Quan teniu una relació amb algú —qualsevol mena de relació: laboral, sentimental, familiar, d’amistat…— sempre us heu de fer aquesta pregunta: quan estic amb aquesta persona, m’hi sento a gust? Si la resposta és que sí, en principi perfecte (més endavant us diré quin camí heu de seguir a continuació; si voleu, és clar). Si la resposta és que no, llavors us heu de fer una segona pregunta: no m’hi sento a gust perquè no em deixa ser qui soc i això em provoca molta angoixa o perquè em fa sortir de la meva zona de confort i això em provoca terror? Si la resposta és que no us deixa ser qui sou, engegueu-lo a pastar fang immediatament i bloquegeu-lo de tot arreu, però sobretot del vostre cap (i pregunteu-vos per què atraieu aquesta mena de gent a la vostra vida). Si la resposta, en canvi, és que no us agrada que us facin sortir de la vostra zona de confort, llavors plantegeu-vos demanar hora a un bon psicoanalista per descobrir per quin motiu no voleu créixer i ser una persona adulta i si això us aporta més beneficis o maldecaps.
Centrem-nos ara en la gent que està envoltada de persones amb qui se sent a gust (són casos molt excepcionals, val a dir). Com he dit abans, sentir-se a gust amb la gent, en principi, és perfecte, però us heu de fer una segona pregunta: m’hi sento a gust perquè no em fan sortir de la meva zona de confort o perquè em sento lliure de ser qui soc i com soc i no em sento jutjat. Si és la primera opció, ja podeu anar corrents a demanar hora a un bon psicoanalista, perquè la motxilla de traumes que porteu a l’esquena aviat farà que el nas us toqui a terra. Si és la segona opció, en canvi, enhorabona, formeu part de l’1% de la població que té relacions sanes i que no toca els nassos a l’altra gent perquè ha tingut el valor de travessar els seus fantasmes.
Hi ha dues maneres de viure, pots viure mort en vida a la teva zona de confort o pots ser valent, afrontar les teves pors i viure amb llibertat
Fins aquí tot correcte, però què passa quan aquesta relació tòxica que arrossegueu és amb el cap de la feina, amb un germà, amb la vostra mare o la vostra parella? Aquí es complica tot perquè la família, en principi, és un dels pilars més importants que tenim per tirar endavant i superar els obstacles de la vida, i la feina és la que ens paga la hipoteca i ens permet tenir un plat calent a taula cada dia. Només us vull dir una cosa: hi ha dues maneres de viure, pots viure mort en vida a la teva zona de confort o pots ser valent, afrontar les teves pors i viure amb llibertat. Dit així, sembla obvi que tothom triarà viure amb llibertat; però, segons un estudi de la Universitat de Sant Joan de les Abadesses, el 90% de la població viu sotmès als desitjos dels altres i no aixeca el cap, per més viatges que faci a l’estiu per intentar oblidar que viu esclavitzat. Que no us estranyi que la gent tingui unes depressions de cavall, que hi hagi corrupció, violència, ansietats a cada cantonada i addiccions a les drogues, a l’esport i a les xarxes socials. Tothom intenta tapar la frustració d’haver-se abandonat i negat com a persona de la millor manera que pot. Mai viurem en una societat justa si la majoria de la gent no fa l’esforç de descobrir qui és. Ens estem tirant els uns als altres tota la merda que portem a dins i que no sabem ni volem gestionar perquè ens aterreix. Res, només us volia comentar això.
Voldria puntualitzar, però, que hi ha persones que ho tenen molt més difícil que d’altres per la situació econòmica en què viuen, per la intensitat de les històries que han viscut i per la manca de suport emocional en el seu entorn familiar. Hi ha contextos com guerres, violacions, maltractaments físics i psicològics per part de familiars o persones pròximes que poden dificultar molt el procés de curació. Malauradament, l’Estat en el qual vivim no destina prou recursos econòmics per atendre psicològicament la població (no tothom es pot permetre pagar un bon psicòleg, i, fins i tot els que poden pagar-lo, no en troben), i, si la gent no es cura i fa net, el problema continuarà generació rere generació.