La majoria dels polítics, per no dir tots, havien vingut a aquesta vida a jugar al tennis democràtic, a passar-se esportivament la piloteta per damunt de la xarxa que divideix l’esquerra i la dreta, que divideix l’ecologisme i l’automobilisme, el feminisme i el patriarcalisme, el catalanisme i l’espanyolisme. Uns quants cops de raqueta, ara et toca tu, ara em toca a mi, una bona suada i després a entaular-se al Quo Vadis dutxats, ben morenos i fets uns formidables servidors del poble. Era una bona vida, no es pot negar, com també ho havia estat a Versalles on van començar a jugar a això del tennis, amb finesa, tennez, monsieur, deia la marquesa, tennez madame, responia el minyó del rei amb una perruca de rínxols i tot de llaços i cintes. D’aquí ve precisament la paraula tennis, de tenir la pilota i de passar-la perquè te la tornin després. Llàstima que el poble de París, o que el poble català, la xurma, la púrria envejosa, un bon dia va decidir que ja n’hi havia ben bé prou. Que es revoltaven perquè no toleraven més abusos. En el cas dels catalans alguns polítics, els més professionals, van anar a Madrid buscant una solució negociada, un pacte. I n’acaben de tornar amb un impacte. Això els que han deixat que tornin.

Com que aquesta revolta dels Catalans, la dels Somriures, havia de ser la primera revolta postmoderna de la història, sense violència, sense morts —que està molt bé—, amb la veritat per davant i sense males arts, alguns es pensaven que seria una nova i civilitzada partida de tennis, supervisada per uns estrictes jutges arcangèlics internacionals, com en uns jocs olímpics. I l’única cosa olímpica que hem aconseguit veure ha estat la indiferència dels que ja són independents i poden jugar tranquil·lament en bones pistes de terra batuda. A les cancelleries europees encara riuen de les cares que hem fet els catalans en descobrir el satanisme de Juncker, la vilesa de M. Rajoy, la mala llet de la Merkel. El nostre país ha quedat com sorprès, mut, aturat, ara entretingut en denunciar la injustícia, la persecució política, com si tot plegat no fos previsible, com si les independències les regalessin amb un certificat de bones persones. Sembla mentida que hi hagi tants culers en el sobiranisme i que no recordin a favor de qui solen jugar els àrbitres.

Ningú diria que l’independentisme acaba de guanyar les eleccions per majoria absoluta.  Asseguren que demà arribarà el fred, potser la neu, tal com ve aquest vent que sento. Des de les eleccions els dies han passat sencers fent-nos preguntes i més preguntes sobre aquest país nostre, sobre aquests polítics nostres, sobre la incapacitat catalana de posar-nos d’acord. Les banderes estelades pengen silencioses de bon matí, quan m’assec a escriure. Hi ha una pau de festes, de diumenge, de derrota, una pau idiota amb els adversaris que s’han revelat enemics, una manera de perdre el temps en la melangia, en la indecisió, que només serveix per fer bones làpides de neu. L’optimisme és millor quan és un optimisme escarmentat, i és exactament el que palpita en l’opinió pública catalana, si és capaç d’adonar-se del que ha après. Això acabarà bé, fins i tot molt bé si deixem de jugar al tennis i ens aboquem d’una vegada al joc de la llibertat.