Les al·legories de la saviesa sempre són figures que estan assegudes, quietes, reposades. L’espai és com si es quedés en suspens. Quan el món s’accelera, en canvi, l’espai es contrau i fragmenta. La velocitat del món comporta sovint pensar de pressa (i pitjor), i incentiva els oblits. També d’allò que sabem que desconeixem. I això precipita a vegades actituds autoritàries que no volen saber del passat.

Comencem per una qüestió més científica que política. No sabem gaire bé en què consisteix el temps. Quan tractem de copsar-lo sembla que estiguem recollint aigua amb un cistell de vímec. Tanmateix, fabriquem rellotges que el mesuren amb una precisió indiscutible. Els rellotges mesuren molt bé, no sabem ben bé què, una realitat que de fet se’ns escapa. Constitueixen una tecnologia magnífica que portem al canell amb arrogància, però que sabem que no entenem bé.

Tanmateix, sabem algunes coses sobre el temps, algunes sorprenents. La relativitat especial (1905) ens diu que és una variable “local”, que no té sentit preguntar-nos sobre un temps universal; per exemple, preguntar-nos que és el que està passant “ara” en una galàxia llunyana. I la relativitat general (1915) ens comunica que la gravetat es relaciona amb el temps i que les coses, en “caure” vers una massa, s’alenteixen, és a dir, les coses, en caure, volen “guanyar temps”. Einstein es preguntava com veuria el món cavalcant sobre una ona electromagnètica. La resposta ve a ser aristotèlica: sense moviment no hi ha temps (això naturalment exclou que hi hagi algú que reflexioni estàticament sobre el temps, perquè hi hauria un moviment neuronal).

Quan alguns físics s’incomoden amb reflexions de caràcter més filosòfic sobre el temps, solen refugiar-se en la termodinàmica, en l’augment de l’entropia associada als fenòmens irreversibles. Seria aquesta irreversibilitat la que marcaria la “fletxa del temps”, la que va del passat al futur. La calor, l’energia flueix dels cossos calents als freds, mai a l’inrevés. Els fruits es podreixen, però mai s'esdevé el fenomen contrari. Tanmateix, aquest refugi termodinàmic, atractiu al principi, tampoc no sembla una resposta del tot satisfactòria per arribar a copsar un concepte que defuig els nostres cervells. No només en política, sinó fins i tot en física; “en la proposició 'si coneixem el present, podrem deduir el futur', allò que falla no és la conclusió, sinó la premissa” (Heisenberg).

Els populismes limiten al nord amb l’autoritarisme, al sud amb l’estupidesa, a l’est amb la demagògia i a l’oest amb la vulgaritat

Una matemàtica alemanya de principis del segle XX —que és a la llista de les dones científiques a les quals crec que no se'ls ha donat la importància que mereixen—, Emmy Noether (1882-1935), va establir un teorema fascinant sobre els sistemes físics i el temps. Einstein admirava el seu treball. En resum: una simetria és una transformació que deixa un sistema invariant (per exemple, quan un quadrat gira noranta graus, el quadrat es manté). Doncs bé, si un sistema físic evoluciona en el temps, la seva energia es conserva, és invariant en el temps. Noether establí el teorema que diu que qualsevol simetria dels sistemes físics té associada una quantitat que es conserva. D’aquesta manera s’obtenen de manera coherent les conservacions de l’energia, del moment angular i de la quantitat de moviment. És una idea extraordinària, que completa la manera que els humans tenim d’aproximar-nos a la naturalesa. Aquest teorema forma part de les “matemàtiques boniques” (pretty mathematics) de les quals parlava Paul Dirac.

Quan comparem la sofisticació científica d’aquest pensament amb les idees polítiques que s’escampaven en els seus temps per Europa —el nazisme i el comunisme—, el contrast sembla que sigui entre dos mons mentals que no pertanyen a la mateixa espècie biològica.

Noether pertany a una espècie resilient i creativa quan s’enfronta al temps i a la naturalesa. Un altre cas és el de Karl Schwarzschild, qui va trobar una solució exacta a les equacions d’Einstein de la relativitat general mentre era a les trinxeres del front oriental de la Primera Guerra Mundial. Va aportar una altra idea revolucionària: quan una massa gravitatòria està summament concentrada, el temps s’atura, el temps “no passa” i l’espai s’estripa. Quan des del front li va enviar una carta a Einstein comunicant-li els seus resultats, aquest no li va fer gaire cas, perquè considerava que aquesta concentració de massa no era físicament possible. Error. Es tractava dels “forats negres”. Schwarzschild diu a Einstein unes paraules admirables: “Malgrat el constant foc de les armes, la Guerra m’ha tractat amb prou amabilitat per permetre que m’allunyi de tot això i passegi per les seves idees”.

Un altre cas de resiliència, en aquest cas políticament esperançada, el mostra una altra carta, també escrita a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial (Somme) per l’escriptor Arthur Graeme West, quan l'envia a Bertrand Russell per agrair-li les aportacions del seu llibre Principis de reconstrucció social. Una obra en la qual Russell defensa la reforma de les institucions polítiques, els drets de les dones, l’aprofundiment en la regulació del divorci i postula canvis en l’educació. Des de la desesperança del front diu a Russell, “només per pensaments com els seus és pel que sembla que paga la pena sobreviure a aquesta Guerra”.

Oblidar el progrés científic i el reformisme polític de les democràcies liberals obre la porta a l’arrogant posicionament de la ignorància populista. Els populismes, tant els d’esquerres com els de dretes, limiten al nord amb l’autoritarisme, al sud amb l’estupidesa, a l’est amb la demagògia i a l’oest amb la vulgaritat.

El populisme és antic. Recordem que quan a l’Atenes democràtica es produí una guerra civil quan els esdeveniments de la Guerra del Peloponès es precipitaren definitivament en contra dels atenencs en la batalla d’Egospòtamos (405 aC), el decret que abolia la democràcia i donava el poder als anomenats Trenta tirans sota l’emparament del general espartà Lisandre, començava dient: “El poble ha decidit...”. Sempre, naturalment, tot en nom del “poble” (quan aquest terme s’empra en singular, s’oblida tota la seva pluralitat interna; un mal presagi).

Esperem que la saviesa teòrica i pràctica acumulada pels europeus durant segles, que després de segles de guerres internes han arribat a la construcció de la Unió Europea, faci impossible el triomf d’uns populismes que la volen desfer. Uns populismes que es creuen “senyors del temps” i que ignoren, tant com obliden, els preus que moltes generacions han pagat perquè nosaltres disposem d’uns drets i llibertats, així com d’unes institucions polítiques que els emparen, però que, tanmateix, poden ser arrabassats en un temps molt curt. La UE ha perdut ja massa temps per manca de projecte i de lideratge.

Allò que més ens interessa saber i retenir sobre el caràcter temporal i reversible de la política: els defensors dels drets i les llibertats mai acaben de poder sortir de les trinxeres.