Ni tan sols l'obligació de fer bona cara i de menjar en societat l'endemà d'una gran festa fa tant de pal com escriure o llegir un article de política el primer dia de gener. Els polítics encara estan de vacances i els problemes van per llarg. L'any no pinta bé i la dècada tampoc, per més que algunes toies insisteixin a vendre ungüents amb l'esperança jesuítica, de xarxa social, tan típica del país. Em sembla que és un bon moment per recuperar aquest passatge del llibre de memòries de Macià Alavedra, que he començat a reescriure. Espero que els subscriptors de Casablanca m'ho perdonin. Trobo que dona perspectiva, ara que es parla tant del retorn de Puigdemont. 

"(...) Gassol tractava el meu pare de "germà", i amb Tarradellas també s’estimaven molt. Jo vaig heretar aquest afecte i he de dir que n’admiro la figura política, cosa poc freqüent en els ambients de Convergència. Dins del meu partit, amb qui més dec coincidir, respecte a Tarradellas, és amb Jordi Pujol. Els dos presidents es valoraven molt, tot i la rivalitat política que els enfrontava. A Tarradellas potser li costava més de reconèixer perquè era més gran i perquè venia d'aguantar la Generalitat a l'exili amb penes i treballs, però em consta que l'admiració era mútua.

Quan ens trobàvem en un ambient distès, a Tarradellas li agradava fer-me explicar una anècdota reconstruïda per ell mateix i per la meva mare que donarà una idea de qui era aquest home. Una tarda, quan tenia dos o tres anys, estava jugant a la casa familiar de Banyoles amb la meva mare i, de sobte, vaig veure un Hispano Suiza que parava davant la porta. A les cases de Banyoles la porta de l'entrada sempre era oberta i donava a una sala gran que feia alhora de rebedor i de distribuïdor.

Des d'aquella sala vaig veure un xofer amb gorra i polaines que obria la porta del cotxe a un paio de gairebé dos metres. Tarradellas portava un abric llarg que li queia fins als peus i un bar­ret borsalino com el de les pel·lícules de Jean-Paul Belmondo. Mentre aquella figura baixava del cotxe i es desplegava aguantant-se el barret, una ventada va aixecar un remolí de pols al carrer. Veure aquell personatge que sortia d’un núvol de pols i entrava a casa nostra aureolat pels raigs de sol de l’hora baixa que li queien per l'esquena, em va impressionar tant que em vaig agafar a les faldilles de la mare i, petrificat al bell mig d’aquell rebedor que a mi em semblava tan immens, li vaig preguntar: "Mare, aquest senyor és Déu nostru senyor?".

Tarradellas xalava quan em sentia explicar aquesta anècdota en públic. Per mi, que aquell dia va començar a pensar que havia sortit molt espavilat, i que era l’únic que, fins llavors, havia sabut veure clarament qui era. En aquella època era conseller primer de la Generalitat, la guerra anava malament i ningú no podia pensar que quaranta anys més tard tornaria a Catalunya com a president. Tot i això, la confiança que tenia en si mateix, i jo afegiria que la importància de la seva figura, està en consonància amb aquell físic seu de petroler de Texas, tan poc usual en un país mediterrani. El filòsof Francesc Pujols, quan parlava d’ell amb el meu pare, sempre deia: "Què explica el nostre Richelieu?". Considerava que era l’únic polític de debò que havia donat la Generalitat republicana.

Em sembla que l’autoconfiança i la planta que tenia són les dues característiques que millor el descriuen, i que millor expliquen la seva ambició indestructible i la seva tenacitat admirable. Tarradellas era un seductor nat. Deixava les dones embadalides. Tot i que era un masclista i les dones no li interessaven gaire, les fascinava amb una barreja de cortesia i d'adulació. Als homes també sabia ficar-se'ls a la butxaca. Molts homes importants de l'època, com ara Domingo Valls, Manuel Ortínez o Duran Farrell es van rendir als seus encants.

Tarradellas tenia, igual que De Gaulle o que Macià, una presència que imposava respecte. Sobre això també tinc una anècdota. Una vegada em va convidar a sopar a Chez Prunier, un dels millors restaurants de París dels anys seixanta i setanta. Com sempre, parlàvem de política catalana i, sobretot, de Joan Baptista Cendrós, que era la seva obsessió del moment. El fundador d’Òmnium Cultural era un burgès que jugava un paper destacat en el món catalanista i que, en canvi, no l’ajudava econòmicament. Això li coïa. Tarradellas sempre va estar en contra les iniciatives del catalanisme que no passaven per ell. Tot allò que considerava que disminuïa la seva figura de president de la Generalitat, el destorbava.

I bé, mentre carregava contra l’un i contra l’altre i em preguntava si el d’aquí o el de més enllà tenia ambicions polítiques —els rivals que li podien fer ombra sempre el van preocupar molt—, jo anava pensant quant costaria aquell soparàs i qui el pagaria. Com que no duia diners i Tarradellas sempre anava justet però mai no baixava el llistó, pensava: "Si ara se li acut dir que és el president de Catalunya, aquests francesos truquen a la policia i ens passem la nit fregant plats". I efectivament: quan arriba l’hora de pagar i ve el maître amb l’addition, Tarradellas es treu una targeta de la cartera i, alhora que s’aixeca, li diu: "Passi a cobrar demà la factura a l’hotel Mont Thabor, soc el president de Catalunya".

El maître va quedar un moment bloquejat. Però tot seguit va fer una petita inclinació i li va dir: "Oui, monsieur le president". I vam sortir d’allà com uns senyors. Estic segur que un altre sense aquell físic i aquella sang freda no se n’hauria sortit tan fàcilment.

L’autoconfiança de Tarradellas també explica per què tenim la Generalitat, l’única institució que connecta l’Espanya actual amb la legitimitat republicana. Durant trenta anys no va baixar del burro, va viure a França com si estigués a Catalunya, esperant la seva hora, lluitant contra qualsevol que li semblés un rival polític. Sabia tot el que passava al país, fins i tot sabia què es publicava als diaris locals de Girona, Lleida o Tarragona; tenia un planter d’informadors i un arxiu fabulós. Quan la política li donava un disgust es tancava en si mateix i podia passar-se dies callat, sorrut, d’un mal humor horrorós. Llavors protagonitzava escenes tragicòmiques, com ara que, a taula, la seva dona li oferís la setrillera i ell li etzibés: "Antonieta no em miris, t’he dit que avui no tinc el dia, si us plau no em miris!"». Era la seva manera de resistir quan se sentia decaure. 

Amb Cendrós, Tarradellas va protagonitzar una anècdota que potser ajudarà a entendre fins a quin punt es prenia a la valenta la seva missió. L’Andreu Abelló, que havia estat president del Tribunal de Cassació durant la Guerra Civil, va dir a Cendrós: "Això no pot ser: us heu de reconciliar amb Tarradellas. Ens trobarem a l'hotel Bristol i aleshores us recomano que calleu. Ell us clavarà una pallissa de tres o quatre hores. Us retraurà que hàgiu comprat un pis a París i que feu política a l'exili. Això el té obsessionat perquè considera que el disminueix com a representant de Catalunya i voldria que aquest pis el tanquéssiu o li cedíssiu a ell. Vós escolteu-lo, només; no li digueu res".

A Cendrós li costava callar, tenia un caràcter molt fort. I, efectivament, després d’una pallissa de tres o quatre hores no va poder més i li va dir: "Mireu, president, us ho diré amb una expressió típicament catalana perquè jo soc un català típic i vós m’entendreu perfectament. Aquest pis l’hem obert per un motiu, i és perquè a mi m’ha sortit dels collons. I sabeu quan el tancaré? Doncs el tancaré quan em torni a sortir dels collons". I allà es va acabar la conversa. En aquest país, on la majoria de gent se les dona de molt fina i civilitzada, moltes coses importants es discuteixen i se solucionen així.

Explico tot això perquè la mitologia de la Transició i el pas del temps fan que ara sigui molt difícil fer-se una idea de la tenacitat i l’enorme capacitat per mantenir l’esperança que va necessitar aquell home. Ara recordo, per exemple, una visita que li vaig fer a Saint-Martin-le-Beau, amb la meva dona. Amb la Doris, ens havíem casat el 1959 i això devia ser el 1960. La Doris Malfeito Torrella és filla d’una família apolítica. El seu pare havia creat l’empresa Solriza de perfumeria i era una barreja de sang portuguesa, francesa i catalana. A casa parlava en català i havia enviat les filles a l’escola Virtèlia. Però com la majoria de la gent del país, la Doris a penes n'havia sentit a parlar, de Tarradellas, quan ens vam casar. 

El president ens va fer, de regal de noces, uns dies a París, a l’hotel Mont Thabor. Aquest hotel era propietat d’un català d’Arbúcies, poc catalanista, però que, en canvi, per aquelles coses rares que tenim els catalans, adorava Tarradellas i, a més d'ajudar-lo a pagar les factures, havia convertit l’hotel en una mena de seu oficiosa de la Generalitat a l'exili. Després d'esgotar l'estada a París, abans de tornar a Barcelona, vam passar uns dies a Saint-Martin-le-Beau. Havent sopat, Tarradellas i jo deixàvem les dones a la sala d'estar, pujàvem a les golfes i parlàvem de política. Fins a les quatre o les cinc de la matinada no em ficava al llit i la Doris em demanava si realment la política donava per tant.

A la conversa Tarradellas acostumava a repetir sempre els mateixos conceptes: tenim la institució i l’hem de mantenir. Ja he dit que el preocupava tot el que restés protagonisme a la Generalitat: va estar contra Montserrat, contra Òmnium Cultural, contra l’Assemblea de Catalunya, contra el Consell de Forces Polítiques, contra tot el que no liderés ell. En fi: el fet és que el dia que marxàvem, mentre el matrimoni Tarradellas ens acomiadava des del porxo de la casa i jo engegava el cotxe, la Doris em va dir:

—Escolta, el president és fantàstic...

—Sí... — vaig respondre.

—Però de veritat creus que tornarà a Catalunya com a president de la Generalitat?  

—No! I ara! — vaig exclamar, quan encara el vèiem pel retrovisor, al costat de la seva dona..

—Ah! Em pensava que estàveu tots bojos! 

Com he dit, això era el 1960. Tot i que jo l’admirava, estava convençut que no tornaria mai de president. No li ho deia, és clar, però ho tenia claríssim. En aquell moment l’únic que s’ho creia era ell. O sigui que a Tarradellas se li poden criticar moltes coses, però se li ha de reconèixer una fortalesa d’esperit heroica, diria jo. (...)"