Algú va dir que, fracassat el procés, el país —el que en quedés— canalitzaria l’afany de combat en la batalla lingüística. Diria que així ha estat i ara, en parlar de llengua, pequem de la mateixa ingenuïtat, el mateix analfabetisme, per entendre com funciona el poder i la mateixa pusil·lanimitat per dir les coses pel seu nom que quan ens pensàvem que el món ens mirava. Comencem pel principi, però: l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població ha fet públiques unes xifres que deixen poc marge per a l’esperança de qualsevol que vulgui que els seus fills encara parlin en català. Són unes xifres catastròfiques per a qualsevol que tingui ulls a la cara, i dir "no caiguem en el catastrofisme" només és la manera hippie d’evitar mirar la situació als ulls. En realitat, parteix de la mateixa innocència que dir que això ho aguantarem mantenint el català quan l’interlocutor ens sembla immigrant. O fent molts cursos de bona voluntat perquè els nouvinguts s’hi apuntin.

Al castellà no li cal cap curs. Al castellà no li cal res de res, perquè n’hi ha prou de posar un peu en aquest país i respirar per aprendre castellà. No hi ha cap salt buit cap a l’esperança que pugui emmascarar això, i pretendre-ho a cop de frase inspiracional és d'una cosmètica barata que, després de deu anys d’un procés polític que es va basar en això, no ens podem permetre. Ja n’hi ha prou d’emmascarar l’evidència. És important mirar la catàstrofe als ulls i treure’s de la boca —i de la substància grisa— el marc de Candel i Pujol per començar a veure-hi clar. Maria del Carme, em sap greu dir-t’ho perquè sé que t'hi escarrasses, però al país li cal alguna cosa més que la teva resistència íntima —que està molt bé— de demanar el talladet amb sacarina en la teva llengua. La pervivència del català depèn dels catalans, i tant, però aquest discurs individualista és la coartada perfecta perquè la classe política, que amb la seva deixadesa ens ha dut fins on som, ni hagi de passar comptes, ni hagi de fer res que de veritat pugui revertir la situació. És la manera d’espolsar-se la responsabilitat de sobre i responsabilitzar els seus ciutadans: la culpa és nostra, que no hem aguantat prou. Ells van desnacionalitzar el procés d’independència i ens van voler fer creure que la independència podia fer-se en castellà, però les fuetades que petin sobre la nostra esquena, si us plau.

El debat sobre la llengua s’ha embolcallat dels mals del procés i del pensament màgic que els catalans, només pel fet de ser catalans, tenim dret a la supervivència. Qualsevol aproximació al conflicte lingüístic que no es miri de cara el conflicte nacional, que no digui que a Catalunya només hi ha un terç de parlants habituals de llengua catalana perquè patim una situació de minorització, perquè Espanya està duent a terme un procés d’assimilació, perquè som víctimes d’una substitució cultural, és un discurs que fa el joc als botxins. "Les institucions no estan responent com han de respondre, els immigrants no poden aprendre català, l’escola ja no catalanitza", correcte. Encara que s’hi posés remei, el mal de fons continuaria existint. Posant pel cas que s’hi pogués posar remei, és clar, perquè l’autonomia té uns límits que ja ningú vol explorar. "És normal, havent rebut dos milions d’immigrants en vint anys". No és "normal", Josep Maria. Una vegada més, els immigrants s’espanyolitzen perquè ni els cal esforç per fer-ho, ni senten que sigui feina inútil, mentre que catalanitzar-se és innecessari. I les lleis que calen per esmenar-ho inevitablement et posaran en conflicte amb l’estat espanyol. Fer-ho mirant-se el conflicte de reüll sempre obtindrà uns resultats a mitges.

Ja n’hi ha prou d’agafar els fronts en què es manifesta la substitució lingüística com si fossin elements aïllats del seu nucli conflictiu: l’ocupació espanyola

Com que el procés de substitució lingüística té una sola causa d’arrel que es manifesta en molts fronts, és el pou perfecte perquè qualsevol persona una mica polititzada pugui abocar-hi les seves frustracions i, sobretot, les seves pors. Aprofito l’avinentesa, estimats lectors, per donar-vos un consell: si fer fora els moros sempre és la primera solució que algú brinda a la conversa lingüística, li molesten més els moros que el supremacisme espanyol. Està més preocupat perquè hi hagi moros —independentment de la llengua que parlin—, diguem-ne, que per cap altra cosa. El discurs de la mena de gent que es pensa que totes les urgències nacionals poden adreçar-se fent fora els moros i el discurs que posa accent en la demografia, però, no tenen per què ser el mateix. De fet, es pot estar genuïnament preocupat perquè a Catalunya no es pot prendre lliurement la decisió sobre tenir fills —la línia directa de la transmissió lingüística— sense caure en segons quins apriorismes. Quan parlo de la decisió de fer una família basada en una llibertat a mig fer, em refereixo a uns esculls econòmics exagerats i a una lògica de pensament que s’ha dedicat a buidar la procreació de significat i de sentit, la qual cosa ha convertit l’entrega familiar en una esclavitud a defugir. Ho vaig intentar explicar aquí. Tot això és sobre la taula, però que hi sigui no pot concentrar la resposta que donem a la substitució cultural i lingüística a l'úter de les catalanes. La demografia s’ha d’abordar des d’una perspectiva que faci les dones més lliures, que els permeti complir amb la planificació familiar que tenien prevista, que no les castigui per tenir fills i que no les faci sentir menys feministes per tenir-los, no des d’una perspectiva que les anorreï a concebre i incubar criatures per esmenar allò que des de la política no s’ha sabut defensar. Que el problema siguin els úters és una manera més d’emmascarar el conflicte de fons.

Aquests dies he vist passar columnes d’opinió intentant donar copets a l’esquena al terç de catalanoparlants que quedem. És una imprudència: som a l’estadi previ al trencament de la transmissió generacional. Necessitem la fortalesa per assumir la situació i estar disposats a capgirar-la també —sobretot— tenint en compte les seves arrels i les seves conseqüències polítiques, i no tot de retòrica inspiracional basada en la capacitat de supervivència dels catalans. Ja n’hi ha prou de romantitzar la substitució per no haver-se’n de fer responsable. I ja n’hi ha prou, sobretot, d’agafar els fronts en què es manifesta aquesta substitució com si fossin elements aïllats del seu nucli conflictiu: l’ocupació espanyola. L’escenari sociolingüístic d’avui va estretament lligat a les prèdiques de la falsa integració pujolista, a un procés d’independència fracassat i mancat de discurs nacionalista, a la consegüent desvinculació entre catalans i classe política, a l’absorció del discurs espanyolista de l’esquerra espanyola per part de l’esquerra catalana i a una extrema dreta que diu collir el fruit de totes aquestes frustracions, però que mai no les apuntala contra Espanya. Atacar el fons de la situació es fa difícil quan tot està fet perquè el veiem desdibuixat, però fa tres-cents anys que el genocidi cultural i lingüístic contra els catalans es maquina i s’esperona des del mateix lloc.