívors. L’espècimen més llarg capturat de l’espècie de tauró blanc Carcharodon és de 6,4 metres i del tauró tigre Galeocerdo és de 5,5 metres. Es calcula que els taurons blancs extingits del mateix gènere devien fer aproximadament el doble de longitud, o sigui que potser mai no ha existit un tauró com el que s’intueix (no es veu mai del tot) a la pel·lícula.
Podríem pensar, de manera molt simplista, que cal eliminar els taurons per a fer els mars més segurs. Des d’un punt de vista pragmàtic, potser podríem pensar que, sense depredadors, banyar-se al mar seria molt més segur (tot i que el risc de mort de banyistes per mossegada de taurons és molt baix), i les seves preses —amb les quals potser ens identifiquem— podran viure més tranquil·les. Però aquesta visió és totalment errònia, ja que els ecosistemes, siguin marins, terrestres o d’altres hàbitats, tenen xarxes tròfiques complexes en què cada espècie exerceix la seva funció, i els desequilibris tenen conseqüències inesperades i indesitjades. Per això, la revista Science acaba de publicar una revisió completa sobre el paper ecològic i la importància dels taurons als oceans de l’Antropocè (és a dir, durant l'època humana).
La pèrdua de depredadors trenca l’equilibri ecològic i causa l’increment de població de les seves preses, que alhora causa un decrement o efecte negatiu sobre els organismes dels quals s’alimenten, com ara altres peixos més menuts o, directament, sobre les praderes d’algues marines. Com veurem, la restauració dels depredadors pot comportar el reequilibri i la resiliència ecològics (com us vaig explicar en un article i un vídeo, amb la reintroducció del llop al parc natural de Yellowstone), però també impactar com a possible atenuant del canvi climàtic en algunes regions, ja que pot incrementar la captació i fixació del CO₂. Els mecanismes pels quals els taurons blancs o els taurons tigre són rellevants per a la seva xarxa tròfica estan relacionats amb el manteniment adient de praderes d’algues o en la creació de zones concèntriques nues o “halos” al voltant de les formacions coral·lines, però també perquè poden traslladar nutrients a distàncies molt elevades. Com que fan viatges de llarga distància, la seva carcassa (quan moren) pot permetre el reciclatge de nutrients d’unes zones a altres del planeta.
La pèrdua de depredadors trenca l’equilibri ecològic i causa l’increment de població de les seves preses, que alhora causa un decrement o efecte negatiu sobre els organismes dels quals s’alimenten
Dedicada especialment a les persones interessades i al professorat d’institut que explica xarxes tròfiques ecològiques, adjunto a continuació una imatge molt il·lustrativa del paper central que ocupen els taurons de mides diferents i diversos hàbits alimentaris a les xarxes tròfiques marines.
espècies de taurons (amb macrodepredadors, depredadors de nivells intermedis o baixos) en els diferents nivells de xarxes tròfiques oceàniques.
De les 536 espècies de taurons vives actualment, més del 30% estan en perill d’extinció, sobretot les que viuen en esculls coral·lins (on estan amenaçats d’extinció un 60% de les espècies de taurons). De la resta, s’ha calculat que la seva densitat és al voltant del 18% de la que seria sense la intervenció humana. I ara us podeu preguntar, com és que els humans podem impactar de manera tan elevada en les poblacions de taurons? La primera resposta més directa és l’economia blava, és a dir, l’explotació dels oceans. La primera i més impactant és la sobreexplotació de la pesca, que ha fet que al golf de Bengala ja no hi quedin ni taurons ni rajades (tots dos formen part d’un grup de peixos relacionats, els elasmobranquis), però que també té un gran impacte en altres zones del món. D’altres activitats humanes que impacten en les poblacions de taurons són la construcció de ports, el turisme marítim, les infraestructures d’energia renovable marítimes, l’extracció de petroli i de mineria del fons marí i, és clar, el trànsit marítim i la contaminació de les aigües.
És evident que, abans de reintroduir espècies de taurons, cal estudiar amb molt de compte quin és el paper de les diferents espècies a les xarxes tròfiques i el seu impacte en l’ecosistema, i aquesta és una recerca que ens cal fer. Reintroduir a cegues una espècie pot impactar molt negativament en l’equilibri d’un ecosistema. No es tracta només de rendibilitat quant al nombre d’animals que sobreviuen, sinó tenir en compte la seva funció ecològica. Per això, també sembla lògic pensar que potser no cal reintroduir totes les espècies de taurons o, almenys, no de la mateixa manera ni en les mateixes regions oceàniques. Només un estudi ecològic acurat de quina és la funció de cada espècie dins del seu micro i macroecosistema a escala regional i mundial (no oblidem els seus viatges a llargues distàncies) ens pot permetre dissenyar les millors estratègies per preservar la biodiversitat, l’equilibri ecològic allí on és més necessari, com a les reserves oceàniques protegides, i també, de passada, impactar en les praderes d’algues i la seva fixació de CO₂ atmosfèric, que pot ajudar a atenuar o alentir el canvi climàtic. Tots, temes de gran rellevància avui dia.
Els taurons no són els nostres enemics esperant a empaitar-nos a la platja quan menys ho esperem. Com moltes cultures que conviuen amb aquests esquals saben —gràcies al seu coneixement ancestral— són una part important del nostre planeta, i ens cal saber quina és exactament la seva funció per poder restituir-la.