Té el seu punt que, just quan se celebrin les eleccions a Catalunya coincideixi amb una tempesta solar. Les aurores boreals que han pogut veure's a tot arreu li posen un toc al panorama.
Escric aquestes línies mentre el pic d'activitat de la tempesta solar es deslliga, mentre les “ejeccions de massa coronal transiten i passen per la Terra”. M'assec a mirar el panorama i viatjo en el temps. Em sobrevolo fa vuit anys. Als meus acabats de complir 33. En aquell 2016 quan encara canviava bolquers a la meva filla petita i ensenyàvem a parlar al més gran. Quan sentia de fons, molt de lluny, “Catalunya”. En aquell temps treballava en una tele d'una cadena d'emissió nacional, en un programa de considerable audiència, escrivia en diversos mitjans estatals, participava assíduament en tertúlies en mitjans de comunicació de diferent línia editorial.
Penso si en aquell moment hagués sortit per la finestra de l'“ara”. I contemplés, sense sons ni soroll, només imatges. I me'n venen moltes. Al·lucinants. Provo d'inspirar-me per escriure aquest article, sabent que avui, quan es llegeixi, el context serà un moment important, històric i determinant.
Soc a l'hamaca, entre plantes que fa vuit anys no hi eren; al costat del Luck, ajagut i dormisquejant al meu costat (un cadell “caní” hauria estat l'última cosa que m'hauria imaginat fa tan sols sis mesos). Veig els meus fills llegir, enormement alts i macos. Em quedo una estona mirant l'estampa i penso en com s'han fet de grans i com passa de ràpid el temps. I els veig, per un moment, amb els seus dos i quatre anys. És al·lucinant.
Continuo viatjant i veig moments intensos, on per casualitat em vaig veure a Catalunya. Per dir el que pensava, vaja. Això sol ser el que em va movent i bufant la meva espelma.
Vaig organitzar, juntament amb un grup de companys i col·legues, “Somos Izquierda”, es deia, un debat sobre l'actualitat política a Catalunya. El grup l'havíem muntat anys enrere, davant de la situació que vivíem en el context polític de l'esquerra a Espanya. Ens va semblar interessant plantejar un debat amb polítics d'esquerra, juristes, perfils oberts i de diferents llocs de l'Estat. Recordo haver conegut llavors Joan Queralt, algú a qui durant la carrera vaig estudiar i a qui llegia (i llegeixo) per aprendre; va venir Tasio Oliver, un andalús d'Izquierda Abierta amb un discurs interessant, fresc i lliure; va venir Rufián, que en aquell moment sabia connectar amb la joventut progressista espanyola; vaig conèixer Albano Dante, que acabava de ser aniquilat per Iglesias, per haver estat decent i mantenir la paraula que els de Podemos havien donat quan ens van vendre la moto per assaltar no sé quin cel. Vaig conèixer moltíssima gent aquell dia realment interessant. Vaig tornar encantada i amb la sensació que havíem estat capaços de debatre, d'entendre'ns i sobretot, de respectar-nos.
I em paro a recordar i resulta que vaig conèixer en Cuevillas, aquell dia. El meu admirat jurista, el meu amic, el meu advocat. Algú amb qui he après, i aprenc, i a qui li tinc un afecte profund per com és: una bona persona, amb principis, amb intel·ligència i amb honestedat. Humà. Que acaba de plegar de la política, on es va deixar bona part de la seva pell, i ha tingut una tasca, segons la meva opinió, excel·lent.
I penso en la Susana, la meva amiga i família a Barcelona, que em va obrir les portes de casa seva, durant tants i tants dies que vaig passar recorrent el territori, coneixent milers de persones, escoltant, aprenent. Els meus fills consideren els seus “com cosins”. I em venen records a Torredembarra veient tots junts volar les veles sobre el mar una nit de Sant Joan. I com de divertit que va ser tirar focs artificials per primera vegada.
La iaia Edel, el barri del Farró. I tants moments bonics i entranyables. Els vaig viure activament i vaig conèixer de primera mà tot el que allà estava passant. Vaig anar a les presons a entrevistar persones que profundament respectava. Allà vaig conèixer Junqueras, i Romeva, i Turull. Vaig viure aquells moments sabent que eren històrics, que eren impactants i humanament injustos.
I recordo Brussel·les, quan Carlos i jo ens en vam anar a entrevistar Puigdemont. Quan cap periodista de l'estat espanyol no ho havia fet des que es va exiliar. En aquell moment, l'opinió pública que es creava sobre ell feien que apropar-se a ell fos, almenys, pecat. El dia que passem a Waterloo va ser un altre que en Carlos i jo guardarem en els nostres records. L'entrevista va ser magnífica, i vaig sentir que tot el que em va dir, necessitava sentir-ho Espanya, encara que no volgués escoltar-ho. Però és que, per a mi, aquell viatge va ser una experiència de vida. Acabem la tarda cantant amb les guitarres: Camins, i El sitio de mi recreo. Li vam posar banda sonora a aquell moment. I més enllà del polític, de la defensa de llibertats compartida, va quedar l'humà. Va quedar l'afecte profund entre les nostres famílies. I llavors recordo Amer, d'aquell bonic homenatge que ens van fer per ajudar que participessin en la campanya europea. La pastisseria, les germanes, els pares. I tants amics. Ens vam emportar una urna i un esqueix d'una planta que avui és enorme i omple de vida.
Vaig anar a les presons a entrevistar persones que profundament respectava. Allà vaig conèixer Junqueras, i Romeva, i Turull. Vaig viure aquells moments sabent que eren històrics, que eren impactants i humanament injustos
Penso en aquell Sant Jordi, quan coincidim amb el president Torra i amb Carola, per a qui avui va el meu més sentit afecte i record. Són tants i tants els racons, els pobles, les places recorregudes; les cases on em van convidar a pernoctar i els moments de xerrades fins a hores intempestives. Em vaig amarar de la realitat de Catalunya en aquells moments. I de la seva solidaritat.
Em ve l'abraçada a Valtonyc en aquella plaça de Granollers. Es van viure moments carregats de tensió. De tremenda injustícia. De mares angoixades, com la de l'Adri, les d'Altsasu. A Catalunya les vaig conèixer. Com a tants altres que plantaven cara a la repressió.
I en vaig tocar una de Peter Gabriel, vaig cantar amb la Castellà, i vaig conèixer Lluís Llach. I ens felicitem el Nadal amb preciosos missatges d'aquests que t'emocionen i escalfen el cor. I ens enviem àudios on riem. Som amics. Com tants que he fet i que, com jo, són conscients de totes les experiències viscudes.
En fi, que penso en tot això i tot el que s'ha viscut. I que avui es produirà un altre moment d'aquests històrics, dels quals tant s'han donat a Catalunya en els últims anys. Hem continuat creixent, aprenent, patint i al·lucinant. Per altres coses, més llunyanes que Catalunya. I més properes.
Hem passat una pandèmia totalitària, un engany massiu, i la repressió i censura de nou; el conflicte, la veritat i la mentida. I portem dues guerres, on tot trontolla i ens esgarrifa. Hem patit dols, i morts. Absències i incertesa. De les grosses. Sequeres i inundacions. Fins i tot tempestes solars.
Sona el Kanka ara mateix, i just ara els seus propòsits d'any nou. Graciosa coincidència. Diu com és d'avorrida la perfecció i que li agrada més navegar quan plou, rodar en la seva escena sense guió… No hi podia haver millor banda sonora per a aquest moment. I sento les rialles dels nens, que ara ja no llegeixen i juguen al saló. En Luck persegueix una mosca.
Miro el present i veig que el camí recorregut val la pena. És bo pensar-ho de vegades. Per si ens oblidem de tot el que hem lluitat i per a què ho vam fer. Miro les enquestes d'Andorra i somric.
Al final, el que segur que estarà clar és que la majoria dels vots donaran suport al PSC i a Puigdemont. Les dues figures clau en les eleccions de l'estat espanyol l'estiu passat
Al final, el que segur que estarà clar és que la majoria dels vots donaran suport al PSC i a Puigdemont. Les dues figures clau en les eleccions de l'estat espanyol l'estiu passat. Recordo aquella portada de l'ABC quan Carles tenia la clau a la seva mà.
La incertesa entre els més votats, Illa i Puigdemont. I el que vindrà després, perquè cap no sortirà amb la majoria absoluta, per la qual cosa els tocarà obtenir suports per a les seves propostes d'investidura.
Serà una altra etapa històrica, amb amnistia en potència inclosa. Si aconsegueix la presidència Illa, ho farà per haver de negociar constantment amb el ranci Partit Popular català, mentre Sánchez segueix en la seva guerra oberta contra Ayuso i Feijóo. O ho farà recolzant-se en un independentisme sense Puigdemont, que molt probablement camini sense nord i tendint a una polarització. No crec que a Sánchez li interessi aquest desgast en una plaça vital per al PSOE. Ja ha perdut Andalusia i no estan els de Ferraz per a més aventures.
Si, al contrari, és Puigdemont qui resulta investit, no hi ha dubte que l'estampa de resolució democràtica del conflicte català té el seu què. Sobretot per a ulls europeus, que vigilen des de fora. A Sánchez li interessa tenir un adversari ferm, però en minoria. El que suposarà un camí més fàcilment transitable que abordarà una estratègia de conflicte democràtic. La tècnica que el d'Amer ha mantingut i que tan bons resultats li ha donat.
Cal veure-ho i no tinc cap dubte de l'enorme interès que avui tindrem tots a veure què passa. Per si amb tant tràfec se'ns escapa l'aurora boreal, diuen que d'aquí a cinc anys en tindrem una altra.