El projecte aznarista de convertir el País Valencià en "la platja de Madrid" acaba de culminar-se en la destrucció causada per la recent gota freda. Provincialitzar una nació com la valenciana a través d’una lenta però persistent substitució demolingüística i d’una malaltissa addicció a l’economia soliplatjista del totxo, no implica només pintar-la com una casa de putes temàtica per celebrar-hi la Copa Amèrica o l'F1, car quan transformes una terra amb essència pròpia en el pixadero de la metròpoli (en aquest cas, del gran Madrid DF) tard o d’hora hi acabarà pudent a mort. Cal recordar-ho les vegades que faci falta; el projecte de residualitzar els valencians i folkloritzar-los és el laboratori amb què el nacionalisme ibèric sempre havia treballat per aplicar-lo a Catalunya. Que Barcelona s’estigui valencianitzant, en aquest sentit, ens ha de posar en guàrdia.
Per molt que tothom albiri canvis radicals després de la DANA, les plaques tectòniques de la política espanyola romandran intactes, fins i tot més radicalitzades. Carlos Mazón aguantarà a la trona, perquè no hi ha cap polític que vulgui prescindir dels trenta mil milions de pepinos governamentals que li cauran de propina per reconstruir els pobles afectats, a la qual cosa caldrà anar-hi sumant una conga simpàtica de constructors (i les consegüents comissions). Per altra banda, el PSOE no farà res per allunyar el País Valencià de la dependència madrilenya, com ha quedat palès en la preocupació del ministre Óscar Puente perquè l’AVE torni a funcionar aviat. L’autonomisme ja implosionà després de l’1-O i ara només és una caricatura per repartir-se culpes entre les províncies que no volen demanar ajuda i l’estat que no la regala si aquestes no ho fan de genolls.
El projecte de residualitzar els valencians i folkloritzar-los és el laboratori amb què el nacionalisme ibèric sempre havia treballat per aplicar-lo a Catalunya
Tot això va veure’s ben clar en la performance que Felip VI va muntar-se a Paiporta, en què el monarca espanyol va passar amb un cert olimpisme del linxament que patia Pedro Sánchez, ben conscient que tenia l’oportunitat única de guanyar-se les garrofes simbòliques que li justifiquen la trona. No és exagerat dir que, després del discurs del 3-O, les fotografies del monarca enfangat i abraçant-se a uns nanos amb una sospitosa pinta de nazis seran un dels llegats del seu regne. En efecte, Felip coneix perfectament el clima antipolític que es respira a Espanya i al món, i és sabedor que la seva subsistència depèn en part del franquisme sociològic que renega de la classe política, titllant-la d’inútil. La desbandada de Pedro Sánchez amb cara d’afectat tampoc altera el mur de contenció que ha anat treballant durant aquests darrers anys; pel president, ho sabem, o el veneres o vas amb els fatxes.
La pulsió d’una tecnocràcia monàrquica no és un fenomen nou a Europa. La vàrem viure amb els governs dubtosament democràtics de Monti i Draghi a Itàlia, unes administracions d’experts neutrals (sic) que, lluny d’estabilitzar el país mediterrani, han acabat creant el sotabosc perfecte del populisme i la ultradreta. Escric l’article d’avui sense conèixer el resultat de les eleccions nord-americanes (qui sap si trigarem dies a saber-los), però la pulsió ianqui per mandataris d’escassa pàtina democràtica no és exclusiva de Donald Trump; també la comparteix Kamala Harris, una candidata que aprofità la decadència física del seu antic jefe per saltar-se unes primàries i col·locar-se a l’elit del partit demòcrata en només vint-i-quatre hores. En el cas d’Espanya, la col·lisió entre monarca i president és una baula més de la lluita per monopolitzar la desgràcia i convertir-la en una suma inaudita d’absolutisme.
No cal dir que, en tot aquest context, la nostra petita tribu té poques opcions més que lluitar per sobreviure. Si no ho fem, ben aviat esdevindrem una platja més de la metròpoli. La gota freda ens ha ensenyat que prostituir-se no surt de franc. Sovint, al nostre país, encara que sigui per regalar-nos pistes, la pluja sí que sap ploure...