Seguint el que es considera l’actualitat als mitjans de comunicació, no costaria gaire arribar a la conclusió que la política ha esdevingut un gènere de ficció en el qual guionistes i actors només aspiren a convèncer espectadors fidels que prenen per idiotes. Sovint els discursos més abrandats i els debats més aferrissats tenen més a veure amb l’objectiu propagandístic (o contrapropagandístic) dels seus patrocinadors que no pas amb les qüestions de fons. 

D’exemples n’hi ha un munt. Donald Trump és un especialista a fer anuncis que després queden en res, tot i que de vegades la propaganda (o l’amenaça) també produeix efectes. En tot cas els Estats Units no ocuparan Gaza per convertir-la en un destí turístic, no comprarà Grenlàndia i tampoc podrà deportar els fills dels immigrants nascuts en territori dels EUA.

Salvant totes les distàncies, ens queden més a prop iniciatives autòctones. Sense anar més lluny, l’adquisició de la casa Orsola, un misteriós negoci municipal que ningú que tingui interès en l’operació pot considerar un exemple de lluita contra l’especulació urbanística i tampoc una mesura de promoció habitatge assequible per a la classe treballadora. Res de tot això. El Partit Socialista que governa l’Ajuntament i la Generalitat i, per tant, és el botxí dels impopulars desnonaments, ha invertit 9 milions d’euros que no són seus per desarticular una protesta ciutadana.

Pitjors conseqüències ha tingut la norma imposada per l’equip municipal d’Ada Colau que obliga els promotors d’habitatges a reservar el 30% de cada projecte a habitatge social. Com tothom sap, el resultat ha estat catastròfic, perquè els constructors han deixat de construir a Barcelona, amb la qual cosa la manca d’oferta ha disparat el preu de la poca que hi ha.

Sol passar que l’objectiu propagandístic combinat amb una manca de rigor en la redacció de les normes té efectes contraproduents. Un altre exemple d’aquests dies és la iniciativa del govern espanyol de reduir la jornada laboral de 40 hores setmanals a 37,5. Després de protagonitzar els espais informatius de les televisions, les tertúlies de tots els mitjans i fins i tot de pronunciaments acadèmics d’especialistes (que tampoc són mai del tot neutrals) sembla bastant previsible que la iniciativa esdevinguí un foc d’encenalls.

De la mateixa manera que en la legislatura passada la llei coneguda com del només sí és sí va suposar el producte estel·lar que justificava la presència de Podemos al Govern de Pedro Sánchez, en aquesta legislatura la cirereta de Sumar, i més que de Sumar, de Yolanda Díaz, prou necessitada que n’està d’aconseguir quelcom que no sigui una derrota, és la reducció del temps de treball en 2,5 hores a la setmana. A favor seu té que tothom entén que treballar menys i poder gaudir de més temps lliure és un progrés de la humanitat que entre altres efectes pot ajudar a la conciliació de la vida laboral i familiar.

Tanmateix, fent una acientífica enquesta entre gent assalariada sobre aquesta iniciativa governamental, si fa no fa tots els consultats han expressat un cert desinterès, com si la cosa no anés amb ells. Però quan la pregunta és si prefereixen treballar menys o cobrar més, tots trien la segona opció. I alguns ho expressen amb indignació, com volent dir que ja seria hora.

La prioritat per a un govern progressista hauria de ser l’augment dels salaris. En moltes famílies de classe mitjana es dona el cas que els avis jubilats tenen una pensió superior als fills que treballen, la qual cosa representa una amenaça per a tothom

L’augment de les desigualtats dels darrers anys es deu al fet que els molt rics s’han fet encara més rics, però també perquè els que no són rics s’han empobrit amb relació al seu poder adquisitiu. El gran problema de la classe treballadora són els salaris baixos amb efectes perniciosos per a la vida de les persones. Sense anar més lluny, la dificultat per aconseguir un habitatge digne també ve determinat pel desequilibri entre el preu del lloguer o de l’adquisició d’un pis i el sou que cobren els joves que aspiren a emancipar-se i que no tenen manera d’estalviar. I els que ho poden fer són privilegiats que s’empenyen amb hipoteques a 30 anys!

Des d’aquest punt de vista, el que es podia esperar del govern espanyol més progressista de la història seria aplicar polítiques que corregeixin aquests desequilibris. Cal reconèixer que alguna feina s’ha fet els darrers anys amb el salari mínim, però la crua realitat és, segons l'informe d'Adecco Group Institute del novembre del 2024, que el salari mitjà brut a Espanya el 2024 és de 1.981 euros al mes (calculat per a 12 pagues anuals). El mateix estudi revela que el salari espanyol més freqüent (conegut com a salari modal) és de 18.500 euros a l'any (aproximadament uns 1.280 euros nets al mes). En moltes famílies de classe mitjana es dona el cas que els avis jubilats tenen una pensió superior als fills que treballen, la qual cosa representa una amenaça per a tothom.

Certament, el govern espanyol no pot apujar els salaris per decret, però reduir unilateralment la jornada de treball convida de fet els empresaris a negociar a la baixa l’augment dels salaris, atès que la reducció de jornada ja suposa de facto un augment salarial del 6,6% que els treballadors no trobaran en la seva nòmina.

Asseguren els economistes que l’economia espanyola té un greu problema de productivitat. Generalment, les polítiques que han tingut més èxit han estat les que han potenciat la productivitat i de retruc l’augment de salaris. Els països que les han aplicat no ho han fet amb decrets unilaterals sinó amb polítiques concertades a mitjà i llarg termini d’inversió en educació, formació professional, innovació i infraestructures...

Tornant a la política, la vicepresidenta Yolanda Díaz cercava un titular que pogués capitalitzar políticament com a gran defensora de la classe treballadora, però els titulars solen tenir rendiments efímers. La iniciativa ha estat una concessió del PSOE als seus socis de govern, segurament a canvi que no emprenyin en altres assumptes, però la baralla pública de la vicepresidenta amb el ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, a qui Díaz va considerar “una mala persona”, no fa preveure una aplicació entusiasta d’una norma que s’ha de desenvolupar al llarg d’un any sempre i quan la norma sigui aprovada pel Parlament.

La reducció de la jornada laboral no afecta els funcionaris ni les grans empreses, que per conveni ja treballen menys de 40 hores setmanals. La mesura afecta les petites i mitjanes, és a dir el 99,8% de les empreses que representen poc més del 62% del Valor Afegit Brut (VAB) i el 66% de l'ocupació empresarial total. I territorialment on afecta més és a Catalunya, amb una estructura empresarial específica. Petits tallers, botiguers i restaurants rondinen (com sempre fan) però aquesta vegada el seu lament ha adquirit un to gairebé melancòlic, com sentint-se l’ase de tots els cops...

Que la reducció de la jornada laboral s’acabi aprovant depèn que Junts per Catalunya li doni suport. Junts per Catalunya ja no és Convergència, però encara manté una certa representació del món botiguer. És probablement la seva clientela electoral més nombrosa i ja hi ha altres opcions polítiques decidides a disputar-li aquest mercat. Els portaveus de Junts es mostren oberts a negociar el contingut de la norma, però Junts, amb una certa lògica, només vol negociar amb el PSOE i el ministre Cuerpo ja ha fet prou evident l’entusiasme socialista per la proposta estrella de Sumar. Quin interès tindran els socialistes en oferir contrapartides a Junts en aquest terreny perquè doni el seu suport? Al capdavall, el PSOE ja ha complert amb Sumar. El Consell de Ministres ha aprovat l’avantprojecte. Si no hi ha majoria parlamentària, podran dir a Yolanda Díaz que ells han fet el que han pogut i ves quina mala sort. Així que el més probable és que Junts desvirtuï la norma a cop d’esmenes, deixant-la en paper mullat, o hi voti en contra. I que tot l’enrenou no hagi servit ni perquè Sumar guanyi un vot. I tindrem dret a sospitar que tot ha estat pur teatre. “Del malo”, que diria Mourinho.