Per primera vegada des de fa sis anys, sembla que els partits independentistes tornen a entendre’s en la necessitat de tornar a l’independentisme. El votant podria sentir-se alliberat davant d’aquest retorn precipitat al seny. Però mai com ara s’ha fet tan palés que per a Junts, ERC i la CUP, la independència no és més que l’esquer per atraure votants. Davant l’abstenció i sense la capital del país al sac, la classe política independentista explotarà l’eix nacional des dels brots de mala llet convergent i l’eix social des de la por al feixisme per dur-nos al mateix lloc de sempre —Madrid— a pactar ves a saber què amb gent que només se senten segurs quan ens veuen agonitzar. D’aquí que tota estratègia tramada pels partits independentistes des de les eleccions municipals, cada discurs i cada al·legat esperonats pel pacte d’Estat a Barcelona, siguin un afront a la intel·ligència de qualsevol independentista.
El que ha passat amb Trias són els Pastorets de la història de Catalunya: els catalans esperem que, si moderem les nostres ànsies, l’Estat ens oferirà una contrapartida justa
En perspectiva, la cosa està millor que mai i, paradoxalment, per això està pitjor que mai. No es pot confiar en un retorn motivat per dos factors aliens a l’estratègia i la voluntat dels partits independentistes: l’abstencionisme i l’estat espanyol fent d’estat espanyol a Barcelona. Trias es va presentar per segellar el final del conflicte polític i s’ha topat amb els actors espanyols fent la seva feina amb un major coneixement sobre l’exercici del poder. El que ha passat amb Trias són els Pastorets de la història de Catalunya amb Espanya, l’escenificació de com els catalans esperem que, si moderem les nostres ànsies, l’Estat ens oferirà una contrapartida justa i proporcional. I l’Estat s’aprofita de la nostra rebaixa per lligar-nos de peus i mans i explicar-nos, una altra vegada, qui mana. Les municipals a Barcelona han estat Xavier Trias cridant "que soy compañero, coño", mans enlaire i rebent cops de porra. No seràs company seu per moltes vegades que et neguis a tu mateix, Xavier. Per als espanyols sempre tindràs l’herència cultural incorrecta i parlaràs la llengua equivocada.
La classe política independentista és el noi que es troba sol després d’ignorar-te mesos i mesos i t’envia un missatge perquè fa temps que no sap res de tu
Després d’haver renunciat a defensar-nos, ara esperen que els defensem. La classe política independentista és el noi que es troba sol després d’ignorar-te mesos i mesos i t’envia un missatge perquè fa temps que no sap res de tu. En aquest cas, el missatger és Gabriel Rufián parlant català com si no s’hagués passat la legislatura fent de diputat per Múrcia. Ara ensenyen cuixa —la barretina— esperant aplegar-nos sota una falsa unitat independentista, una que no volien ni s’esperaven —perquè l’ha forçat l’Estat. Que encara avui, després de comprovar per a qui treballen els comuns, el director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya culpabilitzi els catalans i la seva antipatia pel cordó sanitari etnicista barceloní, n’és la més clara de les mostres. Que a Trias tot això l’agafés amb els pixats al ventre, també.
Ho tornarien a fer sense tremolar, perquè han entès que per defensar la unitat d’Espanya no es demana mai perdó. No cal
Fa tres-cents anys que la política catalana és Espanya contra Catalunya i fa tres-cents anys que els catalans provem de convèncer els espanyols que no cal que ens facin desaparèixer, que podem col·laborar, que no n’hi ha per a tant. Mentre el PSC maquinava per desbancar Trias, Junts i ERC hi pactaven alcaldies i diputacions. Fins i tot després de la marranada a la capital, Trias defensava Núria Marín, “una persona de paraula”. Encara avui, Trias pensa que “els comuns i el PP tenen una obligació moral” cap a ell perquè en el seu dia el van “intentar destruir”. Ho tornarien a fer sense tremolar, perquè han entès que per defensar la unitat d’Espanya no es demana mai perdó. No cal. Malgrat tenir-ho als morros, malgrat haver patit les traïcions de la gent per qui es volia fer perdonar, Trias encara aprofita les potineries etnicistes del PSC, del PP i dels comuns per cridar a les urnes els catalans a qui va abandonar en campanya per una poltrona. Veure’l al costat de Míriam Nogueras esforçant-se per convertir els rampells de dignitat d’aquests últims dies en un projecte polític, veure Rufián fer retrets a Pedro Sánchez després d’anys convencent-nos que les escorrialles assolides eren victòries polítiques, és l’última prova que no se’ls pot votar, que només són dels nostres quan no poden ser dels seus.