Què dir de la Míriam Nogueras? Sentir-la parlar en català em recorda que el partit del qual forma part, Junts per Catalunya, està format, majoritàriament, per exconvergents que un dia van decidir que el seu partit necessitava una rentada de cara i que havia d’apostar per l’independentisme perquè la majoria de la població anava en tromba cap a aquella direcció. I els vots són els vots. D’aquella Convergència, en recordo el que va ser el president de la Generalitat durant vint-i-tres anys, en Jordi Pujol. Que sentir la Míriam Nogueras parlar en català m’hagi portat fins a en Jordi Pujol, no vol dir que els seus catalans siguin equiparables, només vol dir que m’ha fet recordar l’expresident. I amb això tampoc estic dient que el català de la Míriam sigui pitjor, només dic que és diferent, però que tots dos tenen una cosa en comú. I, ara, esbrinarem quina és.
El català d’en Pujol són figues d’un altre paner, és un català amb pedigrí i amb tons de fusta i caliquenyo. Si mai l’heu escoltat fent un discurs en directe, sabreu de què parlo i sabreu que ell va inventar l’eloqüència (com a bon gèminis que és —l’astrologia no falla mai—). Ni papers, ni orelleres, ni notes a les mans; tot el que diu li surt de l’ànima. Utilitza un llenguatge planer, proper i natural (sembla que no digui res i t’ho diu tot). Et fa sentir com si estiguéssiu asseguts, fent-la petar davant la llar de foc de casa mentre esteu esperant que es torrin les llesques de pa per poder fer un bon pa amb tomata amb llonganissa i acompanyar-lo amb un porró de vi. És més que un català, és una manera d’entendre i de viure la vida.
Posaria la mà al foc que ha mirat més d’un vídeo d’en Jordi Pujol, i fins i tot diria que l’ha anat a escoltar en directe. En els seus discursos polítics, tant l’un com l’altre, fan el mateix: quan estan al clímax del discurs mantenen el braç alçat, apuntant amb el dit índex la gent que els escolta.
Però tornem a la Míriam, que és la protagonista d’aquest article. Posaria la mà al foc que ha mirat més d’un vídeo d’en Jordi Pujol, i fins i tot diria que l’ha anat a escoltar en directe. He arribat a aquesta conclusió pel fet que, en els seus discursos polítics, tant l’un com l’altre, fan el mateix: quan estan al clímax del discurs (al punt d’èxtasi en què, mentre criden i treuen fum pel nas, diuen el nom del porc), mantenen el braç alçat, apuntant amb el dit índex la gent que els escolta.
El gran avantatge que té la Míriam Nogueras és que és taure, i no conec cap taure que, quan fica la banya en un lloc, no aconsegueixi el que vol. Potser no té l’eloqüència d’un gèminis, però té la tossuderia suficient per no haver d’excel·lir en la retòrica; fins i tot es pot permetre el luxe d’utilitzar notes i de llegir un teleapuntador. A en Jordi Pujol, tot això no li feia cap falta, els seus discursos eren com converses de bar a l’estil Josep Pla. Són maneres de fer diferents. Abans, la gent sentia una gran necessitat de caliu i preferia polítics més moderats ideològicament (havien viscut una dictadura i el nacionalisme ja els anava bé); el fet que en Pujol governés vint-i-tres anys, ho corrobora. Ara, cansats de tanta puta i Ramoneta, potser prefereixen una figura més autoritària que els porti cap a la independència. Són només supòsits, ja veurem què passa a les eleccions generals d’aquest diumenge 23 de juliol.
El més important és destacar que la Míriam Nogueras sempre empra el català en els seus discursos i a les xarxes socials, fins i tot al Congrés dels Diputats de Madrid; es nota que és la seva llengua materna i que la utilitza en el seu dia a dia. Defensar la independència de Catalunya fent ús de la llengua que li és pròpia és molt més coherent que fer-ho parlant en castellà. En aquest sentit, la felicito. I no tinc res més a afegir-hi, tant de bo tots els polítics catalans parlessin el català tan bé com ella i en tants contextos diferents.