Qui més qui menys, tots tenim les nostres fòbies. Hi ha qui té fòbia als avions (aerofòbia), hi ha qui té fòbia a les serps (ofidiofòbia), hi ha qui té fòbia als llocs tancats (claustrofòbia), hi ha qui té fòbia a la felicitat (querofòbia) i hi ha qui té fòbia a tot allò que té a veure amb Catalunya i els catalans (catalanofòbia). Hi ha d’haver gent per a tot, si no, aquest món seria molt avorrit.

En aquest article em centraré en la catalanofòbia, perquè hi ha molta gent que la pateix en silenci, sense saber què li passa. Un dia, de sobte, comencen a vomitar després de sentir que algú pronuncia un pronom feble i no saben per què. Bé, doncs avui resoldré tots els vostres dubtes.

La simptomatologia d’un catalanòfob és molt curiosa, pot anar des de cantar un Cara al sol fins a llençar un pantumaca (com l’anomenen els catalanòfobs) a les escombraries. Entremig d’aquests dos extrems, però, hi ha tota una escala de grisos que cal tenir en compte i que són els que analitzaré a continuació.

Un catalanòfob es caracteritza per sentir una por exagerada i una forta repulsió cap a tot allò que té a veure amb Catalunya i els catalans. Aquesta por i repulsió es manifesta de diverses maneres segons el nivell d’exposició del catalanòfob a la catalanitat. Per exemple, si tanques un catalanòfob en una aula on es fan classes de català per a nouvinguts, el més segur és que l’hagin d’hospitalitzar. No conec cap catalanòfob que hagi aguantat més de dos minuts en una aula d’aquestes característiques.

La majoria de catalanòfobs tendeixen a negar la realitat i a crear-ne una d’imaginària per poder suportar el patiment que senten cada vegada que entren en contacte amb Catalunya o els catalans

Una altra reacció molt habitual és la necessitat de dir "¿Qué pone en tu DNI?" cada vegada que veuen algú que menja allioli o d’afirmar que el català i el valencià són dues llengües diferents cada vegada que senten una sardana. Així, sense venir al cas. Un altre símptoma molt característic és que tenen la sensació que els persegueixen quan parlen en castellà a Catalunya i que estan convençuts que els catalans parlem en català per fer-los mal. Com podeu comprovar, la por fa que distorsionin la realitat, com passa en la majoria de fòbies.

També són usuals les erupcions cutànies agudes en forma de grans i les febrades quan s’exposa un catalanòfob a una bandera catalana o, en casos més extrems, quan se’ls exposa a una manifestació per la independència de Catalunya, les obsessions, com per exemple repetir "¡A mí, me hablas en español, que estamos en España!" sense parar.

En definitiva, la majoria de catalanòfobs tendeixen a negar la realitat i a crear-ne una d’imaginària per poder suportar el patiment que senten cada vegada que entren en contacte amb Catalunya o els catalans. Són reaccions totalment normals en l’estat de pànic en què es troben; la raó i la lògica, davant de la por, es transformen en actituds irracionals i esperpèntiques.

S’han fet molts estudis per identificar les possibles causes d’aquesta fòbia, una de les més acceptades és que els catalanòfobs actuarien d’aquesta manera per por als canvis i a la diversitat. No poden suportar que hi hagi algú que parli una llengua diferent de la seva, els fa terror que un dia vagin a un bar a demanar un cafè i no els entenguin, o pitjor, que els atenguin amb una barretina al cap i una samarra.

Espero que aquesta explicació us hagi servit per entendre millor la catalanofòbia i que, en cas de trobar-vos un catalanòfob, tingueu més eines per poder-lo ajudar. I, en el cas que us hàgiu adonat que patiu catalanofòbia, sapigueu que no esteu sols, que hi ha molta més gent de la que us penseu que pateix la mateixa fòbia que vosaltres.