La imatge del jurament de Trump és la foto d'amb qui i per a qui governarà els Estats Units. La influència dels megarics ha estat explícita. Elon Musk al costat del president electe i el vicepresident JD Vance escortat per Jeff Bezos. L'oligarquia tecnòcrata més poderosa de les últimes dècades al cor de la Casa Blanca després d'haver devorat els demòcrates. L'“edat d'or”, l'elit tecnològica i petroliera representant els diners; juntament amb mandataris ultres d'Europa i Amèrica com a eix de l'aliança. El 2016 Trump estava sol, ara és el líder de la primera potència articulant conservadors, llibertaris i il·liberals ja als governs —com Javier Milei—; o a punt de forçar coalicions, com els ultres de perfil nazi a Alemanya.

D'elit en elit, Trump reivindica el suport popular. “El nostre país s'està unint a la nostra agenda política”, ha dit en el seu discurs. I el missatge interpel·la frontalment Europa: “Reclamarem la nostra sobirania, reclamarem la nostra seguretat.” El discurs supremacista del president número 47 passa per reforçar les fronteres internes mentre desplega l'ànsia expansionista. En l'àmbit polític, és un problema que l'administració de Trump no hagi convidat els mandataris dels 27 i els redueixi a Santiago Abascal i Giorgia Meloni. També ho és haver elegit Viktor Orbán, l'autòcrata europeu.

La relació Trump i Putin amb el conflicte d'Ucraïna està per resoldre. Però també ens afecta l'emergència nacional i energètica de Trump, intentant carregar-se el Pacte Verd. I ens afecta la política aranzelària, amb gravàmens a productes bàsics que encareixen les exportacions d'agricultors i ramaders, els mateixos que van incendiar Brussel·les abans de les eleccions.

Amb aquest marc, els debats estratègics s'imposen i el de Telefónica és el primer de tants. El relleu del president té el seu punt feble en les formes. No era necessària una reunió a la Moncloa per executar el relleu de José María Álvarez-Pallete quan el seu mandat acabava en dos mesos i l'acord amb els accionistes estava garantit. Tanmateix, cal parlar de la intervenció de l'Estat en les companyies estratègiques. Té sentit que sigui una falca —o un dic— accionarial en la principal operadora de telefonia davant els saudites. I no pot molestar més la posició estatal a la principal companyia de telecomunicacions que un seient al consell per a l'Aràbia Saudita. Fa temps que Alemanya i França són garants del que és seu i van decidir augmentar les seves participacions en els sectors clau, i tripliquen la part que té la SEPI a Telefónica.

Redefinir les prioritats estratègiques, desplegar una diplomàcia tova que esquivi les amenaces trumpistes i guanyar posicions des de cada país membre és del que toca parlar ara

El debat està en quin paper han de jugar l'Estat i els agents polítics en la direcció de les companyies nacionals i europees en un context en què la geopolítica comercial ho és tot. Quant i com han d'entrar-hi, acompanyar-les o influir-hi per competir fora, no perdre valor ni sobirania. És clau en el geopolític i una realitat a tots els nivells. El govern de Salvador Illa prioritza —com faria Junts— la tornada de companyies catalanes, l'atracció de noves megainversions i fins i tot que hi hagi noms com Marc Murtra al capdavant de companyies estatals.

La sobirania no és de dretes ni esquerres per se. Juntament amb la percepció de seguretat o la desigualtat, són els grans temes que obren la segona era Trump. Un altre assumpte és la direcció en la nova etapa de Telefónica, com reforça el seu paper a Europa i Amèrica, el valor de la seva acció, la seva presència en mitjans de comunicació com a principal anunciant o la possible fusió corporativa amb Indra, d'on ve Murtra i en la qual està en joc la ciberseguretat i la IA d'ambdues macroempreses.

El PP ha reduït el debat de Telefónica a un “assalt”, a “envair i colonitzar” les institucions amb caires de dictadura. I hi ha un segon argument encara de menor altura. La direcció nacional veu una conspiració en el relleu de la presidència de Telefónica per torpedinar el llistat de trucades del fiscal general de l'Estat que l'empresa ha de lliurar a la Guàrdia Civil per la filtració del correu de la parella d'Ayuso.

Més enllà que el segell del govern sol marcar la presidència de Telefónica, el principal partit de l'oposició necessita abordar aquests assumptes amb serietat. L'‘Europa gran’ que proclama Trump ha de ser confrontada pels grans partits. I el PP és el primer grup a les institucions europees. Aquesta Europa exigeix volar el marc normatiu al servei de les tecnològiques. Redefinir les prioritats estratègiques, desplegar una diplomàcia tova que esquivi les amenaces trumpistes i guanyar posicions des de cada país membre és del que toca parlar ara, sense disfressar-lo d'“assalts” a les institucions per evitar abordar qualsevol assumpte.