Arribarà l’últim diumenge de març i una llum anacrònica ens despertarà en algun moment del matí. Tindrem més son que qualsevol altre diumenge i el mòbil marcarà una hora diferent de la del rellotge d’agulles, també endormiscat sobre la tauleta de nit. Potser se li han acabat les piles, pensarem, o potser recordarem quin dia som i aixecarem les mans enlaire, com en un atracament dins un banc, assumint que un any més ens han robat una hora del dia amb la subtilesa d’un carterista al metro.

Caurem aleshores en totes les coses que podríem haver fet en aquella hora que no haurem viscut, ja que només ens penedim de malbaratar el temps quan, més que perdre’l, sentim que ens el pispa algú. En aquest últim precipici abans de l’entrada a l’abril, pensarem, podríem haver compartit una ampolla d’un bon Priorat amb aquells amics a qui fa mesos que no veiem, o haver passejat de nit sense rumb pels carrerons del Gòtic, o qui sap, fins i tot haver ballat en una discoteca malgrat tenir la coordinació d'un ànec patint un atac epilèptic, per exemple.

En una hora, si un vol, es poden llegir trenta pàgines seguides de les Memòries de Josep M. De Sagarra, o també es pot fer una partida del joc de l’oca després del ressopó, amb els plats d’un sopar d’aniversari a la pica i la paciència de saber que ja els rentarem demà. En una nit de març de dissabte, seixanta minuts basten per demanar-se dos còctels de glop curt a un bar elegant o fumar-se un puro en algun jardí privat, però també per atrevir-se a dir “pugem a casa?” i tancar-se en un pis per fer l’amor i no saber quina hora és quan es mira l’hora, amb el cigarro de després.

La vida que ens hem perdut simplement no existeix, cantava Guillem Gisbert, per això quan arribi aquest últim diumenge posarem 10 milles per una bona armadura als altaveus de casa mentre tenim el cafè al foc i per la finestra, desgraciadament, notem menys claror de la que el dia abans havíem notat a aquesta mateixa hora. El diumenge serà menys brillant que el diumenge passat i arribarem a creure que T.S. Eliot, quan va escriure que "abril és el mes més cruel", s’aferrava al fet que la seva primera setmana, any rere any, és com viure en un jet-lag particular, amb sensació de cansament, manca de son i alguna migranya trapella.

Vindran de nou els matins en què els llençols tebis del llit tornaran a pesar com lloses, ja que la llum matinal que els feia dòcils haurà patit un transvasament al final de la tarda, allò que els poetes cursis anomenen el capaltard. Sense haver-ho demanat a ningú, arribaran els vespres en què a quarts de nou, en aquella hora en què el més normal és estar a la cuina preparant el sopar, una llum crepuscular al carrer ens farà venir ganes, més que de menjar un plat de mongeta tendra al vapor, de sortir a beure dos negronis a la primera terrassa de l’Eixample.

La vida encara no ens cridarà del tot, però, perquè la primavera ens enganyarà ben bé un parell de setmanes. En aquelles nits fredes per ser abril, viurem desorientats, cansats i malhumorats per culpa d’un dol mal paït: el de l’hora perduda d’una matinada de març que ja mai ningú no ens tornarà. L’hauríem gastat, potser, escoltant el Coral romput d’Ovidi Montllor tornant amb cotxe per alguna autopista desèrtica, veient un capítol de The White Lotus o senzillament fumant fins que els pulmons diguin prou en el banc d’una plaça fent les bromes de sempre, amb els records de sempre i amb els amics de sempre.

Sí, potser seixanta minuts d’una nit de dissabte poden semblar un pur tràmit quan es tenen quaranta-dos anys, però també poden semblar mitja vida quan se’n tenen dinou i estirar-se amb una màrfega per mirar el cel des d’Àger és un pla molt més suculent que matar una nit adotzenada mirant Col·lapse. El que dol del canvi d’hora, malgrat que no ho diguin a la tele ni a la ràdio, no és haver de canviar de nou el rellotge del cotxe. Ni tan sols viure a destemps durant els quinze dies que triga el nostre rellotge intern a girar a la mateixa hora que diuen els rellotges de les farmàcies.

El que ens dol, més aviat, és adonar-nos que no és el canvi d’hora qui ens menteix dient-nos de sobte que és una hora que no és, sinó que som nosaltres qui li mentim a ell culpant-lo d’haver perdut una hora de vida, quan en realitat la feina, els retards a Rodalies, els embussos de trànsit o els compromisos absurds ens roben molts més minuts al llarg de l’any que els seixanta minuts que la vida ens pren de les mans una nit de primavera. Per això arribarà l’últim diumenge de març, i quan una llum anacrònica ens desperti en algun moment del matí, ens proposarem el desafiament més valuós que puguem prometre’ns: que l’únic lladre del temps, si pot ser, sigui la nostra sobirania per escollir en què invertim el temps. Un repte apassionant, per tant, anomenat vida.