Vull compartir amb tu una emoció, per veure si també et passa. És la mandra sectorial, encara que no sé gaire bé com definir-la. El quid de la qüestió és que fa certa mandra anar als esdeveniments hàbils. És un cupatge als quals has d’anar per contactes i per quedar bé, però que et provoca cert torbament, i quan tornes a casa, et sents com si t’haguessin xuclat l’energia. Per què ens fa mandra anar a actes del nostre propi sector? Segurament hauria d’afegir "després de vint anys de professió", encara que en la meva investigació empírica tinc declaracions que amb una desena d’anys ja es desperta aquesta sensació. A veure si em compres aquesta teoria. Quan ets al teu ambient, et compares, et sents jutjat i estàs fart de certes dinàmiques. És veritat que, de vegades, veus més a gent del teu entorn laboral que als teus amics, i aquesta familiaritat també cansa. Poso un exemple: em ve més de gust assistir a una gala de cinema que a un tast de vins. I és possible que a un actor li passi a l’inrevés.

La pressió de la catifa vermella, trobar-se amb gent de la professió a la qual prefereix no veure, és menys interessant que parlar de quatre vins diferents i aprendre sobre els diferents terroirs. Malgrat que a alguns els sembli una festa, es tracta de feina. La degustació de vi també! Segurament, si estigués treballant en una desfilada, no em semblaria tan glamurosa com quan hi vaig només de visita. Passar un dia en una fira vinícola no té res a veure amb fer unes copes per a algú que no es dedica a l’enologia. A vegades, ser una rara avis en una congregació et fa sentir especial. A mi, quan estic immersa en el món de la moda, m’agrada que em preguntin quin vi marida la 080. També ens passa quan ens allunyem del nostre grup d’amics i ens integrem en un col·lectiu nou. Com a nouvinguts, no ens comportem de la mateixa manera i agafem nous rols que ensenyen altres parts de nosaltres mateixos.

M’agrada pensar que més que el mirall de Stendhal reflectint el camí la nostra personalitat, és més semblant al mirall trencat de la Rodoreda, on cada tros mostra parts que ni coneixies. Cap geperut no es veu el gep i moltes persones són mestres de vida per les lliçons que acabes aprenent sobre tu mateix. Es parla molt poc del divorci entre amics o de companys laborals. És com separar-se d’un gran amor en tots els sentits. I quan vas a aquests esdeveniments i et trobes excaps, excompanys... persones amb les quals has compartit molts anys, couen aquelles ferides adormides. També tens aquell moment que vols que X et vegi com si fos el teu ex de l’escola. Tens ganes de fer el fatxenda. Que vegin que et va millor que a ells, i que hi ha gent que et valora. I perquè no dir-ho: que has envellit millor que ells!

Quan ets al teu ambient, et compares, et sents jutjat i estàs fart de certes dinàmiques

Després d’aquest apunt presumit, tornem a la meva teoria, que es basaria en una versió actualitzada del “ningú no és profeta a la seva terra”. Els del món de la cuina semblen més units que els del vi. Aquesta percepció s’assembla a aquella dita americana que diu que “l’herba del veí sempre sembla més verda”. Però crec que no m’equivoco gaire. Només feia falta veure com la Fina Navarro, el Nandu Jubany i el Joan Roca van vindre a abraçar la Carme Ruscalleda pel seu Premi Honorífic. Els premis MOS i BITE volen ressaltar la feina dels influenciadors de la gastronomia catalana, i més aquest 2025, en què Catalunya és capital de la gastronomia. Els del vi, si més no els que hi havia en aquesta segona Gala Nacional de la Gastronomia i l’Enoturisme, també semblaven agermanats, i assenyalo directament a l’expert en enoturisme Lluís Tolosa i l’admirat Pitu Roca, a qui hem de felicitar triplement. Pel premi de #wineinfluencer, pel nou projecte amb els seus germans, anomenat Esperit Roca, i pels Roca Awards que acaben de crear. Uns guardons que, juntament amb Oscar Broc i Pep Prieto, fomentaran la literatura i el vi.

A la setmana més mortal del conflicte israelianopalestí, només es parla de Taylor Swift i de la merescudíssima victòria del Barça, que ha servit perquè les meves admirades companyes Imma Sust, Samanta Villar, Anna Manso i Marta Pontnou escriguin les seves boníssimes columnes d’opinió. Crec que em sento més a gust al món de la comunicació que al del vi, segurament per la meva teoria, i perquè no fa 128 anys que hi soc com a l'altre (sí, soc la cinquena generació al món del vi).

L'endemà, a la gala dels 26ns Premis Continuarà de RTVE celebrada a Casa Fuster, vaig estar observant els periodistes i també feia aquesta flaire de cupatge de pal-plaer. Fa uns anys, vaig tenir una crisi amb la meva professió. Em vaig cansar dels “senyoros”, de parlar només per als experts, que no se'm valorés, i em vaig allunyar físicament i emocionalment del gremi. Fa sis anys, guanyava a la Xina el Gourmand Award pel millor llibre de begudes, en aquest cas, sense alcohol. Aquesta setmana vaig recollir el de Dones del Vi, perquè la meva sòcia i més amiga, Anne Cannan, em va adoptar per ajudar-la en el seu projecte que va començar el 2009 a Gratallops, quan encara no es parlava del #metoo. Aquest grup de dones professionals va fer que em tornés a enamorar de la meva vocació. L’única cura a la mandra sectorial és tornar al teu sector amb una mirada diferent.