Si —tal com diu la llegenda no escrita dels catalans— tenim el pacte a l’ADN, ara és el moment de demostrar-ho. Si dels darrers anys convulsos alguna cosa ha quedat clara, és que no podem girar full sense saber on volem anar. Però per saber-ho, primer cal posar pau en les nostres vides polítiques. I això ho hem de plantejar a tots els nivells.
En primer lloc, hem de deixar que faci efecte l’amnistia jurídica que, amb tots els seus defectes, és un pas de gegant per donar-nos amb l’estat espanyol un difícil però necessari dret a tornar a començar. Se n’ha parlat molt i se’n parlarà encara més mentre la seva aplicació no sigui una realitat. En tot cas, és segurament el més important de tots els pactes. Necessitem tancar la ferida amb l’estat espanyol. L’estat espanyol té un pes tan important en la vida dels catalans que necessitem que jugui a favor del nostre benestar, i de la construcció de totes i cadascuna de les polítiques públiques que ens constitueixen com a nació. Tant en el marc legislatiu com en el de les polítiques públiques és, juntament amb el marc europeu, el nostre referent. I ara sembla que, per fi, podem tornar a parlar-hi de cara. La proposta del finançament singular va en aquest camí, per exemple. Tot és començar.
L'altra amnistia és la que hem de construir entre partits germans i veïns. Compartir fronteres electorals ens enfronta, sortosament, cada vegada que anem a votar. I dic sortosament perquè donem per descomptat que es vota. Si l’extrema dreta s’acaba imposant, i exerceix d’extrema dreta, això ja no és tan clar. No sabem com actuaran les extremes dretes del món occidental del segle XXI. Sembla que s’adapten a l’entorn democràtic i no volen canviar-ne les regles. Amb la Italiana Meloni, l’argentí Milei, i fins i tot amb Trump, no ha arribat la sang al riu. Però no les tenim totes amb nosaltres, ja que el record del desastre europeu de la Segona Guerra Mundial induïda per estats feixistes és encara molt present en el nostre imaginari. Recosir i dialogar com ara estan fent els partits per formar govern de coalició és una bona notícia. A Catalunya, voldríem que es resolgués ja la qüestió i saber qui estarà al capdavant de la Generalitat els anys vinents. Caldrà, però, tenir paciència perquè encara hi ha alguns escenaris oberts: pot ser que Illa convenci ERC o que ERC prefereixi arriscar-se a unes noves eleccions en solitari, o —i aquí ha saltat la sorpresa— de la mà de Junts. L’elecció de Rull com a president del parlament, entre altres missatges d’acostament, reforça aquesta idea. En tot cas, és una bona notícia que els partits dialoguin i estiguin oberts a aliances noves o antigues sense haver de qüestionar el sistema.
No m’imagino que ERC plantegi una nova direcció en un procés de lluita interna deliberadament destructiu
I, finalment, cal refer la més dolorosa de les amnisties: la que s’ha de dur a terme per evitar que els partits s’obrin en canal. No m’imagino que ERC plantegi una nova direcció en un procés de lluita interna deliberadament destructiu. És només en aquesta lògica constructiva que es pot interpretar el manifest dels principals quadres del partit. Un manifest que demana seny i moltes hores de diàleg i reflexió. I molts cafès, en alguns casos; si cal, moltes copes. Són tantes les hores de treball i lluita que han unit a ERC com a partit en els darrers anys, que no tindria cap sentit que tot acabés en un congrés d’eclosió. Sis mesos de reflexió són suficients per reconduir les emocions i les decepcions. I si, finalment, hi ha un nou procés electoral a la Generalitat abans del novembre, serà una bona ocasió per tornar a començar. Junts també ha d’actuar de manera semblant, preparant-se per als anys que venen, on caldran totes les complicitats entre les diferents famílies convergents. S’ha parlat poc de l’arribada d’un inevitable nou lideratge d’extrema dreta a Catalunya, emulant la realitat europea. Però en les successives eleccions, Orriols i Aliança Catalana poden acabar tenint un paper rellevant si els partits defugen el debat de la immigració i es refugien en proclames bonistes o simplement l’ignoren.
És aquest camí de Pau i Treva del tot necessari per construir un futur que s’accelera. Necessitem els vells lideratges per acompanyar l’arribada dels nous. No podem fer fora els que han donat anys de presó i exili perquè ara volem, lícitament, mirar sobretot endavant. Hem de tornar a construir des de la gratitud i la confiança, no des de la rancúnia i la por. Fem nostre l’esperit dels cafès d’en Junqueras i del manifest d’ERC, ampli com mai: "Amb generositat, obertura i voluntat inclusiva i no excloent. Amb unitat interna i comptant amb l'enorme capital polític acumulat els últims anys". Pau i Treva. I tants cafès com calgui.