Què en sabem de la gent que coneixem a través de les xarxes socials? Són qui realment diuen que són? Teniu algun «amic» virtual (que no hàgiu conegut mai personalment) a qui li expliqueu totes les vostres intimitats? Us és més fàcil parlar de qualsevol tema amb algú que no hi és físicament i que no sabeu qui és realment? Què passa quan desvirtualitzes una persona amb la qual fa mesos —fins i tot anys— que parles a través d’alguna aplicació? Avui m’he despertat amb moltes preguntes sense resposta que m’han deixat pensativa una bona estona.
Quan coneixem algú a través de les xarxes socials, només veiem allò que aquella persona vol mostrar-nos; que, normalment, sol ser una versió molt i molt idealitzada d’ell mateix o un exemple del que li agradaria ser si hi hagués un geni de la llàntia que l’ajudés. Solen ser persones molt optimistes, alegres i segures d’elles mateixes, que tenen una vida social molt activa, que viatgen més que en Willy Fog i que es passen el dia celebrant coses i menjant a bons restaurants amb tots els seus amics (perquè en tenen molts). I el que és més important, tenen un físic que sembla esculpit pels déus de l’Olimp: a més a més de ser harmoniós, no s’hi percep cap indici del pas del temps. Qui no s’enamora d’algú així i s’hi vol casar l’endemà mateix o hi vol conversar la resta de la seva vida? I, siguem sincers, ja ens va bé que siguin tan perfectes en tots els sentits, perquè ens fan creure altre cop —com quan érem petits i innocents— que un món perfecte (sense depressions, angoixes ni cel·lulitis) és possible.
La perfecció només existeix a la nostra imaginació, així doncs, millor no temptar la sort. Mai cap desvirtualització ha tingut un final feliç
Quan acceptes un amic virtual, firmes un contracte de negació de la realitat amb una lletra petita que diu que, si decideixes desvirtualitzar-lo, l’únic responsable de la decepció que t’emportaràs quan t’adonis que el teu príncep blau en realitat és un gripau, seràs tu. La part bona de tot això és que, si vols, tens un amic —que en realitat no coneixes de res— que t’escoltarà sempre que ho necessitis (qualsevol dia a qualsevol hora) des d’un altre lloc. A la majoria de la gent li resulta molt més fàcil expressar el que sent des de la distància que enfrontar-se a un cara a cara i a un judici visual. L’avantatge principal de la distància, però, és que si les coses es compliquen massa o no t’acaba de convèncer la idealització que t’han venut, sempre pots bloquejar-ho tot i desaparèixer; no et caldrà perdre el temps donant explicacions.
Però ara seriosament, es pot arribar a conèixer algú des de la distància, sense haver-se conegut mai personalment, i acabar tenint-hi un vincle emocional (sigui amorós o una amistat)? Jo crec que sí, i encara diria més, segurament el coneixereu molt més íntimament que qualsevol dels seus amics de la infància i en sereu molt més dependents (perquè, abans de fer-vos ghosting i desaparèixer, hi serà sempre per escoltar-vos). Ho crec perquè, segons un estudi que m’acabo d’inventar ara mateix, les persones tenim una gran necessitat d’expressar el que sentim, i és molt més fàcil enviar un missatge a algú que no coneixes de res i que pots bloquejar quan vulguis, que quedar amb un amic i dir-li a la cara el que et passa i com et sents. És curiós com n’és de fàcil explicar les teves intimitats a un desconegut i que difícil fer-ho amb persones que saps que et trobaràs l’endemà pel carrer. També és cert que s’han donat molts casos de noies i nois que, a les xarxes socials, deien que eren models de passarel·la i que, a la vida real, eren homes peluts i malgirbats que buscaven de tot menys una amistat sincera (tot té els seus pros i els seus contres). Per evitar arribar a extrems com aquest, el més important, com ja he insinuat abans, és no desvirtualitzar-se mai amb ningú. La perfecció només existeix a la nostra imaginació, així doncs, millor no temptar la sort. Mai cap desvirtualització ha tingut un final feliç, totes han acabat com el rosari de l’aurora.